Miroies d’art com l’aigua al solc

Tots els pobles del món tenen uns trets d’identitat que els fa ser únics, i nosaltres els valencians en tenim un bon grapat. Trets que, alhora, actuen com a elements cohesionadors, com a pal de paller d’una població diversa i al voltant del qual es basteix una identitat comuna. Els valencians, però, malauradament massa sovint, tendim a banalitzar-los, de vegades a convertir-los en pur folklore, o simplement a no donar-los la importància que es mereixen. El resultat final és força conegut, quan en una societat perilla aquest pal de paller comença a trontollar la identitat, i d’això els valencians en som uns experts.
Un d’aquests trets, i que és remunta a l’etapa andalusina, és el conegut Tribunal de les Aigües de la Vega de València. I sobre aquest Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, així com de la importància que té l’aigua i el regadiu en les hortes de València, s’ha escrit molt i els nostres artistes, escriptors i poetes n’han deixat constància al llarg dels segles. Així, el geògraf i viatger andalusí Muhàmmad al-Idrissí ja deia que “les seues aigües eren usades en el reg dels camps dels jardins, dels horts i les alqueries”. Jeroni Münzer, un altre geògraf, a les acaballes de l’Edat Mitjana escrivia “que tota esta plana és regada amb l’aigua dels rius que vénen de les muntanyes, conduïda per innombrables sèquies”. El poeta francès Teòfil Gautier ens descrigué, amb tota mena de detalls, com era la indumentària dels llauradors de l’horta de València: “amb llurs enormes patilles negres, sa cara cremada pel sol, sa mirada fosca, llurs braços i cames de color de bronze que li dóna, per cert, l’aire d’un beduí, sobretot si es desnuga el mocador del cap i deixa al descobert el seu crani rapat i blavenc com una barba acabada d’afaitar”. L’escriptor Blasco Ibáñez, en la seua novel·la “La barraca”, fa una descripció molt acurada d’aquest Tribunal: “Anaven arribant, solemnes, amb una majestuositat de llauradors rics, vestits de negre, amb espardenyes blanques i mocador de seda sota de l’ample barret. A cadascun el seguia un festeig de guardes de sèquia, de pidolaires que abans de l’hora de la justícia buscaven influir l´ànim del tribunal a favor seu”. Per al mestre Carles Salvador “la sèquia d’aigua/ roja de sol i de sang activa” era com una “dida de l’horta”. Vicent Andrés Estellés, el poeta de Burjassot, en el “Mural del País Valencià”, ens parla a bastament de València i les seues hortes: “Molt agradable i bella ets, València/els teus jardins amb anagrames d’aigua[…]el regulat tribunal de les sèquies”. Com hem vist en aquestes breus citacions, els llauradors d’aixada i llegona, les sèquies, hortes i les aigües encabides i regulades per aquest mil•lenari Tribunal, han estat font d’inspiració de lletraferits de tota mena. I és que, com escrigué l’assagista Joan Fuster en “Viatge pel País Valencià”, “cada dijous, en tocar migdia al rellotge del Miquelet, es reuneix en la porta dels Apòstols, sota les figures ruïnoses, el Tribunal de les Aigües, disposat a dirimir plets i denúncies”.
Ara, la Generalitat Valenciana, l’Ajuntament de València i el mateix Tribunal de les Aigües s’han posat d’acord que calia una gran exposició per donar a conèixer i posar al dia aquesta institució tant nostra. I ha estat el pinzell de l’artista alcoià Antoni Miró, com si fos l’arpó de llautó daurat de dues pues que té l’agutzil encarregat de donar aigua i pujar les comportes de les sèquies, qui ha obert el partidor de la seua imaginació i, com l’aigua al solc que avança a poc a poc, ha inundat el Museu de les Drassanes de València amb 81 peces sobre aquest mil·lenari tribunal: personatges, detalls, escenes, sèquies, alcavons, arcs, assuts, vàlvules de Rovella per donar o tancar l’aigua, trestalladors, portells….. Miró ha donat llum i modernitat a un tribunal rovellat i en blanc i negre, posant en valor i emmarcant un dels trets d’identitat més antics dels valencians. I ha estat uns anys treballant en aquesta exposició, llegint, investigant i copsant el veritable esperit d’aquest Tribunal on es fa, ens recorda l’artista, “una justícia en directe, de forma ràpida, barata i, a més, efectiva, eficaç i molt democràtica”. I és així, una justícia mil•lenària que ens recorda aquelles contundents frases del Testament de Jaume I:“Amar i protegir totes les persones i el poble; fer regnar la justícia i vetlar perquè els grans no oprimesquen els menuts”. Efectivament, aquesta màxima que “els grans no oprimesquen els menuts” hi és present en l’arrel d’aquest tribunal. Enrique Aguilar, el síndic de la sèquia de Rascanya que el presideix cada dijous, ens recorda que “en el primer judici que va dirigir com a president va ser contra una multinacional. Aquesta va comprar uns terrenys i va ocupar una sèquia d’una comunitat de regants. Hi van haver uns problemes i l’empresa, malgrat les pressions, comptar amb un fum d’advocats i portar-ho fins i tot al Tribunal Suprem, va ser jutjada i sancionada a fer una altra sèquia”. Aquesta justícia ràpida, barata, efectiva on “no hi ha secretaris, ni plomes, ni dies d’angoixa esperant la sentència, ni guàrdies terrorífics, només paraules” està molt lluny de l’actual que tenim cada dia a casa nostra. Una justícia desprestigiada, lenta, burocràtica i molt poc democràtica. El magistrat i portaveu de Jutges per a la Democràcia, Joaquim Bosch Grau, ens avisa que “paga la pena lluitar per una Justícia gratuïta i independent. [..]Si anem cap a una Justícia de pagament i dependent d’altres poders, ens trobarem en un Estat no democràtic constitucional” .
Antoni Miró és un pintor arrelat a la terra, i amb un ferm compromís amb la nostra cultura i país. I aquest tarannà l’ha portat a transitar i obrir-se camins en la pintura realista, incidint en la denúncia social. I aquest compromís el veiem en totes i cadascuna de les seues exposicions. Ara, amb aquesta magna exposició, amb aquestes vuitanta-una mirades sobre el Tribunal de les Aigües, ens ha sorprès una vegada més, i si ens hi fixem en cada mirada hi trobarem les miroies d’art. Miró ha posat la seua mirada en els petits detalls d’aquesta mil•lenària peça arqueològica que cal posar en valor i vindicar, però no com una peça de museu a dintre d’una vitrina o, com diria Lluís Guarner, “no es tracta-fixeu-vos bé- de guardar com “en conserva” albades i vestits de llauradora, o oferir tarongetes i miquelets de Manises com souvenirs per demanar l’almoina dels turistes estrangers, sinó d’afermar l’autenticitat nostra, defensant-la de les cobejances, mantenint-la insubornable front a tots els afalacs vinguen d’on vinguen. Antoni Miró, amb la seua mirada crítica i incisiva, ha posat frescor a un tribunal popular que al llarg dels segles ha anat creant lleis i ordenances pel bon ús, és a dir allò que ha funcionat bé al camp ha acabat convertint-se en una norma, que fa justícia ràpida i gratuïta i, a més a més, en la llengua del poble. Una justícia, com he dit més amunt, que contrasta amb l’actual: lenta, burocràtica, desprestigiada, massa sovint corrupta i, ai llas!, que ho fa exclusivament en castellà. Els catalanoparlants, en entrar en un jutjat, hem de deixar la nostra llengua al penjador de l’entrada, com si fos un abric, no fos cas que el senyor jutge ens recrimine . A mi tot plegat em recorda aquella cançó de l’Ovidi Montllor, “Garrotada en swing” que deia: “Just a la fusta./Just al garrot./Garrot, garrot, garrot…[…]Just a la justa/justícia justa./Just a la fusta/que ens justifica./Pica, pica, pica./Mai no et canses de picar”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *