Vicent Luna i Sirera

Tirant al blanc

22 d'octubre de 2018
0 comentaris

Trenta-cinc anys fent de mestre.

 

“La tasca del mestre no s’esgota en l’ensenyament de les matemàtiques o la geografia. El seu treball exigeix un compromís i una actitud en contra de les injustícies socials.[…] El mestre ha de caminar amb una legítima ràbia, amb una justa ira, amb la indignació necessària, buscant transformacions socials”

Paulo Freire

…………………………………………………………………………………………………………………………………………………………

1.- Introducció

2.- La formació: Batxillerat i Magisteri (1969-1980)

3.- La formació: cursos de valencià (1976-1983)

4.- Comence a fer de mestre: de mestre de valencià (1983-1987)

5.- Continue fent de mestre: de mestre d’EGB (1987-1991)

6.- Comence a fer d’assessor: d’assessor de Coneixement del Medi (1991-1997)

7.- Torne a fer de mestre: de mestre de Educació Primària (1997-1999)

8.- Passe a l’institut: a fer de mestre de Ciències Socials (1999-2018)

9.- Reflexions en veu alta

…………………………………………………………………………………………………………………………………………………………

 1.- INTRODUCCIÓ

 

Els amics i companys del departament de Geografia i Història, Enric Moltó i Alejandro Barber, em demanen que escriga una reflexió sobre el meu pas com a ensenyant pel nostre institut. Una reflexió, en forma d’article, per al Llibre d’Or del 50é Aniversari de l’IES Pare Arques. I, ves per on, la celebració d’aquest aniversari ve a coincidir amb el meu darrer curs acadèmic com a docent, amb la meua jubilació com a mestre. Així doncs, he pensat que aquesta proposta és molt oportuna, ja que em permetrà, a més de fer memòria personal, llançar  algunes reflexions en veu alta sobre què han estat per a mi, a nivell educatiu, aquests darrers trenta-cinc anys. Que han estat a nivell educatiu, sí, però també afegiré pinzellades socials, culturals i polítiques que han condicionat, com és evident, el sistema educatiu a casa nostra, al País Valencià.

Tots i cadascun de nosaltres, la nostra manera de pensar, de fer, d’interpretar el món, allò que en diem el nostre tarannà, és producte d’un munt de factors: context familiar, el moment polític determinat, de l’educació rebuda, de les lectures personal, del compromís cívic…Sense tindre en compte tot açò, com és obvi, és impossible entendre el què fan les persones, i arribar a copsar la realitat dels fets i el perquè de les seues actuacions. Ací un oferesc, modestament, unes quantes pinzellades d’aquest tarannà, algunes peces del trencaclosques que, encaixades una a una, formen el meu itinerari educatiu i professional.

Gràcies a l’IES Pare Arques, i en especial als organitzadors de les activitats del 50é Aniversari, per la seua confiança i per oferir-me l’oportunitat de fer memòria en veu alta d’aquests 35 anys de docència.

 

2.- La formació: Batxillerat i Magisteri (1969-1980)

 “Ja des del  començament de la formació es destaca la importància del perfil polièdric que hauria de tenir el mestre, un perfil que integri el saber, el saber fer i, especialment, el saber fer fer, aquest darrer aspecte ja centrat en la perspectiva pedagògica i didàctica, tot plegat amb l’assoliment d’unes determinades competències, continguts i habilitats que el preparin per a l’exercici professional, això afegit a la importància de tenir unes inquietuds culturals àmplies així com interès per al coneixement i per al món que ens envolta”

Antoni Portell i Llorca

 

A finals de la dècada dels seixanta del segle passat, en plena dictadura franquista, els Institutos Nacionales de Enseñanza Media (INEM) estaven comptats. Vull dir amb això que no tots els pobles, ni menuts ni mitjans, tenien institut. A més a més, val a dir que així com ara moltíssimes famílies humils poden portar els seus fills a estudiar batxillerat, i fins i tot una carrera universitària, en plena dictadura franquista poques famílies podien pagar els estudis dels seus fills. Els meus pares hagueren de fer un gran esforç perquè jo pogués estudiar. I ho vaig fer a l’INEM Hermanos Amorós de Villena, a onze quilòmetres del meu poble, Beneixama. Estudiants de Castalla, Onil, Biar, Banyeres de Mariola, Font de la Figuera, Cabdet i Beneixama, haguérem d’agafar l’autobús tots els dies per desplaçar-nos a la capital de l’Alt Vinalopó. Per a la gent de Villena érem “los valencianos”. Allí vaig estudiar el que en aquell moment s’anomenava Batxiller Elemental (1r, 2n i 3r) i Batxiller Superior (4t, 5é, 6é i COU). Ja podeu imaginar que tot l’ensenyament fou en castellà, cap referència a la teua llengua, història, cultura, territori. Anar a Villena significava no només creuar una frontera lingüística, que ho era i ho continua sent, era també capbussar-se en una premeditada immersió, en una educació tacada i dirigida per aquella Formación del Espíritu Nacional. Una part del professorat, tret d’honorables i honroses excepcions, eren fills del règim, amb mala llet i poca formació, i sens dubte que havien mamat aquell “espíritu nacional”. Un  règim  que aprofitava el sistema educatiu per anorrear la nostra cultura, per segrestar la nostra identitat com a valencians. Allí vaig fer els dos batxillers, l’elemental i el superior.

Recorde molt bé aquell dijous 20 de novembre de 1975, i els posteriors dies que no vam tindre classe per la mort del dictador. Estava estudiant 6é i aquell fet històric va marcar un abans i un després. El següent curs, el 1976-1977, fou el darrer del batxillerat, el Curs d’Orientació Universitària (COU). En realitat fou un curs més, doncs d’orientació universitària no tingué res. Això sí, vaig notar l’entrada d’aire fresc, les ganes de canviar les coses, la fam de llibertat, de cridar qui som, de reivindicar un sistema educatiu i polític democràtic. Recorde que eren els anys d’efervescència d’aquell moviment anomenat la Nova Cançó i, miraculosament, vam poder organitzar al saló d’actes de l’institut un disc fòrum sobre aquest moviment: Lluís Llach, Ovidi Montllor, Quico Pi de la Serra, Serrat...

A nivell polític en aquell curs van passar moltes coses: l’elecció d’Adolfo Suárez com a president del Govern, la legalització dels partits polítics, PCE, PSOE, PSUC… i dels sindicats CCOO, UGT, CNT.., el retorn de molts exiliats, l’amnistia, les primeres eleccions generals democràtiques després de quaranta anys de dictadura franquista, i la preparació d’una futura Constitució. Al llarg de tot el franquisme la majoria d’edat fou als 21 anys. Calia doncs canviar aquesta majoria en vistes a l’aprovació de la futura Constitució. I recorde que a la tardor de 1977 l’institut va fer una selecció d’alumnes (aquells, diguem-ne, més “contestataris”) per assistir a unes Jornades per defensar la majoria d’edat als 18 anys. Aquestes se celebraren a l’Hotel Lope de Vega de Benidorm i jo vaig estar inclòs en aquest grup. He de reconèixer que el record que tinc més nítid d’aquelles jornades no són les ponències i discussions que férem sobre la majoria d’edat, no,  són les peripècies que haguérem de fer per passar, a la nit, d’un balcó a l’altre per tal de trobar-se amb les xiques.

Acabat el batxillerat el dubte va ser quina carrera estudiar, doncs el COU no em va servir de massa ajuda. Mon pare em contà més d’una vegada que quan va acabar la guerra va voler estudiar Magisteri, donat que abans d’anar-hi va fer de mestre en una campanya d’alfabetització de la República. Després  de la guerra per estudiar, i per tantes i tantes coses més, calia un certificat de bona conducta i, com que havia lluitat en el bàndol republicà, no li’l van fer i no pogué estudiar. Segurament per aquest fet, que per a mi semblava increïble i totalment injust, i també pel consell d’un familiar, vaig decidir estudiar per ser mestre. I tres anys vaig estar a l’Escola Normal de Magisteri d’Alacant. I sí, Alacant no era Villena, ací no havies de tornar cada dia a casa. Tenia més llibertat, sí, però també més responsabilitat. D’aquests tres cursos tinc molts i molts records, segurament la millor etapa de la meua vida: els amics, els amors, les vagues, les festes, la pensió, el pis amb els companys…i les vesprades estudiant a la Biblioteca Gabriel Miró. Llavors Magisteri, separada de la Universitat i aïllada al capdamunt d’aquell tossal, era com una gran família, quasi tots ens coneixíem. Quan entraves al bar, a l’hora que fos, les flautes de la gent assajant cançonetes et donaven la benvinguda.

Pel que respecta a la formació, la majoria de professors que vaig tindre pense que no van xafar en la seua vida una escola com a mestres. I amb això vull dir que de teoria en sabien, sí, ara bé de donar classe a xiquets i xiquetes, i de pràctica didàctica i pedagògica, no sé que voleu que us diga. Si a Villena, “los valencianos”, vam tindre problemes de discriminació lingüística, a l’Escola de Magisteri més del mateix. No vaig tindre cap assignatura en valencià, els exàmens eren tots en castellà i recorde els saraus que es muntaven quan en una assemblea intentaves parlar en català.

En juny de 1977, pocs mesos abans de començar Magisteri, se celebraren les Eleccions Generals Espanyoles, quaranta-un anys després de les últimes celebrades el 1936. El partit més votat fou la UCD i el seu líder Adolfo Suárez serà nomenat president del Govern. En aquestes primeres eleccions no vaig poder votar, doncs la majoria d’edat encara estava fixada al 21 anys, tot i així vaig poder copsar amb quina il·lusió i esperança votava la gent major, després de tantes dècades de repressió franquista. Així vaig començar el curs, però aviat un altre fet em marcarà per sempre més. Recorde com si fos ara la vesprada del diumenge 16 d’octubre de 1977. El curs no feia gaire que havia començat i aquell cap de setmana vaig decidir quedar-me a Alacant i no anar al meu poble. Per la vesprada la Plaça dels Cavalls era plena de gent de gom a gom, així com els carrers adjacents. Els crits, les consignes, les cares de la gent ho deien tot: ràbia acumulada, impotència, tristor… I és que aquell mateix vespre soterraren a Miquel Grau, jove alacantí que la nit del 6 d’octubre fou ferit de mort quan participava en l’enganxada de cartells per a la Diada del 9 d’Octubre d’aquell any. Mentre els enganxava en una de les cantonades d’aquesta plaça, en companyia d’altres amics i companys, des d’una de les terrasses llançaren trossos de formigó armat, amb la mala sort que un d’ells va impactar en el cap del jove Miquel. El feixisme més intransigent, aquells que durant tants anys havien ofegat les aspiracions democràtiques i autonomistes del poble, no podien consentir que ningú enganxés cap cartell reivindicant res, i encara menys aquell que deia: Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. Tres dies després, el 9 d’octubre, a València se celebrà la més multitudinària manifestació que mai s’ha vist al cap i casal. Denunciant l’assassinat del jove alacantí, i el Plenari de Parlamentaris Valencians proclamava el 9 d’octubre com a Dia Nacional del País Valencià. El record de Miquel Grau el vaig tindre present els tres cursos de la universitat, doncs cada dia per anar-hi a l’Escola de Magisteri havia de passar per la cantonada on va caure ferit de mort.(1)

El curs 1978-1979 també va estar marcat pels esdeveniments polítics. En desembre de 1978 se celebrà el referèndum per a la ratificació de la Constitució Espanyola. Un referèndum amb algunes irregularitats, doncs el govern va alterar el cens amb un simple decret, tres setmanes abans del referèndum quan ja s’havia convocat. Aquest decret dictaminava que la majoria d’edat començaria al divuit anys. I així fou com, per primera vegada, vaig participar d’unes votacions. No cal dir, i això no ho dic jo sinó que és vox populi , que aquella Constitució va estar elaborada sota la pressió de l’exèrcit, l’església, els franquistes i els poders econòmics del moment. Tot i així, fou ratificada per un 88,54% dels participants. I és que la gent no es parà a llegir-se tots i cadascun dels articles per saber si estaven d’acord, no, la majoria del poble la va votar afirmativament per obrir una nova etapa i, això és el que pensàvem aleshores, enterrar la dictadura. Ara bé, quaranta anys després, i això és ben curiós, molts d’aquells que la vam votar afirmativament avui la volem canviar,  i aquells que van votar que no, ara no li canviarien ni un punt, ni una coma. El següent curs, 1979-1980, se celebraren eleccions al País Basc i Catalunya per aprovar llurs Estatuts d’Autonomia. Els valencians encara haguérem d’esperar dos anys més per, després de retallades i més retallades per part de Madrid, aprovar el nostre Estatut.

