Vicent Luna i Sirera

Tirant al blanc

9 d'agost de 2013
0 comentaris

Aitana la cua tallada de la sargantana

 Després de recordar els versos del poeta i la llegenda de Rotlan, de gaudir de les vistes i maleir una mica l’ocupació militar del cim, no tenim més remei que continuar la nostra excursió. L’aventura continua, és veritat que ens orientem més o menys, i que intuïm on poden estar els cotxes que hem deixat al dematí, però ens costa trobar una senda o camí que ens hi porte. Seguint muntanya avall ens trobem una carretera, perfectament asfaltada, que cada ics metres ens recorda que és zona militar. Les paraules del company Ernest són premonitòries, doncs als pocs minuts de trepitjar aquesta carretera veiem com un cotxe baixa del cim i s’atura al nostre davant.

Aitana la cua tallada de la sargantana

 

            Pujar al cim de l’Aitana és poder contemplar les comarques d’Alacant des dels 1558 metres. Aquesta serra de relleu tant accidentat, i tant propera a la costa del mar, forma part d’una gran serralada anomenada Sistemes Bètics. Aquest plegament alpí indoeuropeu s’extén des del Golf de Cadis fins l’Aitana i les Illes Balears. És un sistema de serralades allargassat que s’hi veu tallat a la costa alacantina, per tornar a emergir mar endins en les diferents illes que formen l’Arxipèlag Balear. Per a Vicent Andrés Estellés, el poeta de Burjassot que tant va escriure sobre les muntanyes, rius, comarques… del nostre país, és com una sargantana, amb la cua tallada pel mar Mediterrani:

 

“Aitana Aitana

la cua tallada

de la sargantana

Els versos de l’auca

o l’endevinalla

 

Aitana, Aitana

dessota la rama

la pedra que canta.[…]” (1)

 

            Normalment, i  per fer el cim de l’Aitana, cal seguir un dels dos itineraris més coneguts: un que comença en Benifato i l’altre des del Port de Tudons. Nosaltres hem escollit el segon. Després de deixar els cotxes, a prop de la tanca que ens recorda que és zona militar, a l’esquerra agafem el camí. Un panell ens mostra on som, i l’itinerari que hem de seguir: base d’Aitana, Font de l’Arbre, Font de Forata, Pas de la Rabosa i Cim d’Aitana. El camí és ample i sense cap dificultat, així que comencem l’itinerari. Aquesta vegada en som set: Joan, Ernest, Rafa, Juanjo, Domingo, Ximo i jo mateix. A una banda i l’altra de la pista podem veure algunes de les espècies vegetals típiques i adaptades a aquesta altura: la cadireta de pastor, la moixera i ens crida l’atenció un solitari teix enmig de dos gran penyals que el protegeixen. Al fons, i ben lluny de nosaltres, ja podem entreveure el cim, indret on pretenem arribar, i les antenes de la base militar. Un fum de papallones i borinots  voletegen a una banda i l’altra del camí, cercant les floretes de les plates: l’espígol, la camamil·la, els cards… Ben aviat arribarem a la Font de l’Arbre, abans però, hem passat per dues neveres, pous de neu o també anomenades caves. Aquests magatzems de neu son una prova evident de l’altura a la que ens trobem i que va haver un comerç de la neu. L’activitat d’aquestes neveres gegants és coneguda des de temps dels romans, però el seu gran desenvolupament va tindre lloc entre els segles XVI i XIX. El comerç del gel va ser una activitat força  important arreu dels Països Catalans fins els anys seixanta del segle XX.

 

            Ja hi som a la Font de l’Arbre, un bon lloc per refrescar-nos una mica i fer-nos la foto de rigor. Uns cartells ens indiquen que hem fet 4,2 km des de l’eixida, i que per arribar al cim en ens falten 6,2 si seguim el PR-20. Així que decidim seguir les indicacions. La propera parada, les Fonts de Forata, és obligada, tot i que ens quedem una mica decebuts. És incomprensible, després d’un hivern tant plovedor, que només rage un insignificant fil d’aigua. Aquesta font, que sempre ha abeurat a tota mena d’animals, salvatges i racionals, que brolla tant freda i que és una de les icones de l’Aitana, això és l’aigua, aquest estiu està sota mínims

 

“[…]Aitana Aitana

aigua clivellada

Aitana Aitana

se’n va la guitarra

Aitana Aitana

amb un ruixim d’aigua

Aitana Aitana

la vinya oxidada

 

Aitana Aitana

creix l’arbre de l’aigua

Aitana Aitana

collites de l’aigua

Aitana Aitana

la pedra de l’aigua

Aitana Aitana.” (2)

 

            Des d’aquesta font podem contemplar la vessant nord de la serra. Recte, i al capdamunt, les antenes de la Base Militar, a l’esquerra Forata. Des de la mateixa font agafem el sender botànic del Passeig de la Rabosa. Aquest itinerari, que no té pèrdua, ens ha de portar al Pas de la Rabosa. A una banda i l’altra de la senda podem anar identificant algunes plantes gràcies als cartells que han posat: matapoll, timó blanc, cruereta, aranyoner, púdol, corner, moixera… És una bona idea, doncs així ens podem ensenyar el nom de moltes flors, plantes, arbres i arbusts que no podem veure normalment si no pugem a aquestes altures. La pujada no és gens complicada, i de tant  en tant paga la pena parar i contemplar el paisatge, sobretot els roquissars. Ens acostem al Pas de la Rabosa i just abans de passar-lo ens trobem un altre solitari teix. Els processos d’erosió càrstica fan que cada vegada siga una mica més complicat passar a l’altra banda per l’esmentat pas. Abans de passar-lo decidim que és un bon lloc per esmorzar i descansar una mica. Des d’aquest lloc privilegiat, on amb un ull hi pots veure la vessant nord i amb l’altre la vessant sud, hom pot copsar la fortalesa, la magnitud i la bellesa d’aquesta serra. No puc més que recordar uns altres versos del poeta:

            “Aitana, Aitana, tan airosa i brava, tan arremangada,

            oh tu capitana de clares milícies, imatge de proa

            sempre enlluernada, pedra i pedra, pedra,

            pedra capitana, un temps de roselles per l’aire arribava,

            un temps de grans barques, de rems i de veles, oh gran capitana.[…](3)

 

            Amb la panxa plena i la motxilla més lleugera passem a l’altra banda, a la cara sud. El paisatge és diferent i adaptat a l’altura i a la sequedat. La vegetació que hi predomina són les cadiretes de pastor i alguna savina. Ens criden l’atenció les immenses cimes que ens trobem, al seu interior la vegetació és diferent, fins i tot podem veure algun fleix i, quan és el moment, a les seues parets podem contemplar la bellesa de la Corona de Rei, coneguda com la rosa d’Aitana. Després de veure i fotografiar  aquestes particulars fractures hem de decidir entre dues alternatives: tornar a passar pel Pas de la Rabosa, anar a veure la Font de Partegat i tornar pel mateix itinerari fins on tenim els cotxes, o seguir la senda que, vorejant la tanca metàl·lica de la Base Militar, ens ha de portar suposadament al lloc que hem eixit de bon matí. Ens decidim per la segona opció, tot i sabent que és anar una mica a l’aventura. Seguint la tanca arriben fins al capdamunt, fins la mateixa Base Militar. Aquesta cara sud de l’Aitana és completament diferent a la vessant nord, i podem apreciar el seu plegament. Diu Estellés:

 

            “Aitana,

doblada com un llençol,

            com el tapet de la taula

i guardada en el calaix

            i amb codonys aromada […]”4)

 

            Des del cim estant, des del més alt de les terres alacantines, hom quasi pot tocar el cel. La pujada, amb un sol que bada, de justícia, ha estat el més dificultós del matí. Hem arribat al capdamunt xops de suor i amb poques reserves d’aigua. Però, sens dubte, ha valgut la pena. Mirem on mirem, al nord, al sud, a l’est o a l’oest la vista és espectacular: serres, serres i serres.

 

            “Mire el solar altiu dels meu país

            les fites grans dels mollons miniats

            de vents de sol, distributius, invictes

            amb camps florits pintorejats d’alzines

            un gloriós proverbi de penells

            començament delimitació

            emperadors feréstecs i pilosos

            i com deixats per reis i per guerrers

            per comprovar compliments i esperances

            i convocar assemblees de pedres

            amb un pretext de castell de vegades

            i amb ornaments d’una antiga litúrgia.

            […]Mire els maons solars del meu país,

            amb lentes mans, familiar vestigi

            i sentiment fondament solidari

            continuant en les serres i els camps” (5)

 

            I és que a mesura que hem anat pujant hem anat identificant serres, cims, pobles, embassaments…. La Serra de Bèrnia, el Cabeçó d’Or, el Cavall Verd, , el Ponoig, la Serra Gelada, el Penyó Divi de Sella, la Serra Migjorn de Xixona, la Carrasqueta, el Maigmó, el Montcabrer, la Mariola, l’embassament de l’Amadori…….. Però de totes elles hi ha una que  ens crida més l’atenció, és sens dubte el Puig Campana. S’ha escrit molt sobre la particular forma d’aquesta serra, la segona més alta després de l’Aitana, que fa l’efecte com si l’hagueren mossegat i llançat al mar el tros que li manca. El nostre poeta Estellés en parla d’aquesta manera:

 

            “La cua tallada de la sargantana es belluga encara,

            la pedra tallada amb un cop d’espasa i que, rodolada,

            amb el pit a fora de llums i de peixos i rames florides,

            tota ben ufana, se l’emporta l’aigua.[…] (6)

 

            Aquesta tallada que presenta el seu cim ha estat objecte de nombroses llegendes.  Una d’elles diu que: L’heroi francés Rotlan, comandant de Carlemany, es va embolicar en una lluita ferotge amb un cabdill musulmà que es va presentar al cim del Puig Campana. En un moment en què el cabdill sarraí va caure a terra, Rotlan va alçar la seua espasa, Durandal, per a, descarregant-hi tota la seua fura, donar-li el colp final; tanmateix, l’esquivà però degut a la immensa força amb què va fer el colp, va tallar un gran tros de la roca, que va caure a la mar. Aquesta roca seria el que coneixeríem com a l’Illa de Benidorm”.

 

            Després de recordar els versos del poeta i la llegenda de Rotlan, de gaudir de les vistes i maleir una mica l’ocupació militar del cim, no tenim més remei que continuar la nostra excursió. L’aventura continua, és veritat que ens orientem més o menys, i que intuïm on poden estar els cotxes que hem deixat al dematí, però ens costa trobar una senda o camí que ens hi porte. Seguint muntanya avall ens trobem una carretera, perfectament asfaltada, que cada ics metres ens recorda que és zona militar. Les paraules del company Ernest són premonitòries, doncs als pocs minuts de trepitjar aquesta carretera veiem com un cotxe baixa del cim i s’atura al nostre davant. Del cotxe ixen dos joves ben abillats amb l’uniforme militar: “ ¿Señores, no saben que esta carretera es de uso exclusivo militar?” Efectivament, Ernest tenia raó, no han tardat gaire en vindre. Ara què fem?. Evidentment l’única cosa que se’ns ha acudit contestar és que ens havíem perdut i que anàvem cercant els nostres cotxes. Al cap d’una estona de lamentacions, disculpes i de fer els ploramiques, hem pogut aconseguir que ens deixen seguir per l’esmentada carretera. Tot un èxit, si pensem que en un primer moment ens havien dit que hauríem de tornar a les simes i baixar pel Pas de la Rabosa. Això sí, ens han dit que baixàrem per l’esquerra i en filera, un d’arrere l’altre. Bé, ja podeu imaginar-vos les risses i la conyeta que hem fet al veure’ns un darrere l’altre com si anàrem fent instrucció: un dos, tres, un dos, tres…. La baixada, uns sis quilòmetres, ha sigut una mica dura, no per la distància, sinó pel sol que queia i per l’escalfor que eixia del quitrà de la carretera.

            Cansats, suats, amb els peus cremant i sense cap gota d’aigua hem aconseguit arribar on havíem deixat els cotxes, just on comença la carretera militar, on a les vuit del matí hem començat l’excursió. Una excursió ben completa que, malgrat totes les vicissituds, ha pagat la pena. Hem conegut i ens hem passejat per una Aitana fracturada, rocallosa i càrstica, veient cingleres, avencs i simes. Ens ha decebut la manca d’aigua de les Fonts de Forata, però hem gaudit trepitjant fenassars, matollars, espinars i bardisses. Hem pogut contrastar la diferència de vegetació entre la cara septentrional d’ombria i la sud de solana i, fins i tot, hem hagut de convèncer a dos militars (el nostre agraïment per la seua comprensió, al cap i a la fi aquests xicots feien la seua feina i complien ordres). Amb tot ens n’amen amb un bon sabor de boca i amb el propòsit de tornar una altra vegada, perquè, com diu Estellés, d’avant l’Aitana cal llevar-se el barret:

 

            “[…]Aitana, Aitana, País que s’afirma, Pàtria que avança amb les dues

            mans brandaves l’espasa i es treu el barret tot aquell que hi passa.

            […]Ai Aitana marinera

            per tu la vida em llevava

            Em moriria d’amor

            i no tornaria a casa[…]” (7)

 

Nota: Els poemes de Vicent Andrés Estellés estan extrets del Mural del País Valencià I (MPV). (1),(2) MPV I, pàg 245, (3) MPV I, pàg 246, (4) MPV I, pàg 253, (5) MPV I, pàg 247), (6) MPV I, pàg 259, (7) MPV I, pàg 253

 

 

Platja de Gandia 9 d’agost del 2013

Vicent Luna i Sirera

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!