Vicent Luna i Sirera

                                    Puge els graons agraïts del Montgó

Aquesta serà la segona vegada que hi puge, la primera, nocturna, ho férem per la vessant est i avui hem decidit pujar-hi just per la cara contrària, als peus de Jesús Pobre. Son les 7:30 del matí i un primer panell ens recorda que per fer el cim, i poder gaudir de les vistes, cal fer 5,8 quilòmetres. El camí comença empedrat i algú de la colla ens fa gràcia al dir-nos que aquest primer tros del trajecte és només per als senyorets, gent de corbata o algun polític que vol presumir d’haver xafat aquesta serra. Comencem a veure els primers arbusts de llentiscle, popularment mata, que molta gent confon amb la murtra. Res a veure l’una amb l’altra. La primera, més abundant en les nostres serres, en l’actualitat la seua saba s’usa en aplicacions d’ortodòncia i la fabricació de vernissos, així com en pastisseria i en la fabricació de licors. La murtra, de fulles més petites, en tocar les seues fulles desprén una agradable olor. Dels seus fruits també s’hi fan licors. En l’antiguitat, igual que amb el llorer, les corones dels poetes i dels herois, les ofrenes als morts i les garlandes de les núvies es feien amb les seves fulles. Fins no fa gaire en les comunions, en la festa del Corpus, i festes patronals dels nostres pobles, s’hi feia servir per engalanar carrers. Abans de deixar l’empedrat, i en un gran panell, la Generalitat Valenciana ens recorda que estem en una Parc Natural, que ens trobem en un bosc mediterrani que, des del darrer terç del segle XX i després de patir incendis i tales, està en procés de recuperació. Ens crida l’atenció llegir que viuen més 900 espècies, que inclouen endemismes, flora rara i espècies amenaçades.

A mesura que anem pujant i agafant altura comencem a gaudir de les vistes i se n’adonem de la situació privilegiada d’aquesta serra llepada per la mar i pentinada pel Llevant. No puc més que recordar la cançó de Paco Muñoz i que tantes vegades he escoltat:

“El vell Montgó es desperta

el sol badalla per dalt La Plana,

com un peix d’argent

va penetrant Segària endins,

la llum dibuixa l’Aitana.

La mar es torna daurada,

les barques pentinen l’alba,

és el millor regal dels deus,

etern vigilant del meu país

acaronat pel mar.[…]”

Seguim senda amunt i la dreta trobem la Cova Ampla, un petit abric de poca profunditat. Anem identificant les diferents plantes, arbres i arbusts que ens indicava el panell que hem pogut llegir en començar la ruta: l’agraït i resistent margalló amb el seues fruits, popularment anomenat pa de rabosa, ara encara verd; els aromàtics romer, espígol, timó i te de roca, els solitaris i joves pins, les comptades mates de murtra i alguna savina negra, i els petits carrascars dels barrancs que donen a la vessant nord, més ombrívola. Tot i així, ens crida l’atenció una planta força abundant: el fonoll marí. El sol comença a picar i un nou panell ens recorda que estem, si fa no fa, a la meitat del trajecte. La pujada no és gens complicada, encara que cal dir que és camina força mal per aquesta senda. I és que no és una senda com la que estem acostumats a transitar per altres serres. No, aquesta a més de la dificultat que generalment té qualsevol senda, les pedres estan molt fracturades i acaben en punta, i això dificulta molt caminar per ella. Això sí, com ens recorda l’amic Joan, és una manera natural de fer-te un massatge als peus. Però a més de gaudir de la flora que ens envolta, cada vegada podem identificar més pobles i muntanyes que anem ataüllant. Ara un nou cartell ens indica que tenim dues opcions abans de parar a esmorzar, pujar a la Creu del Montgó o continuar 1,4 quilòmetres i fer el cim. Per majoria decidim que de creus cadascú ja té la seu i que no paga la pena anar-hi i, per altra banda, amb la panxa plena el quilòmetre i mig que queda se’ns pot fer etern. Així que decidim primer pujar al cim i després al baixar esmorzar a l’ombra d’un petit abric.

Vinga, que ja hi som. Tenim la samarreta ben mullada dels suor i la cara inflamada per l’esforç i la calda que cau. Ha costat, però ha valgut la pena pujar i fer aquests 752 metres. La vista, en un dia com avui que no hi ha núvols, és brutal, mires on mires. El Montgó és la darrera unitat de la serralada prebètica, abans de ressorgir com a Eivissa. Des d’ací veiem com se n’entra en el mar pels penya-segats del cap de Sant Antoni. No recorde qui ha preguntat on dimonis estan els collons del Montgó. La pregunta ha estat motiu de tota classe de comentaris. Aquell que diu que “Els collons del Montgó” és una expressió que vol dir que una cosa no és creïble, que és mentida, qui afegeix que “Allà als collons del Montgó” s’usa per a emfatitzar la gran distància d’un lloc”, o fins i tot la més imaginativa, la que més gràcia ens ha fet, aquella que diu que els collons del Montgó són Dènia, a una banda i Xàbia a l’altra. Com en la resta de cims on hem estat, és obligatori fer-se la fotografia de tot el grup. Després, cal dedicar uns minuts a contemplar les vistes i identificar el territori. Per una banda la natura tal i com se’ns presenta: les serres, els cims, les valls, el mar… i per l’altra la petjada, l’arrapada de l’ésser humà.

