Vicent Luna i Sirera

Un mestre compromés que ha lluitat per transmetre una educació arrelada al medi. Un sindicalista compromés que ha reivindicat una escola pública, valenciana i de qualitat. Un polític valencianista compromés en denunciar la mediocritat de governants mesells i botiflers. Un colivenc/castellut compromés amb una entitat cultural i cívica, el Centre Cultural Castellut, que ha estat el revulsiu i el motor cultural d’un poble, governat durant massa temps per l’espanyolisme més ranci. Companys i companyes ja ens agradaria tindre arreu de les nostres comarques valencians i valencianes amb aquest grau de compromís. Ens calen molts Francesc Verdú i Pérez que se sumen a la lluita dels “Fills de la Sempre Viva”.

FRANCESC VERDÚ I PÉREZ

PREMI JOAN VALLS 2014

a la promoció del català

(Centre Cultural Ovidi Montllor, Alcoi dissabte 15-03-2014)

 

[…]Malgrat les boires del renec contrari

i el verí perfumat de placidesa,

malgrat les falses formes dels qui es xopen

d’afectat mimetisme peremptori

i xuclen la melassa torbadora

per creure parlar fi, malgrat els signes

de l’obscura facècia que mina

l’ètic orgull legítim de València,

malgrat el trist farum de les malures

que no capeixen nostre verb invicte,

el verb que ha renovat la nostra saba

donant fruits contra tanta indiferència,

poble en tremp de madures confiances

som els fills de la sempre viva[…]

( El Fills de la Sempre Viva. Joan Valls i Jordà. 1970)

 

Bona nit amics i amigues.

 

            Aquest és un fragment del poema “Els fills de la Sempre Viva” del poeta alcoià Joan Valls i Jordà. Un poema que escrigué en homenatge a Constatí Llombart. Com tots bé sabeu aquest poeta de la Renaixença valenciana va escriure el llibre “Los fills de la Morta Viva” que va tindre molt de ressò entre els cercles literaris de l’època. En parlar de la “Morta Viva” Llombart és referia a la nostra llengua, que ja llavors passava per mals moment. Joan Valls, en canvi, titula el seu poema “Els fill de la Sempre Viva” i l’acaba dient-nos que els esforços fets per aquells escriptors renaixentistes que renovaren la llengua, “la nostra saba” com diu Valls, donaren els seus fruits. Joan Valls considera que ell, i els escriptors de la seua generació, son fruit d’aquesta “renovada saba”, “els fills de la sempre viva”.

            Doncs bé, són dues maneres de veure la situació de la nostra llengua. Per a Constantí, i els de la seua generació, eren els fills de la “Morta Viva”, d’una llengua que agonitzava. Per a Joan Valls, en canvi, i malgrat que el poema el va escriure a finals del franquisme, se sent part dels “Fills de la Sempre Viva”. I és que la nostra llengua ha passat, i continua passant, per tota mena d’entrebancs. Els esforços que generacions i generacions de valencians i valencianes han fet, i continuem fent, per dignificar el català, han estat titànics. De vegades hom és optimista i voldria creure que la nostra llengua està ben viva, però, caram! d’altres fa l’efecte que som els fills d’una llengua maleïda que arrosseguem com un pecat original. Alguns, innocents de nosaltres, vam pensar que amb l’arribada de la democràcia tot canviaria. Però la realitat és que després de 30 anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (la LUEV) en lloc d’avançar estem, ja no estancats, sinó perillosament retrocedint. I és que els governants que tenim porten ja quasi 20 anys minant els fonaments d’aquella LUEV que per primera vegada, i després de tants segles, va permetre una certa normalitat al valencià. Però  malauradament, per tindre aquests governants que s’avergonyeixen de la llengua que parlen, i fins i tot tenen la gosadia de dir que “tenen un defecte per parlar valencià”, els “Fills de la Sempre Viva”, de la “Morta Viva” o si voleu de la “llengua maleïda” hem d’estar a l’aguait i al peu de canó per fer el que les nostres administracions no fan, això és: fomentar, dignificar i potenciar l’ús del valencià, i denunciar la política lingüística de la Conselleria d’Educació que té com a objectiu que la “Morta Viva” acabe ben morta i soterrada.

            Per això, és tot un luxe tindre associacions culturals, com ara “Amics de Joan Valls” que, any rere any, i amb la màxima dignitat, atorguen el Premi Joan Valls a una persona i a una entitat que han destacat pel seu treball en la promoció del català. Per a mi és un honor i una gran satisfacció poder-vos presentar avui a la persona que ha estat escollida per a aquest Premi Joan Valls 2014. Però abans de fer-vos cinc cèntim de la seua trajectòria, voldria donar les gràcies a l’associació Joan Valls, i en especial a Manel Rodríguez-Castelló, per la seua confiança i per encarregar-me de presentar-vos-el.

            Francesc Verdú i Pérez, Paco, “Paquitet” per als amics, és colivenc de naixement, tot i que és castellut d’adopció. No recorde exactament quan ens van conèixer per primera vegada, però pense que en la primera meitat de la dècada dels vuitanta. Aviat vaig poder comprovar que era una persona treballadora i compromesa, tant en la seua vessant professional, com en la cívica i la política.

            A nivell professional, i com tants altres mestres, forma part de tota una generació d’ensenyants que va tindre la sort, l’orgull la responsabilitat d’introduir el valencià a l’ensenyament. Podem dir, i per seguir amb la idea de Constatí Llombart i de Joan Valls, que Francesc Verdú pertany “Als fills de la LEUV”. Així, un bon grapat de generacions de xiquets i xiquetes del C.P. Rico Sapena i de l’IES Enric Valor de Castalla han rebut classes de valencià i en valencià gràcies, entre altres, al treball i compromís de mestres com Francesc Verdú. No ho van tindre gens fàcil aquells mestres, doncs de vegades van haver d’enfrontar-se amb els propis companys de treball, amb les AMPES i amb els polítics mediocres que posaren tota mena d’entrebancs per fer efectiu el desplegament de l’esmentada llei. Però, a més del treball escolar al llarg de 37 anys, també ha impartit cursos de valencià per a mestres, organitzats per l’Institut de Ciències de l’Educació de les Universitats d’Alacant i València, així com altres cursos per a adults de les Campanyes Carles Salvador d’Acció Cultural del País Valencià. Ha ocupat càrrecs de Director, Cap d’Estudis, Secretari i Membre del Consell Escolar Municipal, participant en l’organització de les dues Trobades d’Escoles Valencianes que s’han celebrat a Castalla. I per acabar d’arrodonir el seu treball com a professional de l’ensenyament, cal afegir que també va ser delegat Sindical de l’STEPV a la Junta de Personal, defensant una escola pública, valenciana, de qualitat i arrelada al medi.

            Però si a nivell professional, com hem vist, Verdú ha estat un mestre que s’ha compromés amb la llengua i cultura del nostre país, també ho ha fet des de fora de la Comunitat Educativa, des del vessant cívic i cultural i també polític. Com a fundador i President del Centre Cultural Castellut, entitat fundada l’any 1977, ha portat a terme un fum d’activitats culturals de tota mena: edició de la revista “La Finestreta”, cinema i disc-fòrums, teatre, recuperació de festes populars, setmanes verdes, Premis Literaris com el “Foia de Castalla”, fires del llibre en valencià, el Correllengua, certàmens fotogràfics i exposicions, i un bon grapat de conferències. Francesc Verdú és responsable, directa o indirectament d’haver portat a Castalla, entre altres, a Vicent Pitarch, Quico Mira, Enric Balaguer, Rafael Alemany, Rosa Serrano, Vicent Escrivà, Josep Lozano, Isabel-Clara Simó, Agustín García Calvo, Vicent Martines, Toni Cucarella, Vicent Brotons, Pasqual Mas i Enric Guinot. El d’haver organitzat els homenatges als escriptors Ausiàs March, Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés, així com del “Simposi d’estudi i festa Enric Valor” que es realitzà l’any 1995, i la commemoració del Centenari del Naixement de l’autor de les Rondalles Valencianes el 2011. Però el seu compromís amb la nostra cultura, el nostre país i el seu poble, Castalla, el va portar a donar un pas més i intentar canviar la realitat des de la política. Com a regidor valencianista del BLOC a l’Ajuntament de Castalla va fer un magnífic treball, en uns moments de governs absolutistes i antivalencians del PP, partit que fins i tot va tindre la gosadia de negar-li el nom d’Enric Valor a l’institut de Castalla. I per acabar d’adobar aquesta amanida tant variada i rica culturalment, és un dels membres més actius del Grup de Muntanyisme de Castalla. I és que Paco Verdú, des que el conec, és un enamorat del nostre medi natural, i no hi ha serra, barranc, font o cova que no conega. Potser aquesta dèria en trepitjar i conèixer el territori li viga de les lectures de les rondalles del mestre Valor. Paco Verdú faria seus aquests versos de Joan Valls de “La cançó de Mariola”:

 

[…]Saurí de serra puc ser

perquè conec el barranc

i en ses entranyes de pedra

càntics d’aigua jo he escoltat.

[…]I com la serra és germana

de tot aquell que la vol,

a l’embruix d’ella jo em sent

estel, saurí i rossinyol.

( La cançó de Mariola. “Trinitat”. Joan valls)

           

            Bé amics i amigues, aquesta és una breu, parcial i precipitada semblança del currículum de Francesc Verdú i Pérez. Un currículum que ha anat bastint al costat de l’estima i l’ajuda de les seues dues filles i de la seua companya Tere, una altra professional de l’ensenyament compromesa com la primera i que sempre ha estat al seu costat encoratjant-lo i donant-li suport . Al meu parer, si hi ha una paraula que defineix a Paco clarament és la de compromís. Un mestre compromés que ha lluitat per transmetre una educació arrelada al medi. Un sindicalista compromés que ha reivindicat una escola pública, valenciana i de qualitat. Un polític valencianista compromés en denunciar la mediocritat de governants mesells i botiflers. Un colivenc/castellut compromés amb una entitat cultural i cívica, el Centre Cultural Castellut, que ha estat el revulsiu i el motor cultural d’un poble, governat durant massa temps per l’espanyolisme més ranci. Companys i companyes ja ens agradaria tindre arreu de les nostres comarques valencians i valencianes amb aquest grau de compromís. Ens calen molts Francesc Verdú i Pérez que se sumen a la lluita dels “Fills de la Sempre Viva”.

            Francesc, Paco, Paquitet, moltes gràcies pel teu treball. El teu compromís és un exemple a seguir. Enhorabona, salut i endavant!

Alcoi, 15 de març del 2014