Vicent Luna i Sirera

“Havíem de formalitzar oficialment l’estreta relació que l’Ajuntament d’Alcoi té amb el pintor alcoià Antoni Miró”. Aquesta fou una de les frases que l’alcalde en funcions d’Alcoi, Toni Francés,  va dir dijous passat en la presentació de la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani. L’acte es dugué a terme en un Saló de Plens del Consistori que va quedar petit, per donar cabuda a la gran quantitat de persones que  vam voler anar a donar suport a un dels nostre pintors més internacionals.

Abans de tots i cadascun dels parlaments,  la sessió l’obrí  la veu i la guitarra del cantautor xativí  Feliu Ventura que ens cantà tres cançons: “Soledat” de Vicent Andrés Estelles; “Torn de preguntes” de Bertolt Brecht i “Serà un dia que durarà anys” d’Ovidi Montllor. Tres peces escollides amb tota la intenció, amb la finalitat d’emocional el pintor, de palesar qui és Antoni Miró i què representa la seua obra, de testimoniar l’amistat que els uneix. Un pintor compromés amb el seu país,  la seua cultura. Un país, on els seues intel·lectuals han hagut de patir el menyspreu, l’oblit, i de vegades la persecució, per part  dels seues mediocres governants. Per això, han hagut de treballar en soledat esperant el futur: “Defense molt la meua soledat, el meu racó, petit, de cada dia, el meu jardí o el meu convenciment” (“Soledat”). Però també per evidenciar el moment polític actual que està passant el País Valencià. I és que en l’ambient es respirava un cert clima d’il·lusió pels darrers resultats electorals, una sensació que el canvi és possible. No serà gens fàcil, no, perquè en vint anys de governs corruptes del PP, aquest partit podrit que ens ha governat ens ha  deixat un país espoliat, empobrit, endeutat i espanyolitzat. Si, “sabem que heu escrit sobre les brases capítols d’ignomínia que no oblidarem mai, […] veureu com un dia serà cendra tot el que sobre cendra volguéreu construir (“Les nostres preguntes”). I a gosades que aquest partit podrit en vint anys ha escrit capítols d’ignomínia. El dia que el nou Govern valencià airege  les   catifes  de les Corts, traga les  factures amagades dels calaixos i demane responsabilitats a qui corresponga, caldrà, amb tot plegat, fer una foguera a la Plaça de l’Ajuntament del cap i casal. Llavors els valencians copsarem la magnitud d’aquests 20 anys d’ignomínia, dues dècades cremant un país, tones i tones de cendra. Feliu Ventura, com Toni Miró, tots els presents en l’acte i la majoria dels valencians, s’adonem que estem al final d’una etapa i que el canvi el tenim a tocar. Per això va voler acabar amb una cançó esperançadora: “Les ciutats seran rius plens de gent. Floriran crits i cors i paraules. En el dia que durarà anys, braços lliures i boques i mans “(“Serà un dia que durarà anys”). El pintor alcoià també ensuma aquest canvi tant necessari, i ho volgué palesar en el quadre que presidí l’acte. Per a alguns, potser va passar desapercebut, però per a aquells que ens vam fixar vam poder veure la mirada crítica inconfusible del pintor, els petits detalls, la simbologia.

El primer parlament va ser de Romà de la Calle, el president de la Reial Acadèmia de Belles Arts Sant Carles de València,  que també forma part de la comissió de seguiment de la càtedra. Ens parlà de la dificultat d’entendre l’art contemporani i de la necessitat d’educar la població perquè s’aprope i l’interrogue, fer-lo accessible a tot el públic. L’art contemporani necessita de la paraula i de l’estudi. Per això la Universitat d’Alacant ha apostat per aquesta càtedra i ha donat suport a la iniciativa d’homenatjar el pintor alcoià, a tota una trajectòria de reflexió de l’art en totes les seues vessants: “La consciència de la pintura, i la pintura de la consciència”.

Tot seguit el director de la càtedra, Enric Balaguer, a més d’apuntar els objectius d’incentivar i difondre l’art contemporani, ens detallà algunes de les activitats i iniciatives que ja estan previstes: una pàgina web, una borsa d’estudis, un memorial on es detallen les relacions entre l’artista i les institucions, un Premi Antoni Miró, un curs d’estiu d’Art Contemporani Antoni Miró, cursos de museologia i ceràmica, un material curricular de reflexió didàctica per a l’alumnat d’ESO i Batxillerat, seminaris sobre problemes de la societat, etcètera. Balaguer va acabar la seua intervenció incidint que Miró és un creador compromés amb la societat, un artista que combina perfectament l’estètica i l’ètica. Per això, i per valorar la seu obra i trajectòria, va voler manllevar un vers d’Ovidi i un altre d’Estellés: “un bell treball. Una augusta contrada”.

Per a Manuel Palomar, Rector de la Universitat d’Alacant,  Antoni Miró és “un testimoni de la defensa dels nostres valors i de la defensa de la cultura pròpia”, i per això la Universitat d’Alacant ha de donar suport a aquesta càtedra, i  “aprofundir en els seus discursos. La càtedra Antoni Miró és un somni fet realitat”. L’alcalde va cloure el torn de discursos agraint pública i oficialment la dedicació del pintor en la direcció de les exposicions que darrerament s’han organitzat a la ciutat. Gràcies a elles, coordinades pel regidor de Cultura Francesc Agulló, al qui l’alcalde també volgué agrair el seu treball, “hem convertit la ciutat en un referent cultural, recuperant el prestigi cultural que sempre havia tingut”. Segons el batlle “el futur és ple de reptes, cal denunciar les injustícies per transformar la societat”, i és evident que l’art té molt a dir al respecte, i en especial l’art d’Antoni  Miró, un art que, com hem dit, combina l’estètica amb l’ètica.

L’acte el va cloure el Quartet “Mare Nostrum” que ens interpretà un total de nou peces musicals, escollides molt acuradament per a l’avinentesa, tota una declaració d’intencions a la trajectòria artística i personal del pintor alcoià: “El cant de la senyera”, “Serra de Mariola”, “Rossinyol”, “El cant del poble”, “Mon pare no té nas”, “El cant dels ocells”, “Muntanyes del Canigó”, “L’emigrant”. Per finalitzar encara restava la darrera sorpresa,  “La Muixeranga” ens emocionà, posant-nos dempeus.  Tota una premonició que al nostre país alguna cosa comença a canviar.

La Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani és, com va dir el Rector, un somni fet realitat. Afortunadament les universitats no han estat en mans dels nostres governants, que també les han volgut controlar,  i han cregut i apostat per la llibertat dels nostres intel·lectuals. Sense ells, sense els nostres poetes, escriptors, pintors, actors, músics….sense el seu talent, sense la seua obra feta des de la llibertat i la crítica,  és impossible construir un país i un projecte de futur. L’obra d’Antoni Miró, i tota la seua trajectòria personal, són una clara mostra d’aquesta crítica, de vegades feta de de la soledat, als constants atacs a la nostra cultura i a les nostres aspiracions com a poble. I això és precisament el què han estat impedint al llarg d’aquests 20 anys d’ignomínia, posant pals i tota mena d’entrebancs a la consolidació d’un projecte propi com a valencians. Però tard o d’hora se’ls hi ha vist el llautó, i els valencians i valencianes han fet seu  aquells versos  d’Estellés :” ix al carrer i participa, no podran res davant d’un poble alegre, unit i combatiu”.  I el poble ha eixit al carrer, ha votat i ha dit que ja n’hi ha prou. Toni, gràcies pel teu treball de formigueta,  per les teues obres que ens fan reflexionar,  gràcies per fer-nos una mica més cultes i crítics,  per aquest compromís entre l’ètica i l’estètica, gràcies per aquest bell treball, per aquesta augusta contrada

Alcoi, 30-05-15

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!