Vicent Luna i Sirera

Tirant al blanc

11 de gener de 2012
0 comentaris

Xino, xano camí de la Cova de la Catalana

És hora de dinar, el dia ens ha acompanyat i l’excursió ha estat d’allò més interessant, coves, barrancs, cims…  i una ràbia acumulada per:  denunciar que tot incendi intencionat és una salvatjada  i per exigir, si més no, més seriositat a l’hora de perseguir i jutjar els piròmans. Enhorabona a la Colla Xino-Xano que amb aquestes excursions, a més de gaudir de la bona companyia, ens ajuden a conéixer, estimar i protegir  el nostre territori. Un país, el valencià, que hem heretat dels nostres avantpassats i que estem en l’obligació de deixar als nostres fills, si més no, igual o millor.


            He tingut el gust de fer una segona excursió amb els amics i amigues de la Colla Excursionista Xixo, Xano de Llutxent. Aquesta vegada estava programada per al diumenge 8 de gener a la Cova de la Catalana. Hem comenten que el topònim vidria donat, segurament, perquè el terreny on s’hi troba l’esmentada cova seria d’alguna persona del poble coneguda com a la Catalana, bé pel seu origen o per seu cognom. Val a dir que a Llutxent els cognoms Català, Canet, Benavent, Oltra, Catalina, Cuquerella… són força comuns, una prova més que aquestes terres van ser repoblades per catalans a partir de 1255.

            Comencem l’excursió  a les 8:15 hores  des del lloc de sempre, a la porta del col·legi públic Ausiàs March. El matí  es fresquet i hi ha una bona rosada glaçada. Agafem el Camí de Ciscaret que va travessant bancals a una banda i l’altra. Creuem el riu de Pinet i el camí comença a fer pujada. De mica en mica comencem a entrar en calor. Pep, que es coneix el terme com el palmell de la seua mà i que l’ha trepitjat amb els seus alumnes ( i també amb els seus gossos) més d’una vegada, té la paciència d’anar dient-me el nom dels topònim més coneguts. Així, seguint el camí que ens ha de portar al capdamunt, passem a prop de la Cova Saranyana i dels Xarquets. Em comenta que la cova, més bé un abric, abans la feien servir per passar la nit els llauradors que anaven a recollir les olives dels bancalets que hi al seu voltant. De menut, recorda que en més d’una ocasió, mentre la seua família recollien les olives, el pare l’enviava als Xarquets a omplir la botija d’aigua. Continuem camí amunt. Fa un dia que, si no fos per la gebrada, ningú diria que estem en l’hivern. Així  que, com ara si que tenim calor de veritat, decidim fer un petit descans  a prop del Barranc del Baladret per llevar-se algun corfoll i anar més frescs.  El paisatge que ens ha acompanyat fins ací ( garrofers, margallons, coscolles, pins, argelagues, mata, ginebres, oliveres…) contrasta amb el que veiem a partir d’ara: el mateix tipus de vegetació però tot cremat. Fanecades i fanecades de muntanya calcinades per l’incendi provocat que s’inicià al terme de Benicolet el darrer 8 d’abril del 2011. És desolador, frustrants, impotent. Un total de 1480 hectàrees que afectà quasi al 100% del  terme d’Almiserà, el 75%  de Ròtova, així com també al de Benicolet i Llutxent. Barrancs com el d’Atanasi , el Blanc , el de la Falzia i el del Castell d’Almiserà, així com la font de la Finestra i els senders que van entre Almiserà, Ròtova i Llutxent han estat totalment carbonitzat per les flames de l’incendi. Una més de les tantes microrreserves de fauna i flora que els valencians hem perdut al llarg d’aquests darrers anys. Hom no pot entendre com pot haver-hi persones ( piròmans eixelebrats) que siguen capaces de destruir, matar, cremar, etc, etc la diversitat biològica d’un ecosistema per interessos ( de caça, de terme, urbanístics….)

            El descans ha sigut curt, però suficient per agafar forces i continuar el trajecte. Vora el camí ens hi troben un forn de calç. A Llutxent, com a tants altres pobles del País Valencià, no fa massa anys l’explotació i venda de la calç era una manera de guanyar-se la vida d’algunes famílies. Farà una quinzena d’any, recorde que pels carrers de Llocnou de Sant Jeroni encara hi vaig poder veure una furgoneta de Llutxent que anava pel poble venent calç.  Continuem fent camí i aviat ens hi trobem amb la muntanyeta on està la Cova de la Catalana. Com que tot està cremat, no ens costa trobar-la. Es tracta d’una cova relativament gran, doncs tot el grup, unes 25 persones, hi cabem sense cap problema. Al sostre hi podem observar com s’estan formant estalactites o caramells,  i per les restes del terra no hi ha cap dubte que en algun temps va ser refugi de pastors amb els seus ramats. Al voltant de la boca d’entrada podem observar les restes cremades de la vegetació. Alguna, més resistent que altra, comença a rebrotar: coscolla, margalló… Les llenques de bancalets perduts d’oliveres arriben quasi a la mateixa boca de l’abric. La situació de la cova , quasi al cim de la muntanya, és privilegiada. Des d’allí hi podem veure el Puig Agut i el seu punt geodèsic, la Penya Llarga, la Penya del Migdia, la Penya Rasera i el Cim de la Carabassera.  Després de fe-nos algunes fotografies en el seu interior  continuem pel mateix camí fins arribar a la caseta dels caçadors, coneguda com a Villa Bota. Es tracta d’una petita caseta que aprofiten els caçadors per esperar els porcs senglars i organitzar  caceres i àpats. Per a nosaltres és un bon lloc per esmorzar mentre contemplem el paratge: el Racó de la Bota i les Ciselles.

            Amb la panxa plena i l’alegria del vinet de la bóta, decidim agafar el camí que ens ha de tornar a Llutxent. Passem a prop del Barranc de Bala Mala i la Penya del Raser i al fons s’hi pot veure Ròtova i més endavant a l’esquerra el Montdúver. Si tenim una bona vista de lluny fins i tot  hi podem veure el Montgó. És decepcionant veure totes aquestes serres completament calcinades. Quants anys han de passar per tornar-les a veure verdes? Seguint el camí, i a prop de l’Alt de les Barreres, hem d’agafar a l’esquerra la senda coneguda com  Cova la Lloma. Aquesta senda, que sembla que s’havia mig perdut, ha estat darrerament recuperada, netejada pels treballadors de l’ajuntament de Llutxent. La veritat és que tal i com s’ha quedat és un plaer recórrer aquesta vessant ombrienca de la serra.  Al passar a la solana  encara ens hi trobem amb una nova sorpresa:  la Cova el Rafal. Un nou abric que, pel seu nom, tot fa suposar que  prop hi hauria algun assentament musulmà. Seguim camí avall per  agafar el camí del Ciscaret que ens porta de bell nou a Llutxent.

            És hora de dinar, el dia ens ha acompanyat i l’excursió ha estat d’allò més interessant, coves, barrancs, cims…  i una ràbia acumulada per:  denunciar que tot incendi intencionat és una salvatjada  i per exigir, si més no, més seriositat a l’hora de perseguir i jutjar els piròmans. Enhorabona a la Colla Xino-Xano que amb aquestes excursions, a més de gaudir de la bona companyia, ens ajuden a conéixer, estimar i protegir  el nostre territori. Un país, el valencià, que hem heretat dels nostres avantpassats i que estem en l’obligació de deixar als nostres fills, si més no, igual o millor.

Alcoi, 11 de gener del 2012

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!