Del Salt al Castell de Barxell, amb versos i lladrucs

Isc del barri de Batoi direcció  Banyeres, tot i cercant l’ombra dels lledoners que estan a les dues bandes de la carretera, i que  ara tenen els fruits ben madurs, els lledons. A la dreta deixe l’imponent Castellar i tot seguit  la fàbrica d’olives.

 En un tres i no res ja  puc albirar el paratge del Salt.  El lloc és increïblement bonic i la situació és privilegiada. Quan arriben les pluges fortes, i el riu Riquer baixa alegre pel seu llit, s’hi forma un salt d’aigua, com una llarga cabellera. No és estrany que en aquest indret els caçadors i recol·lectors neandertals (entre 60.000 i 30.000 anys) hi visqueren alguns mil·lennis durant el Paleolític mitjà. Aquest assentament, descobert l’any 1959, és una de les primeres ocupacions humanes a casa nostra: bona vista per controlar el territori, arrecerats i protegits dels animals i de les inclemències de la natura, l’aigua a tocar i  caça abundant.

Al mateix indret hi trobem les Cases del Salt i les restes de diversos molins i fàbriques del segle XIX, ara abandonades,  que aprofitaren l’aigua i la seua força. Just al costat del jaciment mosterià s’hi troba Vila Vicenta, la casa d’estiueig de l’escriptor alcoià Juan Gil Albert. En aquesta vila tranquil·la, en aquest raconet de postal, en aquest mirador natural on s’albira la vall, l’escriptor va escriure part de la seua obra literària, i fins i tot un poema a l’esmentada casa, “Elegía a una casa de campo”, que diu així:. ”¿Oh, tú, casa deshabitada/en el solemne verano de nuestro silencio!/¿No adviertes que el solaz ha quebrado tus alas,/y tus verbenas orlan inútilment/las cintas verdes que nadie recorre?/Tu follaje ha crecido a su tiempo,/y la ligereza de las doradas/mariposas,/el zureo de los palomos/y la ardiente cigarra del olivo,/dan el espacio fràgil/donde la vida como otros años transcurre. […]¡Ay casa de las viñas colgantes desde los bancalillos,/ casa guardada en estuche de yedras!”. Juan Gil-Albert. “Elegía a una casa de campo”. Son nombres ignorados. Barcelona, Hora de España, 1938.

En passar la pedrera, i abans d’entrar al túnel, agafe l’antiga carretera que em porta al capdamunt de les Cases del Salt. Efectivament, no hi ha cap dubte que la vista és meravellosa: a l’esquerra la Font Roja, al davant la Vall del Riquer i del Barxell, cap al sud Sant Antoni, al sud-est la Serreta i a l’oest Alcoi. Vora les cases agafe una senda que va vorejant el Riquer, ara totalment sec, almenys en aquesta part del riu. Aviat, ja sent els lladrucs, arribe a la gossera de la Societat Protectora d’Animal d’Alcoi, just on hi era el Campament del Regiment d’Infanteria Vizcaya nº21, vaja, on antigament es feia la mili. Dues garites totalment abandonades és el que queda d’aquelles instal·lacions militars. Fins fa uns anys encara s’hi podia llegir vora la carretera, i en lletres fetes d’obra, aquella paraula, aquella salutació que tant feien servir el acòlits del règim feixista de Franco, que deia: “Presente”. El que són les coses de la vida. En aquest lloc, on milers de soldats van haver de patir l’escarni dels oficial, les guàrdies que mai acabaven, i el temps perdut sense saber què fer, perquè la mili era això, perdre el temps, ara viuen desenes de gossos esperant que alguna persona es faça càrrec d’ells. Què dirien els Milan del Bosch i companyia si alçaren el cap?. Jo, mentre segesc la senda i passe vora una garita, no puc més que recordar que a mi també m’obligaren a prestar aquest “servei a la Pàtria”. No és que fera moltes guàrdies, però en vaig fer alguna. Fusell en mà i vigilant per les espitlleres, no per veure si ens atacava algun possible enemic, no, sinó per evitar que no m’entrés cap rata. Quina vergonya de quarter, allò estava infestat de rates, grans i grosses com conills. Allí, en una d’aquelles nits llargues i fosques com una gola de llop, recorde que vaig escriure uns versos a aquest petit habitacle tant odiat pels soldats: “Parets pintades pel pas del temps/ de noms volguts i dies comptats/ de dibuixos obscens i desitjos frustrats”.

Continuant la senda que va vora el riu, per de la falda de la serra, em trobe les restes d’antics molins, és allò que en diem arqueologia industrial. Avui només hi resten en peu algunes parets envoltades per esbarzers, lledoners, xops i tota mena herbes i arbustos. A tocar d’aquestes runes, i a la vora mateix de la carretera, contemple un magnífic exemplar de lledoner que enguany està ben carregat de lledons. Segesc la senda, i a l’altura més o menys de la Font dels “Patos”, creue un petit pont, per on passa el Riquer quasi pràcticament sec, per passar a l’altra banda. És ben curiós això dels grafits, i és que te’ls pots trobar en els llocs més inesperats, com aquests que acabe de veure a sota d’aquest petit pont en creuar el riu. Té mèrit vindre a posta des d’Alcoi per pintar aquests dibuixos. Només pujar a dalt, veig la carretera i les cases de l’esmentada font. Fixant-me una mica puc veure, adossat a una casa i com si foren els carreus d’un marge, les restes d’un altre molí. Una pena que no s’haja conservat en la seua totalitat. I és que Alcoi, com a ciutat capdavantera de la revolució industrial, té un patrimoni arqueològic envejable. Llàstima que la gran majoria d’aquest estiga en unes condicions prou lamentables.

Just enfront d’aquestes cases agafe el camí, vorejat per nogueres, que si el seguesc m’ha de portar al Castell de Barxell. Primer, però, passe per unes cases, són el mas que ha allotjat a generacions i generacions de masovers que han treballat aquestes terres, camps d’ametllers i de cereals fonamentalment. Observe que el camí l’han fet molt més ample i que just on des de fa uns anys hi és un cartell, que ens indica que hi ha perill de despreniments, i que  el propietari declina qualsevol responsabilitat en cas d’un possible accident, han col·locat una tanca per impedir l’accés de qualsevol vehicle. Des d’ací ja puc albirar el castell, a sobre d’una petita elevació rocosa. Seguesc cap a munt i continue  observant que l’accés ha estat una mica arreglat. En arribar-hi descobresc el motiu de la millora del camí. I és que estan d’obres, vaja quina alegria!!!!. Després de tant anys reivindicant la consolidació i posada en valor d’aquest monument, que ha passat per mil i una aventures i per un munt de propietaris, sembla que ha servit per a alguna cosa. Observe que han portat dipòsits d’aigua, sacs d’arena, una formigonera, teules….. i una bastida muntada en una part de la façana principal. Al terra dues petites mostres de com han de reconstruir els murs, sembla que simulant la tècnica de la tàpia que feien servir els musulmans en la majoria de les  seues construccions . Una d’elles és la que ara estan aplicant per refer una part de la façana, just al costat de la porta d’entrada. En alguns dels murs que donen al camí, hi veig una mena d’adhesius de color blau indicant esquerdes o zones deteriorades. Estic content, me’n faig creus de veure que, si el que veig va de debò i no és cap simulacre, el futur d’aquest castell no hauria de perillar. Me’n faig un fart de fer fotografies des de tots els angles possibles, per tindre un record d’aquest moment. Un moment que, perquè no?, serà històric, mai millor dit. Un moment que, tots aquells que ens estimen el nostre patrimoni, estàvem esperant en candeletes.

Val a dir, i així ens ho diuen els historiadors, que aquesta és una construcció medieval del segle XIII, segons documents datats el 1264. Es tractava d’una fortificació cristiana construïda per controlar la població mudèjar (de l’àrab mudayyan que significa “al que se li ha permès quedar-se”, són els musulmans que residien als territoris cristians durant el procés de la conquesta). Així, i en temps de perills, saquejos i guerres, la funció d’aquest castell i del seu recinte emmurallat o albacar, era allotjar i aixoplugar a la població de les alqueries veïnes.

Des del castell estant, on estava l’era per batre i assegut en el vell i centenari tronc del pi caigut,  dedique una llarga estona a contemplar tota la vall: Barxell, Polop, Mariola… Se’m fa difícil imaginar aquells mudèjars, que vivien en alqueries repartides per aquestes terres que ara albire, treballant de sol a sol: llaurant, plantant, segant, batent en l’era, molent el gra…Ben mirat, les mateixes faenes, si fa no fa, que feien els nostres masovers fa menys d’un segle. Això si, aquells musulmans estaven sota el control polític, judicial,  econòmic, militar i religiós dels cristians. En teoria se’ls permeté seguir practicant la seua religió, utilitzar la seua llengua i mantenir els seus costums. Però això fou en teoria, doncs no cal que us diga que acabaren obligant-los a batejar-se, tot i anomenant-los des de llavors moriscos. Però, com també sabeu, no en van tindre prou amb banyar-los amb l’aigua beneïda. Aquest odi, aquesta intolerància, i aquest racisme acabarà per expulsar-los definitivament l’any 1609. Ja podeu imaginar el desastre econòmic que va significar aquesta expulsió per al Regne de València. Terres i més terres van quedar, durant un llarg període de temps, sense conrear.

El cant/crit escandalós d’una garsa em torna a la realitat. Hi faig una petita síntesi de l’itinerari d’avui i m’adone que la ruta ha estat curta, però intensa. Històricament ha estat tot un plaer. En a penes tres o quatre quilòmetres he passat dels caçadors i recol·lectors del paleolític, als llauradors mudèjars  de l’Edat Mitjana. Dels molins i les fàbriques del XIX, a les runes d’un campament militar transformat en gossera. I tot plegat, amanit amb pessics poètics de Juan Gil Albert, segons l’assagista suecà Joan Fuster ”el millor poeta valencià del segle, i de més segles, en castellà“.

Alcoi, 03/11714

20141102_105159

20141102_105650

20141102_112212

20141102_113525

20141102_113657

20141102_114212

20141102_11474320141102_115833

20141102_115856

20141102_12011320141102_12061020141102_12112120141102_121544

 

Afegeix un comentari