Vicent Luna i Sirera

Ahir divendres el Centre Cultural Ovidi Montllor d’Alcoi (CCOM) va tancar els actes previstos per homenatjar el cantautor alcoià i així cloure  l’Any Ovidi.

Les activitats varen començar el dijous. L’acte fou conduït per l’escriptor Jordi Tormo, que a més de presentar els convidats ens parlà d’algunes anècdotes curioses de l’Ovidi, com aquella d’enviar-se postals a si mateix des dels llocs on viatjava.  Ell coneix molt bé la seua vida i obra, doncs no fa gaire publicà “Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula”, una biografia imprescindible per apropar-se a la vida i obra de Montllor.

Tot seguit el poeta alcoià Miquel Cruz ens recità un poema que ha escrit a l’Ovidi i al seu amic Antoni Miró. Una mena, en paraules del mateix autor, de “collage literari”, inspirat en Josafat de Prudenci Bertrana. Un text molt original que ens va sorprendre a tots. A continuació Jordi donà pas als cantautors. Primerament cantà l’alcoià Jordi Gil que ens cantà “Ai Ovidi”, una cançó que li dedicà al seu amic, i “M’aclame a tu”. Per a Gil “no hi cançó sense poble ni sense  llengua”, i per a ell l’Ovidi representa això mateix millor que ningú: cançó, poble, llengua”. El cantant xativí Feliu Ventura ens interpretà “Va com va”. Aquesta cançó, que és una mena de conversa de l’Ovidi amb els poderosos, li haguera agradat tenir-la ell amb l’inefable Alfonso Rus. Dedicada a Toni Miró ens cantà “Soledat”, un poema de Vicent Andrés Estellés. Pel seu treball a l’amic que no hi és, al treball en soledat de tots aquells que han fet l’esforç de mantindré i difondre el llegat de l’Ovidi: cançó, acció, dicció.

Tots dos cantautors encara ens hi van regalar tres cançons més. Jordi Gil ens cantà “Sirena de la llibertat”, una cançó que dóna nom al seu darrer treball. Un preciós poema que personalment sempre que l’escolte em posa els pèls de punta: “sota l’asfalt està la platja sirena de la llibertat”. Un asfalt, que com els arbres dels bosc, a molta gent no els hi deixa veure que hi ha més enllà. Alguns, cada vegada en som més, estem convençuts que més enllà del bosc, que sota l’asfalt, hi ha vida, i que com acaba la cançó “plens de goig un matí vindrà la independència”. Ventura ens regalà dos temes més: “El que diuen els arbres”, una cançó que dedicà al seu avi que era llaurador i que li ensenyà tantes coses del camp . Tancà l’acte amb “Torn de preguntes”, preguntes que són incendis, la ràbia, la gana, la força, que són revoltes, preguntes que per molt que ho han intentat els poderosos “mai no han apagat”.

A l’endemà el productor Carles Miralles ens presentà el documental “L’Ovidi, el making of de la pel·lícula que mai no es va fer”. I és que Miralles un dia va tindre un somni, fer-li el seu particular homenatge a l’Ovidi, una pel·lícula sobre la seua biografia. Però el que no s’imaginava era que les institucions valencianes no en volgueren saber res. “És que l’Ovidi ja no interessa”, li digueren els dirigents de la RTVV. Així que el seu projecte s’estavellà contra els murs de la putrefacta ràdio i televisió dels valencians. Miralles no es va donar per vençut, passà de les institucions i volgué demostrar-los que a tot arreu hi ha més persones de les que s’imaginen que s’estimen l’Ovidi, i que estan orgulloses del seu llegat. Així que més de 700 mecenes van donar suport a la iniciativa, materialitzada en una pàgina de Verkami per internet. El resultat és “L’Ovidi, el making of de la pel·lícula que mai no es va fer”, que ja s’ha projectat en un munt de sales de cinema i centres culturals i socials. És evident que també ho havíem de fer al CCOM.

 Amb aquests actes el CCOM clou l’Any Ovidi, donant les gràcies a totes les institucions que l’han fet possible. De segur que “qualsevol dia impensat” l’Ovidi ens tornarà a “emprenyar amb les seues darreres cançonetes”. L’Ovidi, tot i anar-se’n de vacances, sempre està entre nosaltres, tot un llegat que ens esperona, ens il·lusiona a seguir lluitant per aquesta platja que està sota l’asfalt.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!