Vicent Luna i Sirera

Dimecres passat, i al Centre Cultural d’Alcoi, el cantautor alcoià Jordi Gil, acompanyat pels músics Javier Blanquer (percussió), Andreu Vidal (contrabaix), Josep Pons (acordió, low whistlen i clarinet turc), Jesús Lara (guitarra i arranjaments) i la col·laboració del saxofonista Moisés Olcina, ens presentà el seu darrer treball. Gil és un músic d’una llarga experiència i d’una consolidada professionalitat. Dels anys setanta ençà ha publicat, individualment o amb altres autors, un bon grapat de discs. En juny del 2013 vam tindre la sort de tindre’l al Centre Cultural Ovidi Montllor (CCOM) on ens presentà el llibre “Poemes i Cançons”. Ara, ha fet una tria d’11 poemes per posar-los música i recollir-los en un nou disc, amb il·lustracions del pintor Antoni Miró, que porta com a títol de “Sirena de la llibertat”,

Les cançons de Jordi Gil ens poden agradar més o menys, com ens passa amb qualsevol cantautor, però hi ha una cosa ben evident, mai ens deixen indiferent. Els inicis de Jordi Gil estan estretament lligats al moviment de la Nova Cançó. Un moviment musical que va fer trontollar la dictadura franquista. Els cantautor que van poar d’aquell moviment comparteixen, si més no, un mateix afany: la fam de llibertat. I precisament la lluita per la llibertat és la columna vertebral de l’obra d’aquest cantautor alcoià, com ho és també d’aquest darrer treball. Algú podrà dir que fer cançons que parlen de la llibertat en un sistema “democràtic” no té massa sentit. Doncs no, res més lluny de la realitat. De fet moltes de les cançons emblemàtiques de cantautors d’aquella Nova Cançó estan ara més de moda que mai. Mireu, per posar un exemple, la gran quantitat de cançons d’Ovidi Montllor cantades i adaptades per diversos grups musicals. I ha estat aquesta fidelitat als origen la que ha fet que durant massa temps Jordi Gil haja estat, com ell mateix diu, “tacat de blau i de roig segons han bufat els vents”. Afortunadament l’hem recuperat, o com diria Vicent Camps, hem arribat a temps de “desenterrar-lo del fons del mar, del fons de la terra, i traure’l a la superfície”.
Amb “Sirena de la llibertat” Jordi Gil ens parla de l’amor, “Jo t’he donat els meus tresors d’amor/ en vida./ I T’he viscut el dia a dia vora/ del Mediterrani,/ sota el mateix cel blau tots dos/ a la retina”(Naufragis); de la nostàlgia ,”Què bonic és anar viatjant/ què bonic anar sempre de gorra/ què bonic ser pla-boy als trenta anys/ quan la mort no t’angoixa la gola” (Malson tercera entrega); de les musses que l’han acompanyat i inspirat al llarg de tots aquests anys, “Cadascuna té un raconet al meu cor./Cadascuna té un raig de lluna i de dol./Cadascuna té un vers d’or/gravat a foc” (Les musses del Parnàs); de l’enyorança d’aquell trenet que ens comunicava amb la comarca de la Safor, “Hem ataüllat ja Vilallonga,/ferit de verí el cor per la dolça enyorança./Baixem tots a Gandia i soterrem/un segle d’il·lusions anomenat Xitxarra/ Des d’Alcoi a Gandia/hi ha un tren que vola amb alegria”(El tren Xitxarra), també té un record per a l’amic Ovidi Montllor, “Recorde l’estona virolada,/recitant versos d’Estellés,/Joan Fuster, Papasseit i el Segarra/una tarda d’aquell mes d’abril/a dintre d’un cafè./Ai Ovidi permanent! Ai Ovidi necessari” (Ai Ovidi!); i, malgrat els anys, Jordi Gil continua sent un idealista, pensant que encara és possible la revolució. Per això, no se n’oblida de denunciar els diners que balafiem en guerres mentre mig món es mor de fam, “Alimentem més de cinquanta guerres/tenim tres mons i els tres mons desmaiats,/vivim units per més de vint mil pactes:/pactes polítics, també pactes de sang,/els morts no caben soterrats/en els camps” (Tornem a ser aquells herois).
Però sobretot ens vol tornar a recordar que malgrat estar en una “democràcia” no podem baixar la guàrdia. És veritat que al llarg d’aquests quaranta anys han canviat certes coses, però aquest sistema polític que tenim, controlat i dirigit pels dos grans partits estatals, ens ha portat on som: un País Valencià, uns països, espoliats, empobrits i amb un procés accelerat, dissenyat pel propi estat, de despersonalització. Per això, avui més que mai, tornen a estar d’actualitat les cançons reivindicatives de la dècada dels setanta i vuitanta. I tornen a estar de moda perquè el poble torna a tenir la sensació d’una gran manca de llibertat. Les polítiques socials, culturals, educatives, sanitàries… dels governs estatals, especialment les del PP, ens han fer retrocedir en molts aspectes. Jordi Gil no ha perdut la fe en la democràcia, però ho té molt clar i no té pèls a la llengua: “Tindre la convicció de ser més contumaç,/defensar el melic i l’autodeterminació,/ser coherent i humil, no estar ni cec ni mut/ ni estavellar el pit contra el mateix obús” ( Bonjour Monsieur). Defensar el melic no és altra cosa que defensar els interessos propis, els de tots els valencians i valencianes. Però, malauradament, hem comprovat al llarg de tots aquests anys com els nostres polítics, a les Corts, al Congrés i al Senat, no han defensat els nostres interessos, i la prova és que el País Valencià és l’autonomia més mal finançada de tot l’estat. I aquesta manca de finançament, aquest espoli, ens ha portat a estar per sota de la mitjana estatal en tot: sanitat, educació, finançament, serveis socials, infraestructures, dependència… Gil aposta per no estar ni cec ni mut, i ens llança un missatge molt clar: “sota l’asfalt està la platja”. Al llarg dels segles aquest estat ha anat dipositant capes i capes de quitrà perquè no la veiérem, per fer-la invisible. A sota de totes elles està la platja, la llibertat. Per això el cantautor alcoià “de la veu de vellut”, i com ell també altres valencians, encara confiem que les sirenes ens mostren el camí i ens ajuden a cercar la tant desitjada Ítaca: “Sota l’asfalt està la platja,/sirena de la llibertat./Sota el cel blau viu l’esperança/quadribarrada d’or i sang” […]”invictes a la fi/plens de goig un matí/vindrà la independència”. (Sota l’asfalt està la platja).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!