Vicent Luna i Sirera

Ruta de la Cova Negra de Xàtiva

Xàtiva, cap de la comarca de la Costera,  és una de les capitals  més monumentals que tenim els valencians. Si visitem aquesta ciutat, que l’inefable Felip V gosà canviar-li el nom pel de “Nueva Colonia de San Felipe”, paga la pena passejar pels seus carrers i visitar els seus monuments:  la Col·legiata de Santa Maria la Major, coneguda com La Seu,  el Museu de l’Almodí,  les esglésies de Sant Pere, Sant Francesc i Sant Feliu, el Monestir de Santa Clara, les ermites de Santa Anna, Sant Josep o del Puig, així com un bon grapat de fonts i palaus.

            Però, si no volem  fer un itinerari urbà, en tenim d’altres per conèixer-la. Un d’aquests és la Ruta de la Cova  Negra. L’itinerari, en forma circular i al voltant de la muntanya on s’hi troba el castell, està perfectament senyalitzat.  Agafem la  senda, en la cara sud,  tot i seguint  el curs del  riu d’Albaida  que , a hores d’ara, encara porta prou aigua. A la llera del riu la vegetació típica són els canyars. Per la senda on anem hi podem veure baladres, figueres, garrofers, esbarzers  (ja tenen les móres madures), murta, mata, arítjol, aladern…De sobte, ens trobem un panell on ens indica les característiques de la Cova Negra, protegida, afortunadament, per una tanca de ferro.  He parlat tantes vegades als meus alumnes d’aquesta cova, i de les restes que en ella es van trobar, que tenia moltes ganes de veure-la in situ. La veritat és que aquells  Neandertals, avantpassats nostres, van saber buscar un lloc privilegiat: assolellat, l’aigua a prop, molta vegetació i en el seu temps bona caça i pesca. Contemplant aquesta meravella, me n’he recordat d’un poema de Vicent Andrés Estellés que diu:

Cova negra de llavis fins,
cova, cova.
Cova negra de llavis fins
on em bec a grans glops la vida
mirant el cel.

Cova secreta, breu reducte,
cova, cova.
Cova secreta, breu reducte,
jo fundaré la vida en tu,
de pèls mullats.

Cova negra, cova secreta,
cova, cova.
Damunt teu fundaré el meu temple
i fundaré la meua ràbia,
tambor, tambor.

Tambor del ventre fecundat,
cova, cova
Tambor del ventre fecundat,
sortirà per la boca negra
tota la vida.

Obscur secret inescrutable
cova, cova.

Tot és secret, caminem sempre
entre calendaris rupestres,
no sabem res.

( Mural del País Valencià. Funeral de la Cova Negra, 6)
Podeu escoltar aquest poema i altres en: Història estellesiana dels valencians:  https://www.youtube.com/watch?v=uqkPIk5eCVY

            Continuant per la senda veiem com el riu fa una mena d’assut  i, més avant, en un meandre  ens trobem amb un  antic molí, la Casa la Llum li diuen, ara transformat en un bar restaurant i en una futura aula d’interpretació.  A l’altra banda del riu sentim com passa el tren, la tercermundista línia Alcoi-Xàtiva (molts AVEs que volen i són deficitaris, però els trens de rodalies els  tenim abandonats, tot i gràcies al PP i al PSOE).  Enfront del mateix molí  deixem el riu i pugem  muntanya amunt, l’objectiu és buscar  el portet que ens ha de portar a l’altra banda de la muntanya. Abans però, passem per una font  i  creuem un petit rierol.  Seguint el camí, entre camps de caquiers,  passem per la Casa Quintana. Ens crida l’atenció el tipus de construcció d’aquesta mena de mas, força emmurallat. Continuem tot i cercant la drecera. La pujada, per una senda molt ben feta  i en alguns trossos empedrada, no és gens complicada. A una banda i l’altra podem olorar el te de muntanya, la pebrella i sobretot la sajolida, no n’havia vist mai tanta. En passar a l’altra banda del port  ja ens trobem la ciutat de Xàtiva. Continuem l’itinerari marcat passant per l’ermita de Sant Josep on,  segons posa en una de les parets, el rei en Jaume  passà per allí el juny de 1244. Fem una parada per refrescar-nos una mica, i poder contemplar l’escultura de Manolo Boix dedicada a la pilota valenciana.  Ha estat un matí ben aprofitat en companyia dels amics Ernest, Hilari, Salvador, Joan i del meu cunyat Rafa.
          Estem ja molt a prop d’on havíem deixar els cotxes a les 7:00 del matí, abans, però, passem  prop de  l’Ermita del Puig, lloc des d’on diuen que les tropes filipistes  d’Asfeld van bombardejar les muralles del castell. De bell nou em vénen a la memòria els versos del poeta de Burjassot:

Aquella mort que no trobarà terme,
aquella mort, excedida, a cabassos
serà la mort del rei Felip V,
serà una mort del tot inacabable.

Es morirà a poc a poc al llit,
es morirà irremissiblement,
es morirà un glopet cada dia,
es morirà de mort inapel·lable.

Es morirà lentament, a poals,
a poc a poc, inexcusablement,
mai no del tot i sempre a poc a poc.

Serà una mort de lenta cullereta,
serà una mort com un xarop benèfic,
serà una mort de cara a la paret.

(Mural del País Valencià III. Crema de Xàtiva, IX)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!