La denúncia social feta art

 

Si de juny a mitjan octubre, i a les Drassanes del Port de València, hem pogut gaudir de l’exposició Suite Tribunal de les Aigües, ara de bell nou, i fins a finals de desembre, ho podem tornar fer amb una altra del mateix pintor alcoià, instal·lada molt a prop d’aquesta, a “La Base” (Alinghi) de la Marina de València. En aquesta darrera, Antoni Miró, ens mostra més de 250 obres que pertanyen a les sèries “Mani-festa”, “Personatges”, “Costeres i ponts”, “Nuus i nues”, “Suite Havana”, “Suite eròtica grega” i “Burka-Políptic”.

Així com hi ha pintor que es passen la vida pintant abstraccions, altres bodegons o paisatges, natures mortes o fins i tot transformant la realitat per provocar emocions, el pintor alcoià Antoni Miró pinta la realitat que veu al seu voltant, amb l’objectiu de denunciar allò que no li agrada, i provocar la reflexió en aquells que miren la seua obra. Al meu parer la pintura de Miró es fonamenta, beu o s’alimenta, com diria Vicent Andrés Estellés, de “quatre grans rius […]senyors de les collites, amants fervents de la sement oculta”.

Per una banda el riu de la saviesa, el d’aquells personatges que al llarg de la seua vida han deixat en el pintor un solatge, una petjada. I Miró no ha escollit qualsevol, no. Només entrem a l’exposició ens els hi trobem en una immensa paret, 36 personatges que ens miren: escriptors, polítics, poetesses, ballarines, cantants, músics….. Personatges diversos però que, si més no, hi ha un aspecte que els uneix: la dignitat, la gosadia d’haver fet o dit coses que no agradaven a l’establishment . Qui no recorda la polseguera que van alçar, per posar només algun exemple, aquestes frases: “Dir-nos “valencians”, en definitiva, és la nostra manera de dir-nos “catalans”  (Joan Fuster); “El que s’assembla més a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres” (Josep Pla); “Mi canto es un canto libre que se quiere regalar, a quien le estrecha su mano a quien quiera disparar” (Victor Jara); “Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol” (Quico Pi de la Serra); “La tradició és l’excusa de les ments mandroses que es resisteixen a adaptar-se als canvis” (Sigmund Freud); “Avui comença el procés d’independència del Principat. La resta dels Països Catalans ens seguiran” (Isabel-Clara Simó); “El nostre valencià, el català de tots” (Enric Valor); ”Una gota de pura valentía vale más que un océano cobarde” (Miguel Hernàndez); “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a vèncer” (Lluís Companys); “Soy yo el que tiene que dar las gracias a vuestra revolución (cubana), que sabéis que es la mía (Antonio Gades); “en la Constitució de 1978 no hi existeixen ni el meu sexe ni la meva nació” (Montserrat Roig); “Catalunya ha estat la nació més gran del món[…] va tenir el primer Parlament[…] les primeres Nacions Unides” (Pau Casals)…

El segon riu que recorre l’obra de Miró, sedimentada amb terra d’al·luvió, i que és la principal font d’inspiració del pintor, són les desigualtat socials. La lluita de l’ésser humà per guanyar la llibertat, per assolir els drets fonamentals. I Miró, en aquest món global i globalitzat, només ha d’estar amatent als mitjans de comunicació  per captar centenars d’imatges, d’arreu del món, que són el punt de partida de part de la seu obra. En aquesta exposició de “La Base” ho podem constatar en les sèries “Mani-festa” i “Burka-Políptic”. Miró dedica un bon grapat de quadres a mostrar-nos aquestes lluites socials en manifestacions de tot tipus: les que reivindiquen la llibertat d’expressió (“Prohibit Pensar”); un habitatge digne (“STOP desnonaments”), el dret de vaga (“El derecho de huelga no se toca”); per l’ensenyament públic (“No a la enseñanza franquista. Dimisión Wert”), les lluites de les dones per aconseguir els mateixos drets que homes (“No a leyes machistas i medievales”,Burka-Políptic ”); contra la corrupció dels polítics (“No més Gürtel”); la política d’austeritat de la Troica (“Troika da desemprego”); la pobresa (“Si hay hambre, no hay hombre”), la voracitat dels bancs que guanyen milions d’euros i són rescatats amb diners públics (“Su botín és mi crisis”). En definitiva, Miró pinta, com ja hem dit adés, allò que no li agrada però, a sobre i amb tot plegat en fa art. I ho pinta per aquest esperit crític, inconformista, contestatari i rebel que impregna el seu pensament i el seu tarannà.