Així doncs, amb aquest clima d’eleccions generals, referèndum, Pactes de la Moncloa, assassinats, manifestacions, aprovació d’Estatuts d’Autonomia…ja us podeu imaginar que van ser tres cursos molt intensos. Tres cursos que coincidiren plenament amb el canvi polític d’una dictadura a una democràcia. I, com no podia ser d’una altra manera, aquesta efervescència, aquests canvis, aquesta fam de llibertat es visqué a les aules de l’Escola de Magisteri i al món estudiantil: assemblees, manifestacions, concentracions, vagues, reivindicacions, manifests, enganxada de cartells, pintades, elaboració de revistes, pancartes i pamflets, reunions…Si a tot això li afegim la reiterada discriminació lingüística i la descoberta com a valencians d’una identitat pròpia, oprimida per un sistema educatiu uniforme, amb un clar objectiu d’espanyolitzar, castellanitzar i anorrear qualsevol diversitat cultural, doncs el resultat fou la d’una generació de mestres, alguns, és clar, conscienciats a nivell polític, compromesos amb el redreçament cultural del nostre país i, si més no, defensors d’una escola valenciana, pública, de qualitat, arrelada i transformadora. Una generació que vam fer nostra aquella frase del mestre Freinet: “El mestre ha de caminar amb una legítima ràbia, amb una justa ira, amb la indignació necessària, buscant transformacions socials”.

Pel que respecta a la formació com a mestre, que vaig rebre al llarg d’aquests tres cursos, faré servir les paraules que encapçalen aquest apartat per reflexionar al respecte. Diu Antoni Portell i Llorca, professor de la  Universitat de Vic i director del Centre d’Innovació i Formació en Educació (CIFE), que al mestre cal preparar-lo per “l’assoliment d’unes determinades competències, continguts i habilitats que el preparin per a l’exercici professional”, perquè tingués “un perfil polièdric que integri el saber, el saber fer i, especialment, el saber fer fer, aquest darrer aspecte ja centrat en la perspectiva pedagògica i didàctica”. En poques paraules, un mestre ha de conèixer els conceptes i procediments de la matèria i, el més important, saber “fer fer”, és a dir tenir instruments didàctics i pedagògics per ajudar l’alumnat en el seu procés d’ensenyament-aprenentatge. A Magisteri vaig aprendre, sobretot, una pila de conceptes, en algunes assignatures m’introduïren algun procediment i, pel que respecta a la didàctica i la pedagogia, quasi tot fou pura memorització. L’únic moment on veritablement vaig descobrir allò de “fer fer”, fou quan vaig fer les pràctiques al C.P Joaquín María López d’Alacant i, fonamentalment, quan vaig haver de fer de mestre de valencià en uns moments que pràcticament no hi havia materials de treball, i on havies de buscar-te la vida classe a classe. Tot i així, i malgrat la realitat d’una Escola de Magisteri amb una plantilla de professors, tret d’honorables excepcions, prou allunyada de la realitat de les escoles valencianes, vaig acabar Magisteri amb alguns aspectes, per a mi essencials, del perfil polièdric del mestre: moltes ganes de treballar, ràbia, ira i indignació per transformar la societat valenciana, com diria Freire,  un munt d’inquietuds culturals,  interès per conèixer el món que ens envolta i un tarannà  de mestre d’escola que m’ha acompanyat tota la vida.

 

3.- La formació: cursos de valencià (1976-1983)

 “Cal dir que tots els valencians estem moralment obligatsa contribuir a l’ús, el conreu, el respecte i la difusió del valencià, el nostre català”

Enric Valor i Vives

Ja he dit més amunt que tota la meua educació, primària, batxillerat i universitària, va ser en espanyol. Aconseguir en aquells anys estudiar el i en català, ni que fos només unes hores, era impossible. Així doncs, teníem i patíem un sistema educatiu que conscientment discriminava els valencians. Em discriminà a l’escola del poble, on curiosament ningú parlava castellà, em discriminà a l’institut on ens deien “los valencianos”, i em discriminà a l’Escola Normal de Magisteri on el principi pedagògic d’arrelament al medi se’ls passaren pel l’Arc del Triomf.

Com també he dit abans, a partir de la mort del dictador tot començà a canviar. Així, escriptors i editorials que havien estat perseguides durant tants anys, començaren a editar llibres de tot tipus en la nostra llengua. L’any que estudiava COU, un amic del poble que havia estudiat una mica de valencià pel seu compte, es prestà voluntari per impartir un curs a un petit grup d’amics. Així que amb la gramàtica “Som. Llengua i Literatura” de l’escriptor Joan Francesc Mira i el Vocabulari de Francesc Ferrer Pastor, vaig començar a aprendre la nostra llengua. I també recorde quins van ser els primers llibres de narrativa que vaig llegir: “Matèria de Bretanya (1975)” de Carmelina Sánchez Cutillas, “Els cucs de seda (1975)” de Joan Francesc Mira i Ramona Rosbif (1976)” d’Isa Tròlec. Aquest curs em va fer descobrir una llengua i literatura que durant tants anys m’havien amagat. Des de llavors que ja no vaig parar de llegir llibres: “Mari Catúfols (1978)”, “Crim de Germania (1979)”….

Quan vaig acabar Magisteri, setembre de 1980, vaig haver d’anar obligatòriament a fer la mili a Galícia, i hi vaig estar un any i tres mesos. No us parlaré gaire d’aquesta etapa, no paga la pena, a banda de les amistat que faig fer, va ser una pèrdua de temps. Només us diré, com a anècdota, que la vesprada que arribava a casa de permís, després de fer allò que anomenaven “el campament”, el colpista Antonio Tejero, amb pistola en mà, entrà pegant tirs al Congrés. Mesos després, i en tornar a la caserna de La Corunya, companys gallecs em comentaren que l’esmentat coronel estava en una còmoda cel·la al Castell de la Palma del Ferrol, gaudia de total llibertat i no parava de rebre gent que li portava safates plenes de carn, marisc, vi…

A mitjans d’abril de 1982 vaig acabar el malson de la mili i vaig tornar a casa.  Només arribar em vaig matricular en un curs de valencià del nivell mitjà de la Campanya Carles Salvador, i a l’estiu ja en vaig impartir un del mateix nivell. En començar el curs 1982-1983 vaig prendre la decisió d’anar-me’n a viure a Alacant i, mentre feia el Curs Mitjà oficial que impartia la Universitat d’Alacant (ICE), vaig impartir cinc cursos de la IV,V i VI Campanya Carles Salvador. Aquests cursos, a més d’afermar els meus coneixements sobre la llengua, em van permetre adonar-me’n què era això de donar classe. Estaven dirigits a la població en general, així que em vaig impartir en escoles, però també en centres culturals, grup d’amics i fins i tot treballadors de la banca. Aviat em vaig matricular del nivell Superior de l’ICE. La Universitat tenia l’encàrrec de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de formar al major nombre de mestres i professors. I és que, en l’esmentada Conselleria, s’estava enllestint la futura Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), i calia organitzar una oferta ampla de cursos. Així que, mentre feia el Grau Superior, la Universitat d’Alacant em va contractar per impartir un bon grapat de cursos del Nivell Elemental de Lingüística valenciana i la seua didàctica. Si us he de dir la veritat, en aquests cursos és on veritablement vaig aprendre. No era el mateix impartir classe a xiquets d’una escola que a mestres que portaven anys i panys d’experiència. Vaig aprendre llengua, sí, però també com donar classe, a descobrir la importància de la didàctica, en definitiva a descobrir tot allò que és imprescindible per posar-se al davant dels alumnes i que a l’Escola Normal de Magisteri, malauradament, mai m’havien ensenyat. Recorde que amb una part d’aquells diners que vaig cobrar, em vaig comprar el Diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll.

Del 2 al 10 de juliol de 1983, i organitzat per la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, se celebraren les I Jornades d’Estiu a Morella. Aquest estatge tenia com a objectiu aportar ferramentes didàctiques, pedagògiques i lingüístiques als futurs mestres, que dos mesos després posaríem en funcionament la LUEV. Així que, amb el títol de mestre, i superat el Grau Superior de Lingüística Valenciana i la seua Didàctica, em van agafar per a fer aquest curs. Allí va ser on per primera vegada vaig tindre l’oportunitat d’aprofundir sobre qüestions lingüístiques, i aprendre de professionals, entre altres, com Joan Solà; entendre qüestions de sociolingüística amb Vicent Pitarch, Vicent Salvador, Maria Conca i Vicent Pasqual; conèixer materials curriculars com Els vents del món del Pare Pere Riutort i copsar la importància de la didàctica de la llengua de la mà de Carme Alcoverro i de les fitxes de la revista Escola Catalana.

 

4.- Comence a fer de mestre: de mestre de valencià (1983-1987)

“Ensenyar el valencià i en valencià, tot i la llei, no va constituir una tasca fàcil i molts ensenyants van haver de fer front als atacs dels sectors més irracionals de la societat”

Carme Miquel

 

El curs  1983-1984 ha passat a la història dels valencians, entre altres coses, per ser el de l’aplicació de la LUEV. Una llei, aprovada el 23 de novembre  de 1983 (just el mateix dia de l’aniversari de l’escriptor Joan Fuster, casualitat?) i que, després de segles, introduïa el valencià com una assignatura més al sistema educatiu valencià. Jo vaig tindre la sort i l’honor de ser un d’aquells mestres seleccionats. Així que, amb la credencial de mestre de valencià (a les escoles alguns companys ens deien “l’extraplantilla” o “el de valenciano”) em vaig presentar al C.P Mare de Déu de Gràcia de Biar, un poble cent per cent valencianoparlant, però que el centre i claustre de professors estava controlat per mestres castellans i que no eren de Biar. Allí vaig estar tres cursos impartint valencià a Preescolar (l’Educació Infantil d’ara) i al Cicle Inicial i Mitjà. Hi vaig aprendre molt, i a tots els nivells. Dels companys, una part, a copsar l’animadversió i refús  que tenien a què s’impartís valencià. Els arguments eren d’allò més curiosos i sense cap base pedagògica, només arguments viscerals: “donar valencià restarà hores al castellà”, “al final els alumnes no sabran parlar ni castellà, ni valencià”, “el valencià no serveix per a res”, “es pretén catalanitzar els alumnes”…Vaig comprovar, com deia, que molts companys tenien un munt de prejudicis i una gran ignorància envers l’ensenyament de les llengües. Tot el contrari respecte de l’alumnat, que acollí l’ensenyament del valencià d’una manera molt positiva, doncs a casa, al carrer i a tot arreu era la seua llengua vehicular. Davant la manca de llibres de text, vaig haver de preparar un munt de fitxes i unitats didàctiques, i això em va servir per espavilar-me i cercar estratègies didàctiques.