Pel que respecta al primer, i gràcies a la claredat del dia i la manca de núvols, podem albirar fins les serres i cims més llunyanes. Entre elles, i amb una bona vista de lluny, veiem les antenes de la Base Militar d’Aitana, serra on vam estar avui fa una setmana justa.

“Oh mare Aitana de la dura pedra.

Oh sacra Aitana de la guerra, dies.

Vénen amargs, llesquen la dura pedra.

Oh lloc de fred, oh lloc intacte encara.[…]” (1)

Una mica més a l’interior, i formant part de les comarques de l’Alcoià i el Comtat, una altra serra que dóna entitat a aquestes dues comarques: la Mariola i el seu cim el Montcabrer.

“La Mariola està molt ocupada

amb la seua fillada de fonts que corren

muntanya avall i rodolen per terra

i s’aixequen i canten amb la boca plena de terra.[…] (2)

“Montcabrer Montcabrer

muntanya assegura

Una olor a tomellos

palpita a la muntanya

Matí d’Alcoi Alcoi

aquell fred que glaçava

Al Montcabrer pujàvem

com puja l’esperança.[…]”(3)

Molt més a prop de nosaltres, i per tant més fàcil de poder identificar, veiem la Serra de Bèrnia, la Serra d’Olta, el Puig Campana, la Serra d’Alfaro, la Safor, la Cuta i fins i tot el Puig Agut de Llutxent. Però hi ha una que ens crida l’atenció i que fins i tot algú proposa fer aviat una excursió: el Penyal d’Ifac.

“Ifac la teua alçària els teus muscles de llum

sostenent el temple dels dies

aixecant les bigues

Ifac.

[…] Amb els peus a l’aigua amb l’alegria

De l’aigua als turmells

Pilós de vinyes i arbredes.[…] (4)

I per últim, no podem deixar-nos un altre cim al que hem pujat més d’una vegada i que en les excursions d’aquest estiu hem vist des de diferents llocs. Ens referim al Mondúver, que amb el Circ de la Safor són les dues serres més conegudes d’aquesta comarca.

“Al Mondúver

hi ha unes roques amb un esgarrany

sexual d’entrada

a la cova del parpalló.

[…]Al Mondúver

es veuen els horts de gandia

fullosos de records.[…] (5)

Però si és tot un plaer relaxar-se veient les serres i cims que ens envolten, no ho és tant en veure la mà de l’ésser humà en el territori. I és que de la dècada dels seixanta del segle passat ençà, fonamentalment la primera dècada d’aquest segle, el litoral valencià ha sofert les conseqüències del que s’ha anomenat bombolla immobiliària. Aquestes no son altres que la destrucció de la costa: edificacions verticals de gran alçada i fort impacte paisatgístic, ocupació massiva de la primera línia, retrocés de la costa, grans urbanitzacions disperses, augment del volum d’hectàrees artificials en els primers metres de la costa, etcètera. Però el més increïble és que la nova Llei de Costes suposa una nova ferramenta per a seguir urbanitzant el litoral. Segons Greenpeace 8 municipis valencians, Calp, Cullera, Oliva, Orpesa, Vinaròs, Torrevella i Pilar de la Horadada, estan entre els 25 que més costa han destruït. Vinga, més formigó i més rajoles!! Quina vergonya.

Bé, doncs des del cim estant hi podem veure un fum de construccions de tot tipus: pisos, apartaments, xalets, cases, casetes i piscines, piscines i més piscines. Ja em perdonaran els fusters, manobres, jardiners, arquitectes, constructors, camioners, ferrers, pintors…. i polítics corruptes que al llarg de tots aquests anys han fet negoci amb aquesta bombolla que, cal dir-ho, ha donat molta feina a molta gent, però estareu amb mi que és urgent un control perquè cap bombolla més puga explotar.

Comencem a comptar els pobles que veiem de d’ací i perdem el compte: Xàbia, Teulada, Gata de Gorgos, Pedreguer, Jesús Pobre, Ondara, la Xara, Cullera, Gandia, Daimús, Guardamar, Miramar, Piles, Oliva i la que tenim als nostres peus: Dènia. El so de la sirena ens recorda l’eixida del vaixell, de la línia Baleària, camí d’Eivissa. I és que aquesta ciutat, Diniu per als ibers, Hemeroscòpioni i Artemísion per als grecs, Dianium per als romans, Daniya per als musulmans i Dènia per als cristians ha sigut, des de sempre, un port molt important de la mediterrània. Per als valenciana, i a nivell històric, ocupa un lloc destacat en la Guerra de Successió, doncs va ser la primera ciutat que va proclamar rei l’arxiduc Carles d’Àustria el 17 d’agost de 1705. La població civil donà suport, i la revolta dels maulets s’estengué, liderada per Joan Baptista Basset, a la resta del territori valencià. El poeta Vicent Andrés Estellés en el III volum del Mural del País Valencià, i dintre del llibre XXII, escriu alguns poemes sobre aquesta ciutat mauleta, que resistí amb heroïcitat tres setges i fou ocupada finalment pels borbònics:

“Els defraudats, els vençuts, els enganyats

els foradats per la tristesa, els clivellats

per tant de dol i per tanta injustícia,

amb rosegons, a genollons, hissem

la nostra fam i la nostra esperança,

la nostra fam de lliberta! […]”

[…]hem d’instal•lar ben alta la senyera,

d’ella, d’ella ens vindran els quatre rius,

els rius de sang propiciant collites[…]”(6)

Fent cas de la cançó popular que diu: “Encara no son onze i el sol ja pica, que serà quan siguen dotze i ser migdia”, i com que encara no hem esmorzat, decidim que és hora de començar a desfer l’itinerari que hem fet i, en algun dels pocs llocs on hi ha ombra, pegar un mos. Ho fem en un petit abric, una mica abans d’agafar la senda que ens ha de portar al Racó del Bou, lloc per on hem de baixar i que ens portarà on havíem deixat els cotxes. Amb les calories que hem perdut fent la pujada és lògic que hi haja gana: mitja tomaca amb sal, unes avellanes, unes olives adobades amb pebrella i sajolida, un entrepà que sap a glòria i de postres fruita i un tros de codonyat fet a casa. No s’hi pot demanar més, si a més a més ho reguem amb uns bons glops d’aigua ben fresqueta.

Seguit la senda del Racó del Bou anem a poc a poc baixant. En aquesta cara nord la vegetació és més abundant degut a que hi ha més humitat. La baixada és prou ràpida, si a més afegim que el sol comença a picar i volem arribar el més aviat possible al lloc on tenim els cotxes. Passem a prop de la Cova de l’Aigua i a l’Ernest li s’acudeix dir si anem a veure-la. La seua proposta no prospera, i ningú de la colla li fa costat doncs sembla que no estem per a més esforços. I és que avui ni l’airet del migdia ha bufat. Acalorats, suats i amb els peus rebentats per aquest excessiu i gratis massatge que ens han proporcionat les sendes per on hem pujat i baixat, arribem al lloc on havíem deixat els cotxes al dematí. Una font, acompanyada d’un panell que ens recorda que és aigua no potable, ens serveix per refrescar-nos una mica, però tenim set i no ens queda aigua. Però faltava la sorpresa del matí. Domingo, l’amic de la colla que ens ha preparat i guiat aquesta visita, tenia al maleter del seu cotxe una nevereta amb aigua ben freda i tota mena de refrescos. Us puc ben assegurar que la Coca-Cola que m’he begut m’ha sabut a glòria i només per aquest plaer ha pagat la pena de pujar a aquest cim.

Montgó, Montgó, ara ben bé puc dir que té vist pel davant i pel darrera. A la llum de la lluna plena, entre penombres, i amb un sol de justícia, que bada les pedres. Abans de pujar al cotxe torne a mirar-te, i no puc més que tornar a recordar els versos del poeta:

“Puge els graons agraïts del Montgó

i mire el mar, desvetllada pupil•la,

àvida llum, extensió florida,

serenitat de lluminoses hores,

curull de sal coronant llunyanies,[…]

[…]Montgó amunt, amb petjades segures.

He fet de grat el venturós camí

que travessa vials i rius de neu

i ací m’ha dut en llargues cavalcades

que en altres temps aixecaran ací

camins de llum i cavalls de destí.”(7)

Nota: Els fragments dels poemes de Vicent Andrés Estellés estan extrets del volums I i III del Mural del País Valencià (MPV). (1) MPV III, pàg 260; (2) MPV I, pàg 89; (3) MPV I, pàg 271; (4) MPV I, pàg 87; (5) MPV I, pag 91; (6) MPV III, pàg 189; (7) MPV I, pàg 255.

Platja de Gandia, 13 d’agost del 2013

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!