Vicent Luna i Sirera

Als vuitanta-tres anys l’incombustible Paco Ibáñez  continua pujant als escenaris. Així ho va fer el darrer divendres al jardí de la Casa de la Marquesa per cloure la XXXIV Escola d’Estiu de Gandia, acompanyat, en algunes cançons, per Mario Mas a la guitarra. Tot i l’edat, que mai no perdona, Ibáñez continua galopant ací i allà, pregonant els poemes dels nostres poetes, enviant missatges a una societat que camina, com deia l’eslògan d’aquesta escola d’estiu, en Temps Incerts. I és que cantautors com Paco Ibáñez en queden pocs. I em referisc, és clar, a cantautors compromesos, fidels i coherents amb allò que prediquen. I aquesta coherència, una vegada més, la vàrem poder constatar l’altre dia a Gandia.

Al meu parer fou un concert memorable, entranyable, únic i irrepetible. Vam poder veure un Ibáñez proper i amb moltes ganes de sincerar-se amb el públic valencià, deixant-se portar i contant-nos un munt d’anècdotes. I és que Ibáñez ha tingut una vida de pedra picada, modelada per una família que va haver de patir l’exili i la persecució. Fets que el portaren a viure la infantesa a Barcelona, l’exili a França, l’adolescència a un caseriu d’Euskal Herria, i més tard de bell nou a París per poder-se retrobar amb el pare que fou internat en un camp de treball. Tota aquesta experiència viscuda ha marcat el caràcter d’Ibáñez, un cantautor que s’ha fet a sí mateix, autodidacta.

I ens contà anècdotes de quan visqué al caseriu d’Aduna, a Guipúscoa. Com la d’aquell dia que, a lloms d’un burret que sabia el camí de memòria, hagué d’anar a moldre gra al molí. D’aquella etapa basca Paco Ibáñez l’any 1998 va traure el disc Oroitzen, i d’aquest treball ens cantà, Pello Joxepo, una cançó basca que sa mare li cantà moltes vegades. De son pare, que era ebenista, aprengué a fer castanyoles i amb el seu germà anava a vendre-les a grups de flamenc que anaven a París. D’aquella estada a França fou quan descobrí a  Georges Brassens, Edith Piaf, Jacques Brel, Barbara, Gribouille, Servat, Serge Utgé-Royo, Capart y Atahualpa Yupanqui.

El recital l’encetà amb La más bella nina, la primera cançó que va fer l’any 1956, sobre un poema de Luís de Góngora. I tot seguit anà intercalant cançons de poetes, com ara Quevedo, Miguel Hernández, León Felipe, Gabriel Celaya, Federico García Lorca, Pablo Neruda, José Agustín Goytisolo Salvador Espriu… Poemes d’amor com Palabras para Julia o Como tu, però on veiérem l’autèntic Paco Ibáñez fou quan ens cantà totes aquelles cançons de caire reivindicatiu com La mala reputación, Andaluces de Jaén, Soldadito Boliviano, Lo que puede el dinero, Ya no hay locos, Me lo decia mi abuelito, me lo decía mi papà…. I en moltes d’aquestes cançons demanà la col·laboració de la gent, un públic que no dubtà en participar, doncs sabien moltes lletres de memòria.

Paco Ibáñez, com a bon representant de la cançó protesta, no ha tingut pèls a la llengua i sempre ha dit allò que pensa. I per això en aquest recital, entre cançó i cançó, va fer algunes reflexions molt interessants i sucoses. Reflexions com que en cada nació de l’Estat espanyol la primera llengua important és la pròpia d’aquest territori, i després el castellà. Ell parla perfectament català, eusquera i castellà, i de fet per això té cançons en aquests tres idiomes. Ara bé, no entén massa bé aquesta febre que hi ha de parlar l’anglés, una llengua  que ho controla i ho domina tot. No seré jo qui estiga en contra d’aprendre aquesta llengua que, ens hi agrade o no, s’ha convertit en imprescindible per viatjar, fer negocis… Ara bé, estic amb Paco Ibáñez que hi ha gent que, sense cap mena de vergonya, no és capaç de dedicar el mínim esforç en aprendre la llengua del territori on hi viu, i fins i tot alguns tenen la barra de dir que “se’ls imposa”. En canvi dediquen un gran esforç a aprendre l’anglés, i a sobre s’omplin la boca de patriotisme. Per al jovent també va tindre unes paraules, unes reflexions al voltant del perill de caure en les drogues, de viure una vida immersa en els plaers, sense comprometre’s ni lluitar per res. Segons Ibáñez el rock va nàixer com un moviment reivindicatiu, d’alliberament, però ha acabat derivant, de vegades, en una música inofensiva, innòcua. I, com no podia ser d’una altra manera, parlà de la corrupció dels polítics, de la poca vergonya d’aquest Govern que cal fer fóra i d’una societat hipòcrita embogida pels diners. Els diners que ho embruten tot, com diu en la cançó Lo que puede el dinero: “[…]Y si tienes dinero tendrás consolación/placeres y alegrías y del papa ración/comprarás paraíso, ganarás la salvación/donde hay mucho dinero hay mucha bendición[…]. I també donà la seua opinió sobre el procés sobiranista de Catalunya, tot i afirmant que si hi ha una gran majoria pel sí, caldria donar-los la independència.

Fet i fet, en un món que camina en Temps incerts el recital de Paco Ibáñez fou, al meu parer, molt necessari i escaient. Davant d’una globalització que rossega les identitats, d’una enverinada llengua que va imposant-se, d’una societat que idolatra els diners, d’uns polítics populistes que roben a mans plenes, d’una televisió que fomenta la xafarderia en lloc de fer ciutadans crítics, d’una joventut manipulada per les drogues i certes músiques, d’una societat que camina cap al dret a decidir…, davant d’aquests temps incerts, les cançons de Paco Ibáñez són com missatges en una botella, com glopades d’aire fresc, “com pedres de fona”, que diria Vicent Andrés Estellés. Són cançons que encara ens posen els pèls de gallina i ens ajuden a creure que una altre món és possible,  que ens esperonen a lluitar, “a galopar, a galopar, hasta enterrarlos en el mar”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!