En aquests tres cursos nasqueren les dues primeres experiències didàctiques que vaig portar endavant, i un treball sobre l’actitud dels xiquets i xiquetes davant l’ensenyament del valencià. Les dues experiències es materialitzaren en dues publicacions, i que edità anys després el Centre de Professors d’Alcoi (CEP): “Refranys populars de l’Alcoià(1986), (2) i Una experiència de tallers en la classe de valencià” (1987), (3). Pel que respecta al treball, “L’Alcoià-Comtat: tres anys de valencià a l’escola” (1986), fou publicat en la Revista Saó número 90.

L’experiència de refranys va anar més enllà del col·legi de Biar, doncs hi van participar altres centres de la Foia de Castalla i de les Valls de Mariola. L’alumnat d’aquests centres van fer un recull de refranys del seu poble. Primer els van classificar per mesos de l’any, fenòmens atmosfèrics, estacions… després es treballaren cadascun d’ells seguint un model de fitxa. Tot seguit s’il·lustraren i es muntà una exposició que va recórrer tots els centres. L’experiència fou força enriquidora. L’alumnat descobrí que la llengua que es parlava  a sa casa podia ser motiu d’aprenentatge i font de cultura. I jo personalment vaig poder constatar que per prestigiar-la no sols hauria de ser objecte de coneixement, sinó instrument d’aprenentatge. A més a més, aquesta experiència, lliurada  pel CEP a altres centres de l’Alcoià i el Comtat, va suposar una eina de treball per a altres professors. L’esmentada proposta fou sistematitzada i posteriorment editada per la Revista Escola Catalana número 251, octubre 1988.

Partint de l’experiència dels refranys, vaig voler donar un pas més endavant, i ara no sols treballar el valencià com a llengua, sinó com a instrument d’aprenentatge d’altres àrees. Així, vaig engrescar l’alumnat per portar a cap una experiència a partir de la lectura del conte L’olivera dels cimals alts, de l’escriptora Maria Conca (conte contextualitzat a les Valls de Mariola). Així va nàixer el material “Una experiència de tallers a la classe de valencià”. La lectura d’aquest conte  va permetre la creació de diferents contes per part de l’alumnat. I aquests es treballaren en uns tallers on es portaren a cap activitats més o menys globalitzades de Llengua, Matemàtiques, Coneixement del Medi, Plàstica i Música. De tot plegat, l’alumnat s’adonà que el  valencià no sols era una llengua que es podia estudiar, sinó  que amb ella es podia aprendre qualsevol cosa, que existia literatura en valencià que parlava de la comarca i del seu poble, i descobrí aspectes de la història, geografia i cultura de Biar i comarca, que no hi figuraven al seus llibres de text. A nivell personal aquesta experiència em féu reflexionar sobre la necessitat d’uns materials que possibilitaren l’estudi de la pròpia localitat i comarca. A més a més, i de la mateixa manera que en l’experiència dels refranys, es lliurà als centres per ser aprofitada per altres companys. L’experiència fou guardonada amb el III Concurs d’Innovació Educativa,1988-1989, de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència (4).

Pel que respecta al treball guardonat per la Revista Saó, consistí en una bateria de preguntes sobre la introducció del valencià a l’escola, que en companyia de l’amic i mestre Josep Puig vam fer als alumnes de diferents escoles. L’objectiu  fou el de copsar quina era la reacció de l’alumnat davant la introducció del valencià com a assignatura, així com el de desmuntar els prejudicis que certs mestres i pares tenien al respecte. Com va quedar palés, el valencià va tindre una bona acollida entre l’alumnat. El treball va rebre el VIII Premi Ramon Muntaner 1986 de la Revista SAÓ (5), i fou publicat en el número 90, juliol-agost 1986, de la mateixa revista.

Aquell primer curs, a més de les fitxes que vaig elaborar, vaig fer servir com a  llibre de lectura el mític “El llibre de Pau” (1976), de M. Victòria Navarro, Teresa Pitxer i Alfred Ramos). En els següent dos curs ja hi va haver una major oferta de llibres de text i de lectura de l’editorial Gregal Llibres. Així, vaig fer servir “Vola Topi” (1983), “Milotxa” (1983), “Sucret” (1984) i “Parotet” (1984), tots ells d’Empar Arenas, Fina Mesquida i Carme Miquel.

Després d’estar tres cursos a Biar com a mestre de valencià, on vaig intentar infructuosament encetar una línia d’ensenyament en valencià, vaig haver d’escollir, degut a la intervenció d’una “mà negra”, un nou centre, el C.P Miguel Hernández de Petrer. Aquell va ser un any de transició, no vaig estar gens malament, però l’alumnat no tenia res a veure amb el de Biar. La Universitat d’Alacant continuava oferint els cursos de Lingüística Valenciana i la seua Didàctica. Encara hi havia un fum de mestres i professors per reciclar. Així que vaig continuar impartint aquells cursos, i participant com a ponent en estatges, encontres, jornades i seminaris de Didàctica de la Llengua, organitzats per l’Assessoria de Valencià, que portava el professor Vicent Brotons, i depenent de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. Aquest mateix curs em vaig fer càrrec de la coordinació del Cursos de Lingüística Valenciana i la seua Didàctica de les comarques de l’Alcoià i el Comtat.

Aquest període de temps com a mestre de valencià, coincidint amb els inicis com a docent, van ser fonamentals i decisius en la meu formació com a mestre, en la descoberta real, i no només teòrica com m’ensenyaren a Magisteri, de les potencialitats de la didàctica. A més amés, ensenyar  català en aquells anys on hi havia molts prejudicis, ignorància, mala llet i politització de la llengua, fer de mestre de valencià m’ajudà a enfortir l’autoestima, afermar la identitat i estimar i conrear la meua llengua, durant tants segles perseguida i bandejada del sistema educatiu.

 

5.- Continue fent de mestre: de mestre d’EGB (1987-1991)

 “Jo no ensenye els meus alumnes, només els proporcione les condicions perquè puguen aprendre”

Albert Einstein

 

 El curs 1987-1988, i pel procediment de reclamació per consort, em van destinar al C.P Teixereta d’Ibi. Un  col·legi al cor d’un barri obrer i als peus de l’ermita de Sant Miquel. Van ser quatre cursos apassionants, com a tutor i fent de mestre d’EGB al cicle mitjà, però també formant part, amb altres dos companys, d’un equip directiu que va transformar el centre de dalt a baix. Vaig aprendre a treballar i a veure l’ensenyament des d’altres òptiques: com a tutor que imparteix la majoria d’assignatures i com a Cap d’Estudis i Director d’una escola. A finals dels vuitanta l’ensenyament en valencià ja era una realitat en algunes escoles del país. I, a més a més, la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, mitjançant els Assessors de Valencià, proposava i impulsava que l’assignatura de Coneixement del Medi s’impartís també en valencià, tot i lliurant a tots els centres educatius el Disseny Curricular del Programa de l’Àrea d’Experiències en valencià. Això va impulsar, del Sénia al Segura, la realització de llibres de localitats i comarques. I amb aquesta finalitat, tres mestres del C.P Teixereta, Suni Garcia, Pep Domènech i jo mateix, vam elaborar El meu llibre d’Ibi” (1989), (6). Un llibre editat per l’Ajuntament i que es distribuí per la resta de centres. L’objectiu era que l’alumnat del Cicle Mitjà pogués estudiar la seua localitat. El llibre va tindre una bona acollida, i fins i tot va rebre un premi per material curricular no sexista, el II Premi Nacional Emilia Pardo Bazán 1990,  del Ministeri d’Educació i Ciència (7), i el IV Premi d’Innovació Educativa de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència 1989-1990 (8). Aquesta experiència fou molt gratificant, tant per a nosaltres com per a l’alumnat. El llibre contribuí a enfortir l’estima de l’alumnat pel seu poble, tot i descobrint la seua història, cultura, geografia, tradicions… A nivell personal va suposar un pas més, treballar d’una manera global amb la resta de les àrees, tot i aprofitant qualsevol excusa per engegar nous projectes que permeteren aprofundir en l’arrelament al medi, i aportar eines de treball a l’escola valenciana.

Al següent curs, i arreu dels Països Catalans, s’hi va celebrar el 500 aniversari de la primera edició en català del Tirant lo Blanc, de l’escriptor saforenc Joanot Martorell. A tot arreu s’hi van celebrar presentacions, edicions especials, i tota mena d’actes al voltant d’un dels llibres més coneguts de la literatura catalana. Jo també vaig voler commemorar aquesta efemèride amb el meu alumnat de 6é d’Educació Primària. Fent servir com a motivació inicial un còmic editat per l’Ajuntament de Gandia, i anomenat Joanot Martorell segons Tirant lo Blanc”, vaig proposar a l’alumnat engegar un estudi que anés més enllà de la lectura. Aprofitant l’experiència dels tallers treballats a Biar, ara vaig voler anar més enllà, aconseguir una major globalització tot i treballant continguts de les àrees de Llengua, Matemàtiques, Coneixement del medi i Educació Artística. Així, descobriríem l’espai on va viure Joanot Martorell, coneguérem una mica més la seua biografia, gaudírem de la lectura i representació teatral parcial d’aquesta novel·la universal i l’aproximàrem al temps en què visqué. Aquesta forma d’entendre la globalitat, en aquell moment, va fer que li posara al treball el títol d’Al voltant del Tirant” (1994) (9), ja que al seu voltant, l’alumnat va adquirir molts coneixements i destreses de les diferents àrees . Així doncs, l’alumnat descobrí que ja al segle XV hi havia una literatura en català important, a més de gaudir de la lectura de les aventures cavalleresques. A nivell personal em féu aprofundir una mica més en el  concepte de globalització, tot i adonant-me’n de la potencialitat didàctica que tenia treballar la Llengua i el Coneixement del Medi conjuntament al voltant d’un mateix fil conductor, per aconseguir un major arrelament. L’experiència rebé un accèssit en el I Premi l’Escola i el Tirant 1990, (10), de la Universitat d’Alacant, i fou editada i distribuïda als centres pel Centre de Professors d’Alcoi (CEP) l’any 1994.

Al llarg d’aquests quatre cursos vaig continuar coordinant i impartint cursos de Lingüística Valenciana i la seu Didàctica, així com participant en ponències al voltant  d’experiències en l’àrea de Coneixement del Medi, com fou l’Encontre d’Ensenyants d’Escoles Valencianes de l’Alcoià i el Comtat.

Els anys que vaig treballar al C.P. Teixereta van ser cursos molt productius, amb la complicitat, com no podia ser d’una altra manera, de moltes persones. Vam dedicar un munt d’esforços, d’hores i tota la nostra il·lusió i professionalitat per aconseguir un centre digne i capdavanter. Hi vaig aprendre molt, sobretot en l’organització d’un centre. És evident que tinc molts bons records i vaig fer grans amics.

 

6.- Comence a fer d’assessor: d’assessor de Coneixement del Medi (1991-1997).

