De plantes, talaies i cims

 

 

El grup VerdCel  ha tornat a sorprendre’ns. Anit, al Centre Cultural d’Alcoi, ens presentaren el nou treball, De plantes, talaies i cims. Un nou CD que estan presentant arreu dels Països Catalans, i que va acompanyat d’ull llibre editat amb molta cura per Edicions 96. I és que val a dir que Alfons Olmo a més de músic és un gran poeta. Llegint aquest llibre hom s’adona de la gran sensibilitat d’aquest alcoià que, treball rere treball, ha aconseguit consolidar un estil propi, acompanyat d’uns excel·lents músics.

En De plantes, talaies i cims, VerdCel reflexiona sobre el principi (alfa) i el final (omega) de les coses, i també de les persones i fins i tot dels pobles. Al principi cal construir: “el sol, no dorm, va de vinguda. La sensació de tindre tot el temps per davant” (Agulles de gafa); i cal conrear: “mans que van a la terra, l’arruixen, es dilata, la sang fins al cap i tot va arrelant “(Andreu i el jardinet). Construir i conrear, sí, però tot i que quan som joves no ho pensem, cal ser conscients que el temps passa inexorablement: “mirem a l’altre costat quan passa una dona de més de noranta anys. Bastonet en mà. Com que som gent diferent. A mi això mai no em passarà. Mai no em passarà” (Joc de bales).

Arribats a omega, se’ns fa una prioritat viure i conviure amb el temps: “afany de retindre el temps, el rostre, la llisa pell. Càmeres, fotos, vídeos que atrapen el moviment a les seues parets. Hi serem, encara hi som a temps” (Joc de bales II). I arriba el dia que intuïm que tot va de baixa, que entrem en aquella tardor que ens obri les portes de l’hivern. Aquest presagi i caiguda del punt omega té una seqüència. Primer ens amenaça: “els amants no tenen el tro quan queda del llamp molt a prop. El pròleg d’unes gotes prepara la tempesta que caurà” (Dia de trons), li segueix la guerra i destrucció: “comerç d’armes, ordre públic, baixes civils, indústria de la mort.Política de defensa, ajut humanitari, ministeri de (la) guerra” (Foc amic). Una seqüència que ens porta a una conseqüència, al cim on tot és pla: “passades tempestes, ni gota de vent. Allà on es besen mar i terra costegem. Planta del peu, aigua salada, areny de platja, encalmada solemnement” (Líquidament). I indefugiblement arriba l’ocàs, la darrera etapa d’omega: “hauràs d’obrir camí enmig del bosc espès i fosc. I la vida passa, i tant que passa!” (Força de gravetat).

De plantes, talaies i cims és tot un cant a la vida, a gaudir de cada moment, tempus fugit, essent conscients que la força de la gravetat algun dia ens tombarà. Però que el nostre amic més íntim ha de ser el temps, i amb ell hem de construir, bastir, conrear i llaurar la nostra vida. Una vida plena que ens permeta abraçar el cim. Des d’allí estant, temps hi haurà d’ataüllar l’indret i abastir-se de viandes pel darrer viatge.

Anit, mentre escoltava emocionat  aquest De plantes, talaies i cims, una de les seues cançons em traslladà a l’actual situació política del nostre poble. I és que pel que respecta al nostre país, és temps de llaurar i conrear, que tard o d’hora acabarem collint els fruits:

“Fora riquesa. Llaurem, a collir tu tens dret. Tresor de persones, a la balança l´únic pes. Saber-nos poble, voler-nos lliure, malgrat l’embat i l’amenaça. Revolta de fondària, anem lluny, ens du la fragància. Que puge la remor per tot el cos, albergue ampla al cor. Pels carrers tornem a baixar independència Països Catalans […] A una sola veu, ho aconseguirem, mai desistirem. Al puny la dignitat, la nostra és la plena llibertat” (Verda flama).

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *