Vicent Luna i Sirera

                              Castell de Vilella i font de la Figuera

Fa més de vint anys que vaig pujat, i em vaig quedar bocabadat en veure el seu emplaçament: al capdamunt d’una gran penya, aprofitant les parets verticals de la roca i a una alçària de 320 metres. Un castell quasi inexpugnable i amb una situació privilegiada per controlar el territori. Així que ara, i em proposar-me el meu cunyat Rafa Canet (un altre Canet llutxentí, en aquest poble tots tenen algun familiar amb aquest cognom) anar a la font de la Figuera, en el barranc de Batlamala, no m’ho vaig pensar dues vegades tot i que, això sí, li vaig dir que també aniríem al castell de Vilella.

Dit i fet. Hem eixit d’Almiserà i un cartell de la Ruta dels Monestirs, GR.236, ens indica que per anar al Castell de Vilella hem de recórrer 3,7 quilòmetres i tardarem, si fa no fa, 1h i 30’.

La pujada no és gens complicada i la senda transcorre entre murtreres, mates, argelagues i garrofers. Molt aviat la vegetació, quina pena!, comença a canviar i podem constatar i copsar els efectes destructors de l’incendi que, iniciat en el terme de Benicolet el 8 d’abril del 2011, afectà un total de 1.480 hectàrees dels termes d’aquest on s’inicià i dels de Llutxent, Almiserà i Ròtova. Els barrancs d’Atanasi i el Blanc, d’aquest darrer poble, van ser totalment calcinats. Quin desastre i quina poca vergonya de piròmans. Tenim, en el tema d’incendis forestals, i en tants altres!, unes lleis molt laxes per fer front a aquesta xacra social. A mesura que anem pujant milloren les vistes. A la part de llevant comencem a veure, per la vegetació típica de canyars, el llit del riu Vernissa. En aquest riu, com en la majoria dels nostres rius, fa uns quaranta anys la gent a l’estiu es banyava en les seues aigües. Ara no porta ni un fil d’aigua, i la poca que porta és embassada en un petit pantà que han construït al terme de Llocnou de Sant Jeroni. Com han canviat els nostres rius en escassament mig segle. A més de baixar el seu cabal, els hem contaminat i degradat fins convertir-los en autèntiques clavegueres.

“[…]Res m’encongeix el cor com el record

del llit d’un riu jubilat i sense aigua,

del cavaller mort amarg i ajagut

sense interès per la vida llunyana.

Recorde molt un cadàver que espera,

aquell riu sec i cabalós de pols,

que no comprén el seu acabament:[…]” (1)

A mesura que pugem el paisatges és més desolador, però també podem constatar que la natura, increïblement, encara té capacitat de regenerar-se. Coscolles, ginebres, margallons, garrofers, murtreres.. són algunes espècies vegetals que, després d’un incendi, tornen a rebrotar. El pi, per contra, una de les espècies més abundants i comuns de les nostres serres, en cremar-se té els dies comptats. Quants anys han de passar perquè aquestes serres tornen a ser el que eren? No ho sabem, però segurament mai més tornaran a ser el que foren. Fa un dia molt clar i no hi ca quasi cap núvol. Malgrat veure-ho tot cremat algunes vistes són per emmarcar: El Picallo, l’Alt de les Àguiles i el Puig Agut, un cim que ja identifique sense cap problema, gràcies al meu cunyat. I és que els llutxentins s’estimen molt aquesta serra, tot i que ara està totalment cremada, i allí on van, si poden albirar el seu cim, t’ho recorden amb orgull i alegria. Una cosa semblat passa amb el Menejador per als alcoians, el Montcabrer per als contestans o del Mondúver per als saforencs.

Al capdamunt, i abans d’enfilar-nos en el Barranc de Batlamala, podem veure la quantitat de bancals que ara estan abandonats. Ens crida l’atenció els seues marges fets de pedra. Quina feinada! Faena de moros, en diuen en alguns pobles. Per cert, fa poc vaig llegir que alguns ajuntaments de les comarques de Castelló ha demanat a la Generalitat que aquestes construccions de pedra, marges, casetes, corrals etcètera formen part del patrimoni valencià i tinguen mesures de protecció i conservació.

“[…]Diran de mi: És l’home de les pedres.

Pedres humils i rebotades, pedres,

pedres que no constaran a les cròniques.

[…]Pedres, fragments de tota una existència,

arrodonida d’activitats marítimes

o cantelluts de soledat superba.

[…]Pedres de riu i pedres de vida,

Ferruginós i metàl•lic destí!

[…]Aquest és un país de pedres[…]” (2)

El meu cunyat Rafa em diu que ja hi som al Barranc de Batlamala, un nom ben bonic i curiós que m’agrada molt, per contra he de dir que no m’agrada gens com l’anomenen els llutxentins, el Barranc del Maricó. A una banda i l’altra del barranc tot cremat, només al mig les flames no ho van cremar tot. En un no res arribem a la font que busques. La veritat és que aquesta font, que l’anomenen de la Figuera, és com un petit refugi envoltat de cendres i esquelets calcinats d’arbres, arbusts i matolls. Al voltant d’aquest petit toll d’aigua trobem espècies com l’arbocer, el baladre, el junc, la murtra, l’arítjol, els fenassos, el matapoll…, i per descomptat no podia faltar la figuera. D’animals no n’hem vist gaires al llarg del matí, i ara ens crida l’atenció el cant d’uns abellerols que voletegen al voltant de la font, i que segurament esperen que marxem per poder anar a beure. Aquestes aus que s’alimenten d’abelles, vespes i borinots tenen un plomatge molt bonic. Són ocells migratoris, a l’estiu les podem veure al voltant dels nostres rius, barrancs i rierols. A l’hivern emigren a altres zones més càlides d’Àfrica tropical i l’Índia. Quants animals que viuen en aquest barranc dependran de l’aigua d’aquest toll?. Tots dos pensem que és un bon lloc per esmorzar i descansar una estoneta. I per descansar, res millor com posar els peus nus en aigua. Quin plaer, i quina aigua més freda la d’aquest petit toll. Mentre gaudim d’aquest inoblidable moment, m’han vingut al pensament fugisseres imatges i records de dies de Pasqua i vesprades de mona.

“[…]puja una olor de previngut prestigi,

herba d’olives, poliol, tomello,

conjuminats els muntanyencs aromes;

puja una olor de vegades i em torba,

i fascinat, al•lucinat, m’atura

aquesta olor de la meua infantesa […]” (3)

Rafa -li he dit al meu cunyat mentre treia els peus del bassal- tenies raó, pagava la pena fer aquesta excursió. Una excursió que faran moltes vegades els llutxentins i llutxentines per constatar que, malgrat tenir quasi tot el terme cremat, encara tenen raconets preciosos per gaudir de la natura. Tots dos ens hem fet un fum de fotografies per deixar constància de l’alegria i del gaudi que aquesta font ens ha proporcionat. Amb els peus ben fresquets i molt més descansats, hem cercat la senda que ens ha de portar al Castell de Vilella, l’altre lloc que volem veure del nostre itinerari. De camí tornem a albirar el Picallo i molt aviat una vista preciosa del castell. Des d’ací s’aprecia molt bé el perímetre de la muralla. Una nova indicació, al límit entre els termes d’Almiserà i Llutxent, ens orienta per on hem d’anar: a Llutxent ( 5,8 Km, 1h i 27’), a Almiserà (3,9 Km, 1h) i en 13’ podem arribar al Castell de Vilella que el tenim a 0,85 km. L’objectiu està ben clar, jo estic desitjant tornar a xafar aquest castell. La senda per anar-hi no està gens clara, de vegades la perdem i hem d’anar camp a través. Cau un sol de justícia i no hi ha ni un petit arbre que ens faça una mica d’ombra. Sembla que el castell el tenim a un tir de pedra, però no, cal caminar una mica més. A mesura que ens apropem les seues muralles i la seua situació ens sorprén encara més. Hem tornat a trobar la senda i només ens queda una petita baixada per arribar-hi. Ara sí, som al Castell de Vilella, d’Almiserà o popularment de la Serra. L’alçada de les muralles és impressionant i en algunes parts del recinte arriba fins els set metres. Seguint la senda podem arribar fins a la porta d’entrada, a la vessant nord. Una vegada dins hom s’adona de les grans dimensions que té, 2.038 metres quadrats de superfície, així com de la importància estratègica que va tindre aquesta fortalesa, construïda durant el període almohade a la fi del segle XII i principis del XIII. Els almohades i almoràvits, pobles procedents del nord d’Àfrica, vingueren a les nostres terres per ajudar els musulmans a frenar l’avanç dels cristians. Aquest castell tenia con a funció principal controlar el coll de Llautó, estratègic pas natural entre la Vall d’Albaida i la Safor. De fet, i a uns pocs quilòmetres del castell i ja en terme de Llutxent, encara s’hi poden veure les restes del despoblat de Vilella. No sabem exactament quan va ser conquerit per les tropes cristianes, tot i que la seua conquesta seria arran de la caiguda del Castell de Bairén l’any 1240. Tenim constància en el Llibre dels Feits com en la primavera de 1243 Jaume I parla del Castell de Vilella com “un dels castells de roca Grans i fortes”.

L’estructura de la fortalesa és allargada d’orientació est-oest. Les parets són força gruixudes i construïdes amb la tècnica del tapial. Pel l’estructura dels murs podem endevinar les dependències que tindria, tot i que no queda cap sostre. Recorrem el seu interior escorcollant tots els amagatalls, com aquell que espera trobar un tresor. L’interior del recinte és ple de tota mena d’herbes, arbusts i algunes oliveres. Se’ns fa una mica difícil imaginar quins fets, quines històries o succeïts, quins esdeveniments tingueren lloc a dintre d’aquestes parets controlades i vigilades per amatents soldats, per experts sentinelles:

“Batallons de pols!

Sota la terra esperen

les tongades de morts la veu

de qui mana. Desfilaran

amb pas invicte.

Batallons de pols!

Una cendra

a culleretes, una cendra, una sang,

una guitarra coixa,

marlets solars!

[…]Des de la frontera

el guaita mira el penell.

Ni un bri d’aire. […]”(4)

Una vegada inspeccionat el recinte és el moment de les fotografies, gaudir de les vistes i identificar el territori. D’est a oest, i entre les serres més altes, podem albirar, entre altres, la Safor, la Cuta, el Benicadell i allà al fons el Montcabrer. Quina vista més meravellosa!! Si unes hores abans hem gaudit de l’aigua i la frescor de la font de la Figuera ara, tot i la calitja que fa i sense cap ombrall on poder mitigar la xafogor, és una altre moment màgic de l’excursió d’avui. Sóc del parer que aquest castell, que aquesta fortalesa, que aquestes pedres que ens contemplem des del fons dels segles et mereixen un assegurat futur. Està molt bé que la Generalitat Valenciana haja creat la fundació La Llum de les Imatges per restaurar el patrimoni artístic i cultural dels valencians, però dels de 1999, any de la seua fundació, i en les 9 campanyes de restauració que ha portat a terme fins ara, s’ha dedicat a deixar de fil de vint el patrimoni privat de l’església, abandonant a la seua sort torres, castells, muralles, palaus, alqueries i altres edificis del nostre patrimoni. El Castell de Vilella, com tants altres monuments valencians, esperen en candeleta una mica d’aquesta “Llum”, si més no per consolidar l’estructura de l’edifici i no acabant sent, producte de la deixadesa, un muntó de pedres i de runa.

“[…]Allò que fou castell, allí

que seria preponderant

fortalesa, ha anat caient

però a poc a poc, agafant-se

amb un afany desesperat

a una voluntat de perviure,

una voluntat de futur,

com la que tu tens, oh gresol

que creuarà els segles futur,

com una llum en una mà.

[…]no hem de dormir, no podem

si hi ha una torre desvetllada,

si una torre no tanca l’ull,

si hi ha una torre vigilant!” (5)

Després de fer-se un munt de fotos i apurar la poca aigua que ens queda, decidim que és l’hora d’abandonar la fortalesa i agafar la senda que ens ha de portar a casa. Hem de baixar fins el barranc, per on segueix la senda. Des d’ací la silueta del castell és diferent. Avui l’hem pogut veure des de tots els costat, des de totes les cares, i totes ens han impressionat. Encara a la vora de la senda, i a un marge del barranc, ens esperava una altra sorpresa. Una altra construcció, un forn de calç, que com les neveres i les carboneres també haurien de formar part del nostre patrimoni, i per tant haurien de ser objecte de protecció.

“Homes que feien

carbó, amuntegaven,

amb terra, llenya

al clar d’un bosc. Ignore

si és un record o un somni.

(Destrals fulguren

al matí: tallen branques,

entre un escàndol,

rabent, d’ocells i d’arbres

que, poderosos, cauen.)

El pare em duia,

un jorn, a la muntanya.

Entercs, anàvem

a més silenci, encara.

De sobte, el rotlle.” (6)

En un tres i no res ens hem plantat a les portes d’Almiserà, i tots dos ja amen pensant en la cervesa que ens beurem i en l’arròs amb floricol que ha cuinat la nostra sogra Sunsión que, tot s’ha de dir, cuina de meravella. Passant pel pont d’Almiserà sobre el riu Vernissa, i entrant en les primeres cases de Llocnou, ja podem ensumar el flaire d’aquesta paella.

Rafa, moltes gràcies per l’excursió. Per portar-me a aquests dos indrets tant meravellosos: un oasi entre les cendres del foc, i una talaia on ensumar la història.

Nota: Els versos que hom ha fet servir de Vicent Andrés Estellés s’han extret de l’Obra Completa (OC) 8, Vaixell de Vidre, i dels volums I i II del Mural del País Valencià (MPV).

(1)MPV I, pàg 177, (2)MPV I, pàg 221, (3)MPV I, pàg 584, (4)MPV II, pàg 105, (5)MPV II, pàg 580, (6)OC 8, pàg 169.

Platja de Gandia, 19 d’Agost del 2013

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!