“A través de la formació es promouen processos de canvi en els centres, processos de canvi que, val a dir-ho, han de ser liderats pels propis centres. La formació és una manera amable de transformar les coses”

Antoni Portell i Llorca

 

La Llei Orgànica Reguladora del Dret a l’Educació (LODE), aprovada pel Govern del PSOE l’any 1985, havia quedat obsoleta i calia anar més enllà. El Govern, també socialista, estava enllestint una nova llei, la Llei Orgànica d’Ordenació General del Sistema Educatiu (LOGSE). I aquesta, una vegada aprovada (3 d’octubre de 1990), caldria donar-la a conèixer i posar-la en funcionament. Amb aquesta finalitat, s’encomanà als Centres de Professors (CEP) planificar i executar cursos de formació per tal d’implementar la nova llei. Així doncs, la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, tragué un concurs-oposició per cobrir places d’assessor als CEP del País Valencià. Calia, a més de complir un determinat currículum, presentar un projecte d’actuació per a tres cursos acadèmics. Jo em vaig presentar per cobrir la plaça d’Assessor de Coneixement del Medi al CEP d’Alcoi. Vaig estar escollit per cobrir aquesta plaça per un període de tres cursos. Com que tres cursos no van ser suficients per generalitzar la implantació de l’esmentada llei, tots els assessors vam haver de tornar a presentar un nou projecte per tres cursos més.

Els inicis foren apassionants, el curs 1990-91 fou intens: cursos, estatges, congressos i jornades de formació adreçades exclusivament a nosaltres. L’objectiu era formar-nos, en primer lloc a nivell teòric, és a dir conèixer els fonaments que sustentaven la LOGSE, però també a nivell pràctic, donar a conèixer al professorat els avenços en la didàctic i pedagogia que proposava la nova llei. Recorde Jornades intenses abordant el Projecte Educatiu de Centre (PEC), el Projecte Curricular de Centre (PCC)  la Programació d’Aula (PA) i el Reglament de Règim Intern (RGI). Quatre documents que havien d’elaborar tots els centres valencians. La nostra tasca consistí en anar visitant els centres de la comarca i, en sessions de Formació en Centres, ajudar-los a enllestir aquests documents. Els debats, les posades en comú, les reflexions, l’intercanvi d’opinions i d’experiències, l’elaboració de materials curriculars, etcètera, que generà aquestes sessions de formació, foren d’allò més interessants. No recorde una escola tant viva com la d’aquells anys i gose dir, amb total sinceritat, que la LOGSE fou una llei molt positiva per al nostre sistema educatiu, malgrat que, malauradament, no va tindre tot el suport econòmic que necessitava. Sens dubte va suposar una renovació de l’escola valenciana, una entrada de noves maneres de treballar, d’avaluar, d’entendre l’arrelament al medi, d’atendre la diversitat…. que de mica en mica van anar consolidant-se als centres educatius d’Educació Infantil i Primària, no passant el mateix, ai!, als centres d’Educació Secundària.

Durant aquests sis cursos d’assessor vam impartir, com ja he esmentat, Formació en Centres, organització i seguiment de grups de treball, cursos de tot tipus i elaboració de materials adreçats als Claustres de Professors (PEC, PCC, PA, RGI…) i un bon grapat de materials curriculars. Materials adreçats a l’escola valenciana, per omplir un buit que no cobrien les editorials. Amb aquesta intenció, l’Assessora de Llengües, Susanna Francés i Tomàs, i jo com Assessor de Coneixement del Medi, vam formar un equip de treball estable, que va anar més enllà dels sis cursos en què vam ser assessors, elaborant un bon grapat de materials fins el curs 2013-2014. Abans, però, de posar-nos a elaborar materials, vam haver de poar de la metodologia més capdavantera que despuntava en aquells anys: el treball per projectes. En aquesta línia, el curs  1993-1994 vam portar al CEP d’Alcoi el professor Fernando Hernández-Hernández, un dels màxims teòrics d’aquesta metodologia de treball, coautor amb Montserrat Ventura del llibre “L’organització del currículum per projectes de treball”. I ell i  Maite Mases vingueren més d’una vegada a explicar, als mestres de la nostra comarca, aquesta nova manera de treballar.  I precisament aquesta nova manera constructivista d’abordar i organitzar els continguts, ens ajudà força a dissenyar-nos una estructura metodològica pròpia, que vam fer servir, a partir d’aquell moment, en l’elaboració de tot tipus de materials curriculars, una metodologia de recerca, tractament i connexió de la informació.

Els materials curriculars que realitzàrem de vegades ens els proposava alguna entitat cívica o cultural. Així, i per commemorar el 750 Aniversari del Tractat d’Almisrà, el Patronat del Camp de Mirra que organitza aquesta acte, ens va proposar la realització d’uns materials adreçats a l’alumnat d’Educació Infantil, Primària i Secundària: Un passeig pel nostre passat, Almisrà i el seu Tractat”. (1995), (11). Aquest fet històric tan rellevant de la nostra història va ser l’eix central de tot el treball, però la veritable aportació va ser que l’àmbit d’estudi va ultrapassar la pròpia localitat, treballant ara continguts de la comarca i de la pròpia història personal, passant per la biografia del propi rei. Tot un treball amb activitats de successió, duració, ordenació i simultaneïtat de l’època històrica, amb l’objectiu d’adonar-se’n de l’origen del País Valencià com a poble. En aquest material ja vam incorporar algunes de les novetats didàctiques i pedagògiques del llenguatge propi de la LOGSE, assolit en el nostre treball com a assessors, així com una molt potent ferramenta d’organització i relació del coneixement: els mapes conceptuals.

El Centre Cultural Castellut de Castalla, i per homenatjar el seu més conegut escriptor, organitzà l’any 1995 el I Simposi d’Estudi i Festa Enric Valor. Per acostar la figura i obra d’aquest escriptor als nostres escolars se’ns proposà l’elaboració d’uns materials curriculars, adreçats a l’E. Infantil, Primària i Secundària. Per elaborar aquests materials, des de les assessories de Llengües i C. Medi, vam constituir un grup de treball amb diferents professionals de l’ensenyament i de les diferents etapes educatives de la comarca. El resultat fou la unitat didàctica Enric Valor o l’amor a la llengua” (1996), (12), un títol que ens portà  al veritable motiu d’aprenentatge: la vida, obra i grau de compromís del propi escriptor envers la llengua. La importància de l’arrelament al medi, de les rondalles com a part de la cultura popular que es transmet de generació en generació, així com la organització de la unitat seguint una estructura metodològica constructivista, foren algunes de les noves aportacions.

A l’estiu de 1992, i com a conseqüència del traspàs de l’escriptor Joan Fuster, un grup d’amics i assessors ( Francesc Blay, Vicent Brotons, Moisés Díaz, Josep Lluís Peiró, Vicent Luna) vam voler elaborar uns materials per donar a conèixer l’escriptor de Sueca. El resultat fou “Joan Fuster a l’escola” (1997), (13). L’objectiu no era altre que facilitar al professorat, des d’E. Infantil fins a E. Secundària, tot un ventall de propostes al voltant de tres eixos: Qui és?, On viu? i Què escriu?. A més a més, elaboràrem una biografia, “Joan Fuster des de Sueca” (1998), (14), adreçada a tota la població en general i escrita en un llenguatge senzill, acompanyada de fotografies, caricatures, cites de l’autor i d’altres escriptors que escrigueren sobre ell. Una biografia per començar a conèixer aquest prolífic escriptor que no deixà a ningú indiferent.

Perquè el professorat dels centres copsaren la nova metodologia proposada per la  LOGSE,  l’equip d’assessors de la Reforma de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència van elaborar un grapat d’unitats didàctiques. Així, entre altres, va tindre una molt bona acollida la unitat “Fem deixalles” que pretenia conscienciar la comunitat educativa de la importància i necessitat de reciclar, reutilitzar i reduir deixalles als centres educatius i a la societat en general. Aprofitant aquesta idea, nosaltres vam voler elaborar-ne una altra, que sota el títol “I tu, quin paper jugues?” (15), venia a proposar una reflexió sobre la utilització del paper, en una societat que en consumeix en gran quantitat i en reutilitza i recicla molt poc. El fil conductor de la unitat es va convertir en la finalitat, doncs allò que preteníem era aconseguir que l’alumnat adoptés actituds de recuperació, classificació i reciclatge de paper i cartó, així com destacar la importància de les actuacions individuals per a la resolució de problemes col·lectius, tot i contribuint a un desenvolupament sostenible del planeta.

Un dels Parcs Naturals més visitats del País Valencià és, sens dubte, la Font Roja. Com  a conseqüència d’una visita  a aquest parc, amb l’alumnat de 4t d’E. Primària del C.P. Teixereta d’Ibi al mes de maig de 1993, ens n’adonàrem que al voltant d’aquest parc hi havia molta documentació, però pràcticament no hi havia res adreçat d’una manera didàctica i pedagògica als escolars. Aquesta mancança ens féu plantejar-nos l’elaboració d’uns materials, i així poder-los oferir a d’altres professionals de l’ensenyament. Per treballar el parc natural vàrem dissenyar activitats abans, durant i després de visitar-lo. Totes elles per contestar a la pregunta motiu d’aprenentatge de tot el projecte: “Per què la Font Roja és un Parc Natural? (1998), (16). Estructurat al voltant de cinc eixos: l’espai, el clima, els éssers vius (vegetació i fauna) i els perills que afecten l’ecosistema. La nostra intenció era que l’alumnat prenguera actituds de conservació i millora del medi ambient, mitjançant la resolució d’un problema, fil conductor de tot el projecte. Els materials van tindre una molt bona acollida als centres de la comarca. Foren editats  per l’Ajuntament d’Alcoi, l’ICE de la Universitat de Barcelona i la Fundació Congrés de Cultura Catalana, rebent el XII Premi Pau Vila de l’ICE de la Universitat de Barcelona, (17).

Si d’aquests 35 anys he d’escollir el període més productiu, professionalment parlant, és sens dubte aquests sis cursos que vaig fer d’Assessor de Coneixement del Medi. De la mateixa manera que pense que tot estudiant de la universitat hauria de passar, com a mínim, un any de la seu formació fora del seu estat (allò que anomenen Erasmus), també pense que qualsevol ensenyat hauria de tindre l’oportunitat, després dels seus estudis, de rebre obligatòriament un curs de formació, per aprofundir en aspectes didàctics i pedagògics. Jo vaig tindre aquesta sort, hi vaig treballar molt, sí, però vaig aprendre molt, i n’estic molt content i orgullós d’aquesta etapa que per a mi, torne a repetir, va significar una gran renovació per a l’escola valenciana i esperonà els moviments de renovació pedagògica.

 

7.- Torne a fer de mestre: de mestre de Educació Primària (1997-1999)

“L’escola dels llibres de text és sempre una escola autoritària. En primer lloc, comunica un saber i ho imposa, fa obligatòria una veritat […] Si els únics mitjans disponibles són els llibres de text, no tenim punts de referència per a la verificació”

Giorgio Bini

Una vegada conclòs el projecte de sis cursos al CEP d’Alcoi, vaig tornar al C.P Teixereta d’Ibi, on tenia la meu plaça definitiva. Després de tots aquests anys el centre, i com no podia ser d’una altra manera, havia canviat prou. Hi vaig estar dos cursos, impartint l’Àrea de Coneixement del Medi. L’equip de treball, iniciat al CEP, el vàrem continuar i el curs 1998-1999,  vam enllestir el material curricular “Cantant i fent país” (1999), (18). Aquesta unitat, a més de ser un homenatge personal a Ovidi Montllor, ho volgué ser  també a la Nova Cançó, aquell moviment que fou un altaveu per reivindicar la llibertat d’expressió, els nostres poetes, la nostra llengua i en darrer terme la nostra identitat. Donat que els moviments musicals tenen una gran influència en la societat i, en especial entre els nostres joves, vam voler elaborar uns materials curriculars  que abordaren el naixement, evolució i repercussions d’aquest moviment musical, així com els seus protagonistes més rellevants. I així fou com vam escollir la figura d’Ovidi Montllor com a columna vertebral de l’esmentat material. Vam trobar un gran paral·lelisme entre la vida professional d’aquest cantautor alcoià i el moviment musical. El material rebé el III Premi Melchor Botella de l’Ajuntament d’Elx (19).

 

8.- Passe a l’institut: a fer de mestre de Ciències Socials (1999-2018)

“La bellesa, la bondat i la veritat s’aprenen amb la grandesa i l’afecte del mestre, sempre exigent amb la tasca, sempre generós amb l’alumne. No he tingut mai alumnes que “passessin de tot”. Els he tingut desesperats, amb dificultats severes d’aprenentatge, alguns vivint a cavall entre la pobresa, la violència i el desamor. Els he tingut perduts, violents contra ells mateixos i contra els altres, tancats a la gàbia de la seva impotència. Els he vist amagar, rere la supèrbia i el despreci, rere l’agressivitat i la falta de respecte, les seves debilitats i la seva desesperació. També he vist docents altius, amb arguments perfectes per amagar la seva falta d’esperança i alegria. Fins i tot alguns que sí que passaven de tot, amagant la seva impotència, la seva soledat o la seva falta de professionalitat. Alumnes i professors som simbiòtics, i potser solem tenir els alumnes que mereixem”

Boris Mir

 

 El curs 1999-2000, l’alumnat  dels dos darrers cursos d’E. Primària dels centres educatius de la nostra comarca van passar als instituts. La Conselleria d’Educació donà la possibilitat, als mestres que volgueren, de poder passar també a aquests centres a impartir la seua especialitat. I així fou com l’esmentat curs me’n vaig passar a l’IES Pare Arques de Cocentaina. I en aquest centre és on més temps he treballat, 19 cursos escolars.

El primer curs fou d’adaptació, aviat vaig haver d’acostumar-me als canvis d’un centre de Primària a un de Secundària: horari intensiu, estructura de seminaris, relacions entre els companys, criteris d’avaluació diferents, departamentalització… Tanmateix, i com que la majoria de docents del primer cicle d’ESO érem mestres que veníem de les escoles de la comarca, aviat vàrem fer un grup de treball per coordinar-nos i treballar en la línia que ho fèiem a les escoles. Tot i així, i des del primer moment,  vam ser conscients que l’estructura departamental, així com altres inèrcies i maneres de fer molt arrelades als instituts,  no ens permetrien poder treballar igual que a l’escola. A més a més, també érem sabedors que les nostres places, ocupades per mestres, no tenien futur, doncs eren a extingir a mesura que ens jubilàrem.

És una realitat que l’alumnat provinent de les escoles, i en arribar a l’institut, noten un canvi important: la manera de treballar, d’avaluar, la relació amb el professorat i amb la resta de companys més majors, la gran quantitat de professors que els donen classe, les limitacions de la tutoria….Aquella relació tant directa entre pares, alumnat  i professorat que s’estableix a l’escola, a l’institut és diferent: més distant, més impersonal. I aquestes diferències importants, que indubtablement repercuteixen en el procés d’ensenyament de l’alumnat, només es poden apreciar si abans de treballar en un institut ho has fet a l’escola. I és que, al meu parer, l’alumnat de 1r i 2n d’ESO  mai hauria d’haver passat a l’institut o, en cas d’anar-hi, l’administració educativa hauria d’haver garantit que aquest cicle fos impartit exclusivament per mestres. Com és evident això no ha estat possible. Alguns companys hem comentat moltes vegades que alguns dels problemes importants que avui té aquest cicle són conseqüència, en part, d’haver permés l’extinció d’aquestes places de mestres.

I sí, efectivament, han estat 19 cursos els que he estat impartint l’assignatura de Ciències Socials, Geografia i Història. Una assignatura, tant la de 1r com la de 2n, amb un temari llarguíssim, impossible de donar-ho tot. Però, a més d’aquest feixuc temari, molts professors voldrien que també fos el baül de la transversalitat: l’educació per la pau, la interculturalitat, l’educació en valors, l’educació per al desenvolupament… I precisament pel seu caràcter transversal, aquests continguts s’han de treballar en totes i cadascuna de les assignatures. Tot i així, aquesta transversalitat, assumida i posada en pràctica en les escoles i contemplada en els seus PCC i en les PA, és molt més complexa de dur a la pràctica als instituts, amb horaris rígids, departamentalitzats i amb poca experiència en el treball d’una manera col·lectiva, més enllà de la pròpia assignatura. En aquesta línia, al llarg d’aquests anys, però iniciat ja en els dos darrers cursos que vaig estar al C.P Teixereta d’Ibi,  hem anat experimentant i elaborant alguns materials curriculars que abordaren l’esmentada transversalitat.

És així com al llarg del curs 1999-2000 elaboràrem “Per què no vivim en pau? (2000), (20). Una proposta que la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana valorà positivament, i que ens atorgà el Premi 2000 de materials curriculars de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència (21). La pena fou que no es varen editar mai.

Però nosaltres continuàrem aprofundint en com abordar la transversalitat i el següent curs elaboràrem una altra proposta, “Com viure i conviure, deixant viure? (2002), (22), (23). El projecte va nàixer com a conseqüència d’una assemblea de classe, on s’hi tractaven els problemes de comportament que havien sorgit. A partir d’ací se’ls va proposar reflexionar sobre els problemes de convivència que hi havia al centre. El material curricular es va estructurar en tres moments d’aprenentatge: prendre consciència dels problemes de convivència existents al món; donar resposta al problema motiu d’aprenentatge i extreure conclusions; i intentar construir un futur ple de valors. Tot plegat amb l’objectiu d’afermar la identitat, fomentar l’autoestima  i aprendre a conviure. La proposta fou editada per l’Ajuntament de Reus,  doncs ens atorgà el II Premi Angeleta Ferrer i Sensat (24). Des de la revista Perspectiva Escolar, que edita l’Associació de Mestres Rosa Sensat, se’ns proposà que escriguérem un article contant el procés i l’experiència. Fou editat en el número 265, maig del 2002.

El curs 2002-2003 l’Editorial Marfil, i a proposta de Verònica Cantó, ens encomanà la realització d’uns quaderns de treball, dins de la Col·lecció Ivori -Llibres, amb activitats de Llengua i Coneixement del Medi, adreçades fonamentalment a l’alumnat no-catalanoparlant. L’objectiu era  reforçar els llibres de text de valencià Roda 3, 4, 5 i 6  (2002-2003), (25), de la mateixa editorial.

A Cocentaina, i en general a molts pobles del País Valencià, és una realitat constatable que tenim una gran varietat d’alumnes, fills i filles de pares i mares que, per diversos motius, vam haver de deixar els seues països d’origen per vindre a casa nostra. I el nostre sistema educatiu, que no estava preparat, ha hagut de fer front, com ha pogut, a aquesta varietat d’ètnies, llengües i cultures. Així doncs, l’escola ha esdevingut una cruïlla de cultures, des d’on pensem que es pot abordar de manera significativa el pas entre la multiculturalitat (que és el que tenim en realitat) i la interculturalitat (allò cap a on  hauríem de caminar). Preocupats per aquesta situació, vam voler aportar el nostre granet d’arena portant endavant el projecte: “Caminem cap a un intercanvi de cultures?” (2005), (26). Un material de treball adreçat al professorat i alumnat de 1r i 2n d’ESO. Una proposta oberta per poder-la treballar pel professorat d’un departament, per un grup de professors de diferents àrees que decideixen  treballar la transversalitat conjuntament de manera coordinada, en l’assignatura d’Activitats Alternatives (aleshores es deia així) o en la nova assignatura d’Educació per a la Ciutadania. L’esmentat material també fou premiat per la Conselleria d’Educació amb el Premi 2005 de la Generalitat Valenciana (27). També, malauradament, mai va ser editat.

És una realitat que de vegades els alumnes fan comentaris del tipus:  “per a què aprofita estudiar açò?”, “la Història és un roll”, “hi ha molts temes al llibre de text”, “hem d’aprendre moltes dades…“. Aquests i altres comentaris, que inevitablement apareixen any rere any a classe,  ens portà a reflexionar i cercar els motius. No va ser gens fàcil cercar la solució, doncs al darrere d’aquestes preguntes el que hi ha és la manca d’informació, d’instruments per poder interpretar el món que ens envolta. Aquesta nova realitat ens portà a encetar un nou projecte: “Per a que ens serveixen les Ciències Social?” (2006), (28), amb l’objectiu fonamental d’aportar instruments a l’alumnat per ser capaç de conèixer, interpretar i comprendre la realitat d’una manera global i poder intervindre en ella. L’experiència va merèixer el  IV Premi Enric Soler i Godes 2003, de la Societat Coral El Micalet (29), i fou editat per l’Editorial Denes.

L’any 2006 la ciutat d’Alcoi complí 750 anys de la seua fundació. L’ajuntament organitzà tot un ventall d’activitats per commemorat aquest esdeveniment, i ens va encarregar l’elaboració d’una auca, un conte i un material curricular adreçat a l’alumnat del 1r cicle d’ESO. El projecte, Fem 750 anys! Cercant les petjades de la fundació d’Alcoi” (2007), (30), constà de tres materials de treball: un llibre de lectura, un quadern d’activitats per a l’alumnat i un joc. El quadern d’activitats estructurat al voltant de quatre moments històrics (abans de la conquesta, la conquesta, la fundació i repoblació i la consolidació) i sis itineraris per Alcoi i els seus voltants. També hi havia una auca, “Auca del 750 Aniversari de la Fundació d’Alcoi” (2006), (31) il·lustrada per Esperança Martínez,  i un conte, “Caram, quants anys!” (2006), (32). L’objectiu de tot plegat era el d’ajudar a l’alumnat a conèixer l’origen de la fundació del seu poble, i que el coneixement del passat li permetés accedir a la clau per apropar-se a interpretar el present.

L’any 2008 es varen complir els 25 anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Una llei que va permetre  a moltes generacions de valencians i valencianes l’accés, amb tots els entrebancs, mancances i dificultats imaginables, al coneixement de la llengua pròpia que, durant tants anys, fins i tot segles, havia estat proscrita de l’ensenyament. Si bé és cert que la LUEV ens obrí una porta, també és cert que les expectatives, il·lusions i desitjos no han estat del tot aconseguits. I és que en realitat la LUEV ha estat una llei de mínims que s’ha aplicat al mínim pels nostres governants. Per això, i després de 25 anys, ens calia una reflexió per detectar les seues mancances i articular noves propostes, tant des de la societat civil com des de les institucions públiques, que milloren i potencien l’ús de la llengua en una societat global, multicultural i plurilingüe. I, per contribuir a aquesta reflexió, nosaltres vàrem elaborar una exposició: “25 auques amb una finalitat: aprendre en valencià” (2009), (33). L’exposició, editada per Escola Valenciana, Federació d’Associacions per la Llengua i la Unitat per a l’Educació Multilingüe, fou inaugurada i organitzada pel professor Vicent Brotons i Rico  a la Universitat d’Alacant, i després fou exposada i treballada en aquells centres del país que la sol·licitaren. L’auca que encapçalava l’exposició, era l’“Auca del 25 Aniversari de la LUEV” (2009), (34), formada per un total de vint-i-quatre adhesius, seleccionats de moltíssims recollits d’arreu del País Valencià, que han reivindicat l’ús de la nostra llengua. Davall de cadascun d’ells hi ha un text explicatiu en format rodolí. En la proposta de treball, adreçada a l’alumnat i professorat, s’adjunta un ampli ventall d’activitats a cada vinyeta. L’objectiu principal de la proposta era aconseguir que l’alumnat conegués què és la LUEV, què ens ha aportat aquesta llei, quines són les seues mancances i limitacions, així com que se n’adonés de la necessitat de reformar-la i actualitzar-la. Aquesta auca, a banda de formar part de l’esmentada exposició,  va tindre força ressò, i fou editada i distribuïda als centres educatius per la Unitat per a l’Educació Multilingüe d’Alacant, l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Escola Valenciana. Federació d’Associacions per la Llengua, Edicions 96 i el Centre Cultural Ovidi Montllor d’Alcoi. L’experiència fou finalista en el XI Premi d’Experiències d’Innovació Educativa Ciutat d’Alzira 2009 (35), i publicada en la Revista Innovació Educativa 2010 que edita l’ajuntament de l’esmentat municipi.

Al llarg d’aquest quart de segle de la LEUV, la nostra llengua ha hagut de patir tota mena d’entrebancs. En totes i cadascuna de les conteses electorals, aquells polítics que la voldrien morta i enterrada, han fet servir la llengua per enverinar la nostra societat i traure vots de la ignorància i manipulació. El PP, i al llarg de vint anys, ha fet servir els seus consellers d’educació per desprestigiar, entrebancar i arraconar la llengua dels valencians, és la seua malaltissa obsessió. I per això, aquells que no ens hem begut l’enteniment, i que ens neguem a ser còmplices d’aquest programat genocidi, hem denunciat als mitjans que hem pogut (i encara ho continuem fent), aquesta nefasta política lingüística que han portat a cap des de la Conselleria d’Educació. El curs 2010-2011 vaig fer un recull d’alguns d’aquests articles publicats: “Sense pèls a la llengua. 25 propostes per estirar-te de la llengua” (2010), (36). Cada article està escrit en un moment concret i amb una intenció determinada. Tanmateix tots ells comparteixen una mateixa finalitat, reivindicar el nostre valencià, el català de tots que diria Enric Valor. També hi trobareu  una proposta d’activitats per a cada article, amb l’objectiu d’aprofundir en alguns aspectes al voltant de la llengua. La realització d’aquestes activitats ens hi poden ajudar a entendre millor el procés de normalització que ha seguit el valencià al llarg d’aquests anys. A més a més, i perquè s’hi puguen contextualitzar els articles, s’adjunta una cronologia d’aquells esdeveniments més importants que, d’alguna manera, han determinat l’aplicació de la LUEV, així com del procés general de normalització. Completa la proposta una selecció d’adhesius d’algunes de les campanyes més conegudes de foment de l’ús de la llengua.

L’any 2013 se celebrà l’Any Vicent Andrés Estellés. Amb l’objectiu d’aportar la nostra experiència en la realització de materials curriculars, vam enllestir el “Projecte educatiu: Vicent Andrés Estellés, la veu del teu poble” (2013), (37), il·lustrat per Sílvia Faus. Un material curricular per treballar a l’aula la figura del poeta, des de l’Educació Infantil fins a Batxillerat, i amb una proposta oberta i àmplia perquè cada professor puga escollir aquelles activitats en funció del seu alumnat.  La proposta contemplava  el quadern didàctic per al professorat i l’alumnat, contes, presentacions en power point, auques, l’audiovisual Història estellesiana dels valencians, (38) així com una sèrie de poemes dedicats a Estellés per part de poetes i poetesses valencians. El projecte, en format DVD i que es lliurà als centres educatius, fou editat per l’Ajuntament d’Alcoi, la Federació Escola Valenciana i la Universitat d’Alacant a través del Vicerectorat de Cultura, Esports i Política Lingüística.

Per commemorar el naixement, “honorar la seua memòria i fomentar encara més la difusió de la seua obra literària entre les noves generacions”, l’Ajuntament d’Alcoi va declarat institucionalment el 2017 com Any Joan Valls. Al llarg d’aquest any, i amb la col·laboració d’entitats culturals i cíviques de la ciutat, es portaren a cap tot un gran ventall d’activitats, unes  adreçades a la població escolar i d’altres al públic en general. Com a ensenyant, però també com a lector de la seua obra, vaig voler aportar el meu granet d’arena per dignificar i posar en valor un dels nostres poetes més reeixits del segle XX. Un escriptor que per fer allò que més li agradava, escriure, no ho va tindre gens fàcil en aquella llarga i fosca nit del franquisme. Primer per ser republicà, però també per escriure, ai!, en català. De la seua vasta obra hi ha un poemari, La cançó de Mariola”, que personalment sempre m’ha cridat més l’atenció, per la força i sensibilitat amb la que Valls ens transmet tot un grapat de valors, tant necessaris en una societat com la nostra: atrafegada, individualista, urbana, materialista, d’identitat perplexa… El poeta alcoià Manel Rodríguez-Castelló, un dels que més ha aprofundit en la seua obra, ens diu que La cançó de Mariola és un “cant a la terra i a la gent, d’invitació a estimar les coses pròpies, d’actualització d’uns valors que avui sabem irrenunciables: l’amor a la pau, l’harmonia, el silenci, la quietud, la contemplació, la solidaritat, el misteri […], un poemari, setanta anys després, amb un alt valor didàctic que podria omplir molts buits a les nostres escoles, a les nostres prestatgeries, a la nostra vida civil”.

I precisament per aquest “alt valor didàctic, per contribuir a omplir les prestatgeries escolars i també per la gran quantitat de valors que transmet, vaig voler enllestir un audiovisual sobre “La cançó de Mariola o el paradís de Joan Valls”(2017), (39). En primer lloc vaig fer una tria de poemes, cercant aquests valors adés esmentats. Tot seguit calia escriure un text que ho lligarà tot plegat. Així, hi ha la veu d’una narradora que fa de fil conductor, contextualitzant els poemes de Joan Valls a la Serra de Mariola. Poemes llegits per una segona veu que simula el poeta i que s’intercalen de tant en tant. Aquest vídeo/audiovisual, malauradament, no fou editat per l’esmentat ajuntament. Tot i així, vaig aprofitar el treball per enllestir un article per a la Revista Eines de l’IES Pare Vitòria d’Alcoi.

I sí, efectivament, he estat dènou cursos acadèmics en aquest institut, impartint Geografia i Història a 1r i 2n d’ESO. I he conegut, si més no, dènou generacions de contestans i contestanes. Alumnes de tot tipus, uns interessats en aprendre i altres no tant, però la gran majoria, tret de comptades excepcions, encuriosits per seguir les explicacions d’una matèria que, entre altres, té com a objectiu principal oferir instruments per entendre la realitat que ens envolta, el món on vivim. I he tingut la sort de treballar en un departament on la relació entre els companys ha estat excepcional: en l’intercanvi de materials, en les propostes de millora, la realització d’activitats conjuntes, les excursions, exposicions,  visites a museus, viatges culturals (Barcelona, València, Madrid, Roma, Alacant, Moixent, Xàtiva, Gandia….), així com en els acords de departament per consensuar els criteris d’avaluació, objectius i continguts de la matèria, etcètera.

Per altra banda, i al llarg d’aquestes quasi dues dècades, he tingut diferents equips directius. Com que a l’escola d’Ibi, i al llarg de tres cursos, vaig tindre l’oportunitat de formar-ne part d’un, primer com a Cap d’Estudis i després com a Director, sóc conscient de la dificultat que comporta dirigir un centre educatiu. I vull dir que, per molt bé que ho vulgues fer, sempre hi haurà algú que no estarà d’acord amb les teues decisions. Tot i així, al meu parer i des de la meua experiència, l’equip directiu ha de ser l’espill i el motor d’un centre. Espill perquè és on s’hi mira tothom, i per tant ha de ser un exemple a seguir. I motor per fer complir, proposar, incentivar, encomanar, fomentar i impulsar tota mena d’iniciatives que milloren la qualitat educativa de l’alumnat, la cooperació i coordinació entre el professorat, la participació de pares i mares i la imatge, prestigi i modernitat del centre. Tot això, ja ho sé, no és una tasca gens fàcil, i per a portar-la endavant cal una imprescindible formació, un projecte clar d’actuació i ganes d’invertir moltes hores de treball. I val a dir, sense embuts, que aquestes condicions, al meu modest parer, no sempre s’han donat al nostre institut. Un Equip Directiu ha de tindre empatia i guanyar-se la confiança de la Comunitat Educativa, i si no és així, el millor que hauria de fer és passar la torxa a altres companys amb altres projectes.

Jo, personalment, no he tingut cap problema acadèmic, ni personal, amb cap Equip Directiu. He treballat amb total llibertat i sempre he fet el què considerava que havia de fer, sense cap inconvenient, censura o condicionant. Ara bé, si he de fer un balanç d’aquestes dues dècades, i se’m demana que faça alguna proposta de millora, n’esmentaré unes quantes. Una: He trobat a faltar un projecte clar i consensuat, per tota la Comunitat Escolar, de quin model d’institut volem. Sense aquest, treballem a les palpentes. Dos: És imprescindible una revisió a fons del Projecte Educatiu del Centre (PEC), on tots siguem coneixedors de quins són els trets d’identitat del centre. Tres: cal una urgent revisió del Projecte Curricular de Centre (PCC) per consensuar objectius, criteris d’avaluació, metodologia i continguts. Quatre: cal abordar seriosament la interculturalitat, l’educació per a la pau, l’educació per a la igualtat de gèneres, etcètera (allò que se’n diuen àrees transversals) introduint els continguts a treballar en els currículums de totes les àrees. Cinc: per aconseguir un millor institut és fonamental aconseguir un bon clima de treball, on hom se senta a gust cada dia en el seu lloc de treball. És evident que hi ha condicionants que ultrapassen l’institut, i que depenen de la Conselleria d’Educació, però hi ha altres que són exclusivament del centre. Sis: al meu parer, i la celebració d’aquest 50é Aniversari és un bon moment, l’IES Pare Arques hauria de fer una autoavaluació, una reflexió en veu alta per veure què s’ha fet al llarg d’aquestes cinc dècades. Una reflexió per bastir les bases cap a on es vol anar, quin model d’institut volem per als propers 50 anys. I per dur endavant aquest repte, companys i companyes, cal un Equip Directiu de consens, que lidere el projecte i encomane a la resta del claustre grans dosis de generositat, comprensió, il·lusió, empatia, professionalitat, esforç….Ja sé que no és gens fàcil, ara bé no és impossible.

 

9.- Reflexions en veu alta.

 “És preferible parlar, parlar clar i dir-ho tot. Les paraules, o les mitges paraules, que se us quedaran dins el cos, se us podriran”

(Joan Fuster)

 

Al llarg d’aquests trenta-cinc anys he conegut i patit 5 lleis d’educació i 13 consellers. L’educació ha estat sempre, sempre! per desgràcia, la joia de la corona de tots els Governs, tant a Madrid com a València, i tots han volgut tindre la seua Llei d’Educació: LODE (1985), LOGSE (1990), LOCE (2002), LOE (2006) i LOMCE (2013).I per descomptat també el seu conseller o consellera d’educació. I sí, hem tingut Consellers llicenciats en dret, molts!, la majoria. Algú podria pensar que el motiu és que els advocats, jutges i fiscals coneixen a la perfecció el nostre sistema educatiu, no? Jo, m’incline a pensar, que no és precisament per això, més aviat és perquè són especialistes en fer lleis, lleis per enfonsar cada vegada més l’educació. Però també hem tingut biòlegs, professors d’universitat, enginyeres, geògrafs, filòsofs i fins i tot un metge forense, però només, ai! un mestre.