Hi ha un tercer aspecte que està molt present en l’obra del pintor, és “el riu de les esperances […] el que ha fundat dinasties de séquies”. Miró no ha tingut pèls en la llengua en manifestar quins són els trets que fonamenten la seua identitat: la llengua, el país, la cultura, la nació, la ideologia política…, trets que sempre estan presents en totes i cadascuna de les seues exposicions. Qui no recorda la quantitat de quadres sobre la revolució cubana, la coneguda escultura “25 d’Abril 1707” que està a Gandia i que l’inefable Arturo Torró obligà a canviar d’ubicació, l’escultura d’Alcoi, “Faré vacances”, al seu amic Ovidi Montllor, i un fum de quadres a escriptors i personatges que lluiten o han lluitat per la nostra llengua, cultura i territori. En aquesta mostra també hi està present aquest aspecte, si més no en tres quadres. En un, una manifestant porta una samarreta amb un eslògan que resumeix la política lingüística que portà el PP al llarg de vint anys: “Jo també tinc el defecte de parlar valencià”. Aquella Consellera, el nom del qual no vull recordar, passarà a la història per disculpar-se públicament per “tindre un defecte”, parlar valencià. I per últim estan el quadre “Senyera”, els de la policia emmanillant/apallissant manifestants i els relacionats amb les manifestacions a Barcelona pel procés català. Tots plegats són mostres més que suficients per copsar les preocupacions, la lluita i les esperances del pintor alcoià.

Per últim, hi ha una temàtica que flueix, com un rajador, en l’obra d’Antoni Miró, em referics al cos humà i la bellesa de la seua nuesa. És el riu de la “fecunditat[…] del goig[…] el que va cantant entre canyars i sendes”. En aquesta exposició, Miró hi dedica tota una sala a mostrar-nos alguns quadres de les sèries “Nuus i nues” i “Suite Havana”, on el cos nu de l’home i la dona són els protagonistes. A més a més, fora de la sala d’exposicions i a la mateixa vora del port on amarren els vaixells, Miró ens exposa a l’aire lliure unes quantes escultures de la “Suite eròtica grega”. Escultures que han alçat polseguera, per a uns són tota una provocació. És ben curiós que encara hi haja gent que s’escandalitze per veure unes imatges de la Grècia Clàssica, d’unes escultures de parelles fent l’amor. Són el prototip d’una part de la nostra hipòcrita societat que s’escandalitza per una imatge eròtica però que, per exemple, permet o tanca els ulls a la prostitució, la pobresa, l’explotació, la injustícia, les desigualtats, les guerres…Doncs sí, amb aquestes escultures Antoni Miró vol provocar que la gent en parle, reflexione, fins i tot que s’enfurisca, i que també senta curiositat d’entrar a l’exposició per veure’n més.

Però aquests quatre rius que dibuixen meandres i discorren per barrancs, gorges,  congosts, zones àrides i desèrtiques, però també per amples i fèrtils valls,  rius que “s’han dessagnat al llarg del seu camí […] esgarrant la crosta de la terra […] i en arribar al mar miren la terra amb ulls de gran enyor”, han nascut tots ells ben endins, en terra de muntanyes, entre la Mariola i la Font Roja, escoltant la fabril música dels telers, vigilats de reüll pel l’Ull del Moro. Alcoi, sí, heu ací la ciutat d’Antoni Miró, la font natural, el brollador, el Molinar d’on naixen tots quatre rius. I Alcoi, “el meu poble Alcoi” com diria el seu amic Ovidi, el pintor alcoià el té sempre present, i allí on va en deixa petjades, com podem veure-les en l’apartat “Costeres i ponts” d’aquesta exposició. Un bon grapat de quadres que constaten que Alcoi és, efectivament, la ciutat dels ponts.

Ras i curt, en l’exposició de “La Base”, en la Marina de València, on aquests quatre rius vessen “d’amor en arribar al mar”, hi trobareu una mostra àmplia i variada de l’obra del pintor alcoià. Si la lectura dels assajos de Joan Fuster ens varen servir, a més d’obrir-nos els ulls, com a autèntics desinfectants d’una consciència  somorta, l’obra d’Antoni Miró ens hi ajuda a navegar pel món tant divers i complex de l’art, esperonant-nos i aportant-os instruments per reflexionar i entendre millor el món on vivim. L’obra d’Antoni Miró és agosarada, provocadora, incòmoda, irreverent, descarada… com ho és, no ho oblidem!, la realitat que ens envolta. En una ciutat com el Cap i Casal, governada durant 24 anys per la botiflera Rita Barberà, i que perseguí amb mà de ferro la nostra cultura, aquesta exposició d’Antoni Miró és necessària i oportuna, tot un autèntic revulsiu per contribuir a obrir portes i finestres d’esperança: El teu nom València/ara implorem la teu presència,/el teu lideratge/per refer un país amb coratge,/desperta, obri el ulls/i recorda que si sembres culls” .

 

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *