Vicent Luna i Sirera

Des de la frontera Barcella ens cohesiona i  mira de reüll els penells d’aquests pobles de Les Valls de Mariola. Perquè tots hem d’estar a l’aguait. Perquè no volem que les collites de mots ens les tornen a salar. Perquè no volem que aquest vent de ponent ens “creme la vorera de les fulles, ens creme les parpelles.”.

15 ANY DE BARCELLA

(Banyeres de Mariola, Teatre Principal 9 de juny del 2012)

 

            Bona nit amics i amigues, coneguts, saludats, malalts tots de fer tanta Barcella.

 

 En primer lloc donar-vos, donar-nos tots l’enhorabona, perquè celebrar que una revista escrita en català s’edite ininterrompudament al llarg de  15 anys és tot un èxit. I dic tot un èxit si tenim en compte que vivim en un Levante feliz on els nostres governants es gasten milions d’euros en circuits de Fórmula1, en escultures fabrianes que presideixen aeroports sense avions, en visites papals per acontentar els amiguets, en posar de fil de vint el patrimoni de l’Església, en Ciudades de la Luz totalment fosques i deficitàries, etc, etc, etc, però, ai amics! ni un cèntim per a la premsa escrita, digital o audiovisual en aquesta llengua. I dic en aquesta, perquè com ja sabeu en l’altra, “ en la lengua –com diuen ell-  que todos nos entendemos” no tenen cap problema: ni de subvenció, ni d’edició, ni de distribució, ni de venda, ho tenen tot, tot, absolutament  tot. Però en la nostra res de res. I si no que li ho pregunten a la gent de Saó, la revista degana de la premsa en català al País València, que va nàixer l’any 1976 i ha hagut de fer una crida als subscriptors i a la població en general demanant-los ajuda, doncs no tenen diners per acabar el 2012. O un altre exemple el tenim en  al periòdic digital “ L’Informatiu” que ha hagut de tancar per manca de suport econòmic.

Per tot això companys i companyes, i veient la que està caient,  de bell nou us he de dir que hem d’estar d’enhorabona, perquè amb el nostre esforç hem estat capaços de fer moltes Barcelles al llarg d’aquests  quinze anys. Quina casualitat, si fa no fa quasi els mateixos anys que aquesta gent ens està governant, i dic aquesta gent i no la nostra gent.

Dit açò, us preguntareu què hi faig jo ací en aquesta taula, al costat de professionals dels mitjans de comunicació tant competents com Juli Esteve (Info TV), Zequi Castellanos (El Punt), Germán Llorca (Ara Multimèdia), Josep Albinyana ( Vilaweb Ontinyent) i Vicent Berenguer (Barcella), companys tots ells que coneixen molt bé quins són els veritables problemes que en el nostre país té editar en valencià.  Bé, això mateix em vaig preguntar jo, però després d’insistir vàries vegades, i de no poder convéncer l’amic Josep Miquel, no vaig tindre més remei que acceptar formar part d’aquesta taula, en qualitat de ser un del malalts de Barcella que, de tant en tant, he escrit algun article: pamflets per anar tirant que m’agrada dir a mi. I, al mateix temps,  també com a membre de la Junta Directiva del Centre Ovidi Montllor d’Alcoi, un centre que, com sabeu, té entre altres, l’objectiu de promoure tot tipus d’activitats culturals en la nostra llengua. Així doncs, gràcies a l’equip de Barcella per la seua confiança.

Bé, i a més de donar el meu suport a l’acte i de felicitar-vos pel treball fet, què més us puc dir?. Mireu, quan al juny de 1997 va eixir el primer número de Barcella al carrer, editat pel Col·lectiu Serrella, em vaig alegrar molt, i us diré perquè. Tinc la satisfacció d’haver format part d’una associació, Associació Cultural La Quarantameula, que de 1980 a 1990 va editar també una revista a la veïna Beneixama, una revista que, a més de tractar aspectes del poble, tenia el propòsit de fer comarca i a més en valencià. Per això quan isqué Barcella, set anys després, vaig pensar que aquell esforç de la dècada dels 80 tenia una continuïtat, ara des d’un altre poble veí, però feta també per un col·lectiu de gent que s’estima la nostra llengua, el nostre país i que sap que la presència del català en aquesta terra fronterera és vital per a la supervivència de la nostra cultura.

I efectivament, no anava errat. Número rere número, exemplar rere exemplar, i al llarg d’aquests 15 anys, Barcella ha anat fent solcs ben rectes i llaurant el territori per plantar-hi  tota classe de mots, perquè ens hem adonat que en la nostra llengua tot és possible. I quan dic tot és possible, vull dir que ja no som aquells quatre catalanistes que no eixíem de pa i peixet, que no féiem més que escriure sempre sobre la llengua i res més. Féu una ullada als Barcella que teniu a casa i veureu l’evolució de la revista. Sí, continuem escrivint sobre la llengua, i tant que sí, malauradament ho hem de continuar fent perquè constantment està amenaçada. Però, hem evolucionat i hem intentat, ho intentem cada dia, a aprendre a escriure de tot. És curiós, però tinc la sensació que els de la meua generació, aquells que vam tindre la sort i l’orgull d’encetar la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, ens ha tocat ser allò que se’n diu “aprenent  de tot i mestre de res” Hem hagut de fer de lingüistes, d’historiadors, de pedagogs, de lletraferits, de periodistes, etc, etc, en un país on “quasi tot estava per fer, i on tot és possible”.

 Al llarg d’aquests 15 anys, Barcella ha omplit un espai del tot necessari: fonamentalment informació local i comarcal, però sense oblidar el País com a referent. Tampoc hem d’oblidar que, al seu recer, i impulsat per molts dels seues membres, va nàixer l’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola. Per primera vegada els pobles d’Alfafara, Agres, Bocairent, Banyeres, Beneixama, El Camp de Mirra, la Canyada i Biar, hem estat capaços de constituir una institució cultural que ens vertebre. I per què cal que ens vertebre. Doncs perquè des del poders polítics, i no cal que us ho recorde jo, mai ho han fet, i ens han tingut abandonats a la nostra sort, cofois i satisfets que, com a zona fronterera, no acabem sent “ni carn ni peix”.

Doncs bé, Barcella al llarg d’aquests 45 exemplar ha estat la veu de tots aquells i aquelles que no ens resignem a no ser ni una cosa ni l’altra. I no ens resignem perquè fa temps que sabem el què som, i estem convençuts que, tant Barcella com l’IEVM, són dos instruments culturals necessaris per  unir-nos.

Diu Vicent Andrés Estellés, un dels nostres millors poetes, en dos dels seus pomes del Mural del País Valencià

 

Cohesió, que és comanda

ancestral. Des de la frontera

el guaita mira el penell.

(…)

Vent de ponent, vent de ponent.

La sal espargida. Qui

ha espargit aquesta sal

per damunt les collites?

Vent de ponent. Vent de ponent.

 Doncs això mateix, amics i amigues. Des de la frontera Barcella ens cohesiona i  mira de reüll els penells d’aquests pobles de Les Valls de Mariola. Perquè tots hem d’estar a l’aguait. Perquè no volem que les collites de mots ens les tornen a salar. Perquè no volem que aquest vent de ponent ens “creme la vorera de les fulles, ens creme les parpelles.”.

Salut Barcella, i per molts anys!!

Moltes gràcies.

Banyeres de Mariola , 9 de juny del 2012