De totes aquestes lleis més amunt esmentades, les que més conec, i que ja us n’he parlat una mica, són la LODE i la LOGSE. Totes dues van permetre “valencianitzar” una mica el nostre sistema educatiu: introducció de la LUEV, arrelament al medi d’alguns continguts, contextualització del PPC, PE i PA a la realitat social, cultural i lingüística de cada centre, potenciació i foment de la formació del professorat en centres, constitució democràtica d’equips directius, participació de la Comunitat Educativa en el Projecte Educatiu de Centre, posada en funcionament dels Centres de Professors (CEP) com a motors de la formació del professorat, etcètera. Aquest període de renovació i impuls de l’escola pública valenciana coincideix amb el període que va del curs 1983-1984 fins els 1994-1995. Al llarg d’aquests 10 cursos acadèmics hi vaig conèixer 5 consellers d’educació:  Ciprià Císcar, (per cert, encara està vivint de la política, tot s’ha de dir) passarà a la història, al meu parer, per ser un dels millors consellers, si no el millor, que hem tingut, doncs fou el pare de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) i dels Centres de Professors (CEP); Antoni Escarré li donà un toc ecologista a la conselleria; Andreu López i Joan Romero van ser els dos artífex de la posada en funcionament de la LOGSE i, a més a més, el primer dels dos també ha passat a la història per haver tancat una de les poques ràdios en la nostra llengua, Ràdio 4 al País Valencià.

A partir del curs 1995-1996 tot va canviar, però no solament a nivell educatiu, sinó a tots els nivells. Un nou partit, el PP, es va fer càrrec del Govern valencià i per tant de la Conselleria d’Educació. Aquest partit ha estat governant el País Valencià 20 anys, dues dècades controlant el sistema educatiu. I en tot aquest període, un total de 8 consellers han tingut temps suficient per laminar, modificar, i buidar de continguts aquella LOGSE que va ser tot un revulsiu per al nostre sistema educatiu, i que era altament perillosa per a un partit conservador que, al llarg de 20 anys, s’ha dedicat a: frenar l’avanç de l’ensenyament en valencià; centralitzar els currículums; fomentar i subvencionar l’escola concertada i privada; eliminar les subvencions i ajudes a les entitats que fomenten la nostra llengua; atiar el secessionisme; augmentar les ràtios; retallar el nombre de mestres i professors; perseguir a professors pel seu compromís pedagògic; censurar llibres i exposicions; posar inspectors i directors de conveniència; eliminar els CEP, autèntic impulsors de la formació del professorat, per uns CEFIRES amb funció purament administrativa; menystenir els moviments de renovació pedagògica, les escoles d’estiu, les Trobades d’Escoles Valencianes i els sindicats; mantenir milers de xiquets i xiquetes en barracons; construir centres educatius duplicant i triplicant el preu inicial per untar empresaris i polítics corruptes. En definitiva, dues dècades per esborrar qualsevol vestigi de la dècada anterior socialista, i aconseguir aquell objectiu tant desitjat pel ministre José Ignacio Wert  “d´espanyolitzar els alumnes”. A Catalunya no ho aconseguiren, ací, a casa nostra amb escreix. I per a tal propòsit hem tingut, com abans he dit, 8 consellers que s’han aplicat a fons. Els dos primer del nou Govern popular van ser Fernando Villalonga i Marcela Miró. Els dos només van estar un curs cadascun. El perfil de tots dos no era el desitjat pel PP.

Per desmantellar el treball fet en la dècada socialista, calia algú amb més determinació per seguir al peu de la lletra les directriu de Madrid. I l’escollit fou Francisco Camps, que estigué tres cursos com a Conseller d’Educació. Camps, aquell que deia que “se pagava sus trajes”, el que li va dir a El Bigotes “amiguito del alma, te quiero un huevo”, en definitiva el principal responsable del finançament il·legal del PP. Doncs bé, Camps  fou el perfecte conseller del PP, tant que, “por los servicios prestados”, quatre anys després, el 2003, serà el nou President de la Generalitat Valenciana fins juliol del 2011. Durant l’època de Conseller d’Educació, frenà l’avanç de les línies en valencià, transformà els innovadors CEP en  administratius CEFIRES (setembre 1997) i tancà la TV3 al País Valencià quan fou President. A Camps el succeí Manuel Tarancón Fandos, el conseller que creà l’empresa pública Construccions i Infraestructures Educatives de la Generalitat Societat Anònima (CIEGSA), encarregada de la construcció dels centres escolars. Una empresa pública que durà 14 any i fou gestionada per 5 consellers del PP. Va significar més de 1.000 milions de sobrecost i 200 escoles menys. La seua irregular gestió fou una estafa generalitzada que generà el major espoli de recursos públics de la Generalitat Valenciana, una mena de caixa B de la Conselleria d’Educació per a privatitzar el servei i crear una xarxa clientelar, mitjançant una trama, per a robar i dilapidar diners públics. A més d’aquests escandalosos balafiaments dels recursos públics, caldria afegir-li la “barra lliure” per a la instal·lació de barracons, que va suposar un cost de més de 92 milions d’euros. El conseller Tarancón també va participar en la creació de la Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i de  la Direcció General del Llibre, i durant el seu mandat entrà en vigor la LOCE, aplicada plenament amb el mandat del conseller Esteban González Pons. Aquesta polèmica llei vingué a canviar, entre altres aspectes, els acords entre l’Estat i la Santa Seu respecte de l’ensenyament de la Religió. Fins ara la LOGSE havia convertit la Religió en una assignatura no avaluable, i l’alumnat que no volia estudiar-la tenia l’opció d’activitats d’estudi, anàlisis dels mitjans de comunicació, cultura musical, pràctiques d’informàtica, teatre… Amb la nova llei l’alumnat que no volia estudiar l’assignatura de Religió, hagué d’estudiar la dimensió moral, humanística, històrica, cultural i científica del fet religiós. En poques paraules, la LOCE, i respecte a aquest tema, vingué a empitjorar-ho tot. El gabinet de la ministra Pilar del Castillo es plegà als suggeriments dels bisbes i de la patronal, i aconseguí que l’assignatura Alternativa a la Religió fos la religió, i a més avaluable. Al llarg de tots aquests anys he anat veient, i patint, en funció dels Governs del PP i/o PSOE, com han tractat aquests tema en l’educació: Religió, Ètica, Alternativa a la Religió, Societat, Cultura i Religió, Valors ètics… Sempre he defensat una escola valenciana pública i laica, en la qual la religió no forme part del currículum, però fins ara cap Govern ha gosat treure-la del nostre sistema educatiu.

El curs 2004-2005 l’encetàrem amb un nou conseller, el metge forense Alejandro Font de Mora. Aquest conseller estigué al front de la Conselleria d’Educació sis cursos acadèmics i el seu mandat estigué marcat per la controvèrsia, els disbarats i la prepotència. Va tindre a la immensa majoria de la Comunitat Escolar en contra, motivada per l’ús de “barracons” en nombrosos centres educatius, per les retallades i manca d’inversions en instal·lacions i infraestructures, així com pel seu estrambòtic  Pla d’Extensió del Trilingüisme. A més a més, pretenia que l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania es donés en anglés. Com que el professorat no estava preparat en aquesta llengua, donà instruccions perquè hi hagueren dos mestres a classe, un que ho explicava en valencià o castellà i un altre que es limitava ha traduir-ho a la llengua de Shakespeare. La situació era d’allò més ridícula i, al nostre institut, ens negàrem a impartir-la en aquestes condicions. És evident que aquesta ocurrència de Font de Mora no va prosperar. Els seues constants atacs a l’escola pública i al professorat va posar en peu de guerra a la comunitat escolar valenciana, i en molts centres el van declarar persona non grata. Com a mostra d’aquesta tensa situació dos exemples. Un el cas de l’IES Las Norias de Monfort del Cid. L’administració obrí un expedient sancionador al seu director, per haver posat a l’entrada del centre una foto del conseller cap per avall, i amb la inscripció “persona non grata. I una altre, el 9 de juny del 2011 polítics, més de 22.000 valencians i valencianes,  sindicats, docents, membres d’organitzacions en defensa del valencià i ciutadans de tota mena, es manifestàrem a Alacant, Castelló i València per exigir a la Generalitat Valenciana, i al seu conseller Font de Mora, la retirada de l’esborrany de decret que proposava una línia d’ensenyament única trilingüe, i per tant la supressió de les línies en valencià. Sindicats, partits polítics, claustres de professors… demanaren la seua dimissió. Aquestes tres frases, “Per la llibertat d’expressió. Prou de repressió. Font de Mora dimissió”, que circularen en pancartes, adhesius, manifests i proclames, sintetitzen l’etapa d’un dels consellers que més mal ha fet al nostre sistema educatiu.

Aquesta indignació que bullia en la comunitat escolar valenciana, obligà el president Camps a canviar Font de Mora per José Ciscar Bolufer. El nou conseller no acabà aquell curs 2011-2012. El seu objectiu no fou altre que el d’aturar aquest descontent generalitzat, i per això es dedicà a dramatitzar alguns gestos, com ara a renegociar el decret de trilingüisme, iniciar rodes de contacte amb els sindicats, Escola Valenciana, associacions i col·lectius d’ensenyants, i poca cosa més. Però al desembre del 2011 el nou president de la Generalitat, Alberto Fabra, remodelà el seu Consell, situà a José Císcar com a vicepresident i portaveu i nomenà a Maria José Català com a Consellera d’Educació, Cultura i Esport. La nova consellera, la darrera de l’etapa de 20 anys de governs del PP, es caracteritzà pel seu cinisme i ignorància. S’aplicà a fons en atacar l’escola pública en valencià. Passarà a la història per aquestes meselles declaracions en un acte del seu partit: “En primer lugar os pido disculpas por si en algún momento me paso al valenciano. Es mi lengua materna y tengo este defecto. Si lo hago ruego que me perdonéis. Me perdonáis, me avisáis y pasaré rápidamente al castellano. Pero, no me doy cuenta, de verdad”. Increïble aquestes paraules de tota una Consellera d’Educació, parlar valencià és un “defecte”. La consellera que hauria de donar llum, prestigiar la llengua i enorgullir-se de parlar-la, ara resulta que demanava perdó per parlar-la. Ja podem imaginar quin era el seu veritable objectiu com a Consellera d’Educació: traure aquest maleït “defecte” que tenen molts escolars valencians de parlar el valencià. Però no es conformà amb açò, a més a més es dirigí a l’Acadèmia de la Llengua Espanyola per intentar modificar la definició de valencià (“variant dialectal del català que es parla a la major part de l’antic Regne de València i que se sent com a pròpia”), envià una carta a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), criticant la publicació del nou Diccionari que edità aquesta entitat. La seua gestió al capdavant d’aquesta conselleria, i al llarg de tres cursos,  es caracteritzà per haver estat condemnada en nombrosos casos d’opacitat, en denegar la documentació sol·licitada pels grups parlamentaris de l’oposició a les Corts Valencianes i, per acabar la faena, participar en el tancament de la RTVV.

I és que, poca broma, dels 35 anys que he treballat, 20 d’ells he hagut de patir el menyspreu, l’opacitat, la persecució, el cinisme, la xuleria, l’ocurrència, el lladronici, l’especulació, les retallades, la manipulació informativa….., de 8 consellers que s’han aplicat a fons per aconseguir tres objectius: espanyolitzar els nostres escolars, ensorrar l’escola pública valenciana i frenar el procés de normalització del català. I per això han estat 20 anys de lluita, participant en manifestacions, vagues, concentracions, reivindicacions, escrits, assemblees, formant part en llistes sindicals (STEPV-Intersindical Valenciana)… per fer front a la política educativa d’un partit que ha portat l’escola valenciana a ser una de les que té un major nivell de fracàs escolar.

El 24 de maig del 2015, la majoria de valencians i valencianes, vam dir que ja en teníem prou de governs del PP. A hores d’ara molts ensenyants tenim moltes esperances dipositades en el Govern del Botànic. El nou responsable d’educació, Vicent Marzà, l’únic mestre de professió de tots els consellers que he conegut, no ho té gens fàcil. Li han deixat una herència “popularment” enverinada. Ja sabem que refer tot el mal que s’ha fet en 20 anys no és gens fàcil, i que cal paciència i perseverança. Comencem a conèixer l’herència que ens han deixat aquests 8 consellers i els presidents Zaplana, Olivas, Camps i Fabra. Acabaré el meu treball com a docent aquest curs 2017-2018, i per tant no en puc fer una valoració general del treball d’aquest conseller. Tot i que el Decret de Plurilingüisme del Conseller Marzà, la gran esperança de l’escola valenciana per revertir la situació de retrocés de la nostra llengua, ha estat suspès pel Tribunal Superior de Justícia Valencià (TSJ). Però veiem altres detalls que fan pensar que anem per bon camí, com ara: el programa Xarxa Llibres, de gratuïtat de llibres de text, un pla per eliminar els centres educatius amb barracons, abaixar la ràtio de les aules i  augmentar la presència del valencià, revertir la retallada d’unitats escolars de centres públics, eliminar el clientelisme que caracteritzava la política cultural del PP, intentar que les nostres universitats tinguen un finançament just, fer complir la llei als centres concertats i privats, i això vol dir que no han de ser les patronals de les empreses educatives privades les que han de decidir quins centres s’han d’obrir i quins centres s’han de tancar. Aquesta frase del Conseller Marzà resumeix molt bé quin és el nou model del Govern del Botànic: “Nosaltres apostem per augmentar l’ensenyament públic, i allà on no arribem, concertar. Fins ara el model era el contrari; es degradava la pública i es beneficiava la concertada […]en plena crisi econòmica es tancaven les públiques i es concertaven aules privades]”.

Per altra banda, hem sentit a parlar moltes vegades al conseller que “volem que la qualitat educativa, basada en la renovació i la innovació pedagògica, passe per una bona atenció als xiquets i les xiquetes”. Efectivament, sense renovació i innovació pedagògica del professorat no aconseguirem disminuir l’índex de fracàs escolar. És imprescindible incentivar la formació del professorat que ha estat durant tants anys abandonada. Activitats com la Primavera Educativa, que acull tota mena de congressos, exposicions, mostres educatives, intercanvi d’experiències, Edusiona’t, una mirada de pau, així com jornades per afavorir la convivència, la igualtat entre sexes…, són una mostra que aquesta conselleria aposta per la formació i la renovació pedagògica del professorat. Esperem que el temps confirme que, amb aquest Govern del Botànic, l’escola valenciana té futur i ha tornat al camí de la dignitat: pública, valenciana i de qualitat.

Sempre he pensat que una de les claus més importants per millorar el nostre sistema educatiu, i per tant el fracàs escolar, és la renovació pedagògica del professorat. Però, malauradament, tenim un sistema que no incentiva aquesta renovació. Hi ha mestres i professors, com passa en totes les professions, que al llarg de tota la seua vida laboral fan el mínim de cursos de formació, aquells que demana l’administració per cobrar els sexennis. En canvi altres, malgrat no tindre cap tipus d’incentiu econòmic o professional, sempre estan disposats a innovar, experimentar i aprendre. En poques paraules, el que vull dir és que en educació qui més treballa, innova, experimenta, elabora materials, i es forma permanentment, no és necessàriament qui més cobra. I val a dir que, ens hi agrade o no, quan en un lloc de treball no hi ha incentius, com per exemple econòmics, de reducció horària, de pujada de categoria, de prestigi, etcètera, doncs els treballadors no tenen aspiracions més enllà del mínim que se’ls hi demana. Ja sé que un centre escolar no és una empresa, i no hem de fer servir els mateixos paràmetres organitzatius. Ara bé, no és possible que, i per posar només alguns exemples, cobre el mateix un tutor i un altre que no ho és, quan el primer té molta més faena i responsabilitat. No és possible que s’assignen caps de departament i coordinadors de cicle per l’antiguitat o l’amistat, i no pel currículum formatiu. No és possible que l’administració ignore i menyspree aquells professionals que estan innovant i elaborant projectes de millora, quan el que haurien de fer és donar-los suport de tot tipus i editar les seues experiències per poder-les generalitzar. No és possible que els equips directius d’un centre no siguen els millors formats del claustre. No és possible que de vegades no es demanen responsabilitats, per multitud de coses, perquè qui l’havia de demanar no se’n fa càrrec o no vol quedar mal amb un company. Amb tots aquests exemples no estic proposant  entrar en una carrera docent, no. El que vull dir és que l’administració educativa, digueu-li Conselleria d’Educació, ha d’incentivar, d’alguna manera, a aquells professionals de l’ensenyament que no es conformen en ser “simples reproductors del sistema”, i que van més enllà de reproduir el llibre de text. Posar en valor aquells professionals que a més de saber, com deia Antoni Portell, “saben fer i saben fer fer”.

Al llarg d’aquests 35 anys de docència he tingut la sort de treballar i veure l’ensenyament des de diferents perspectives: com a mestre de valencià d’E. Infantil fins a E. Primària, tutor d’E. Primària, Cap d’Estudis, Director, Assessor del CEP i mestre d’ESO. Amb açò vull dir que m’he fet una idea prou global del nostre sistema educatiu. I us puc ben assegurar que en tots i cadascun d’ells he gaudit del treball, n’he aprés molt i he donat el millor de mi. I val a dir que sempre pensant en dos objectius: la millora educativa dels alumnes i contribuir a bastir l’escola valenciana.

Ara, després d’aquest dilatat treball com a docent, tanque una etapa amb un sabor agredolç. Dolç: perquè done gràcies d’haver tingut la millor professió, la de mestre, i això els ho dec fonamentalment a l’esforç i perseverança dels meus pares. Sempre he tingut la sensació, i ara més que mai, que els de la meua generació, la de finals del 50, ens ha tocat refer tot el mal que va fer el franquisme. Els nostres pares i iaios vam haver de patir la guerra i la repressió de la postguerra, i nosaltres ens hi vam trobar un País Valencià quasi desfet a tots els nivells. I per això hem hagut de fer de quasi tot, sense ser especialista de res. Hem hagut de fer història, sense ser historiadors, articles de premsa sense ser periodistes, argumentar principis bàsics de la sociolingüística sense ser lingüistes, fer política sense tindre fusta de polítics…, i activistes culturals de tota mena. Així ha estat, calia fer país i, perquè com deia el poeta Miquel Martí i Pol: “tot està per fer i tot és possible”. Per això a mi m’agrada dir que sóc aprenent de quasi tot, però només, això sí, mestre d’escola. I per tot açò estic satisfet d’haver contribuït a passar la torxa, aquest bagatge cultural que es passa d’una generació a una altra; orgullós per haver sigut mestre de valencià d’aquella capdavantera LUEV, impulsor de les Trobades i membre d’Escola Valenciana; content d’haver fet tants amics i amigues: alumnes, pares i professors; cofoi per haver contribuït a bastir l’escola valenciana amb un bon grapat d’experiències, projectes i materials curriculars; moderadament esperançat perquè el moviment de l’escola valenciana pot estar posant els fonaments d’un País Valencià més digne.

Però també un sabor amarg: perquè em fa l’efecte que al País Valencià, i des de fa anys i panys, la consigna continua sent la del matalasser: “fer i desfer”. I això vol dir que quan hem avançat una mica, vénen els de sempre i s’ho carreguen tot. Ja ho deia el poeta Machado: “en España de cada diez cabezas, nueve embisten y una piensa”. Decebut perquè després de 35 anys la nostra llengua continua tenint els mateixos problemes: manca de mitjans de comunicació (no hem estat capaços de treure al mercat ni un periòdic); discriminacions en la justícia, sanitat, etiquetatge, policia, administració….; politització per part dels partits polítics de sempre; menyspreu de l’Estat; manca de suport econòmic…Si us he de ser sincer, us diré que esperava molt més, a nivell polític, cultural, cívic… de les generacions de valencians i valencianes educats en l’escola valenciana. A més a més, i açò ho he anat constatant al llarg de tots aquests anys, em preocupa, i ho vull dir clarament, la centralització i control, cada vegada major, dels currículums per part de l’estat. Aquell acord, que establia que cada comunitat autònoma afegiria als currículums de les assignatures un percentatge  de continguts propis de la seua autonomia, ha quedat en pràcticament no res, i l’estat ho incompleix sistemàticament. Ho he pogut comprovar, edició rere edició, als llibres de Geografia i Història de 1r i 2n d’ESO. Aquella estratègia metodològica, que féiem servir en la dècada dels 80 i 90, de treballar el barri, la localitat, la comarca, el país, l’estat, el continent i el món, ha acabat diluint-se i difuminant-se, amb l’objectiu de laminar i llimar possibles diferències territorials. L’obsessió de l’estat continua sent la uniformitat, no vol sentir-ne a parlar d’un estat plurinacional i plurilingüístic, i fa el possible i l’impossible per unificar els currículums, i tot “para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado”. Manllevant una frase de Joan Fuster, gosaré dir que tot currículum que no controlem nosaltres, serà desvirtuat i aprofitat pels altre. Sóc del parer, i vist com ens ha tractat l’estat des de la transició ençà, que mentre els valencians no tinguem un projecte clar de país, estrictament valencià, i per tant un Govern valencià de casa nostra, que tinga la voluntat de dur-lo endavant, no tindrem mai una escola veritablement valenciana.

I ara sí, acabe. Per tancar aquest meu itinerari docent, aquesta memòria en veu alta, afegiré una darrera reflexió de l’escriptor i polític Francesc de Paula Burguera, i que personalment assumisc com a desig: “el País Valencià el faran els mestres o no serà”. Un desig, sí, i un poema que vaig escriure no fa gaire per dir-vos on en podreu trobar:

“Em trobareu agafat a l’esbarzer/entre les espinoses fulles del card/assetjat per punxegudes argelagues/nafrat per dialèctiques diatribes./Em trobareu al tall de batalles perdudes/en pregons ideals de somiatruites/donant suport a projectes insondables/signant llistats de subversius manifests./ Però no he aprés a mossegar-me la llengua/a llepar enverinades llepolies./M’alimenten les meues conviccions/doncs la veritat sempre serà com l’oli”.

 

 

 NOTES:

Miquel Grau: Les memòries, els testimonis: (1)

http://www.miquelgrau.org/2011/11/08/es-memories-els-testimonis/#comment-13

Bloc Tirant al blanc:

Pàgines1,2,3,4d’Ensenyament: (2,3,6,9,11,12,13,14,15,16,18,20,22,23,25,26,28,30,31,32,33,36,37,39)

https://blocs.mesvilaweb.cat/vicentluna/?cat=4&paged=1

Premis: (4,5,7,8,10,17,19,21,24,27,29,35,)

https://ca.wikipedia.org/wiki/Usuari:Vicentlunaisirera

Unitat per a l’Educació Multilingüe: (34)

http://www.iifv.ua.es/UEM/Proposta_primaria_UEM.pdf

Història estellesiana dels valencians: (38)

https://www.youtube.com/watch?v=uqkPIk5eCVY

 

 

Vicent Luna i Sirera

Alcoi, febrer del 2018

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!