Vicent Luna i Sirera

Tirant al blanc

14 de desembre de 2011
0 comentaris

Del Monestir de la Valldigna al de la Murta.

Clar i net, un jorn per recordar, un dia meravellós, un itinerari que paga la pena, que ajuda a conèixer el nostre país, la nostra història, el nostre patrimoni, una proposta que enforteix els llaços d’amistat de les nostres comarques, una idea que fa país.


 


            A punta de dia ens aplegauem a la porta del monestir. Simat ens dóna la benvinguda. Aquest monument és ja sens dubte el més subvencionat, restaurat i privilegiat de tots els que tenim al País Valencià. Un monestir fundat per Jaume II. Diu la tradició que aquest rei al passar per aquesta vall li digué a l’abat del monestir de Santes Creus que aquella era una “Vall digna per a un monestir de la vostra religió”. I així fou com aquest rei, anomenat el Just, el 15 de març de 1297  promogué l’ordre que concedia aquelles terres, anomenades llavors Vall d’Alfàndec, a l’esment abat per construir-hi un monestir de l’ordre del Cister: el Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna. En 1998 la Generalitat Valènciana el declarà Bé d’Interés Cultural. Un objectiu prioritari de l’expresident, i ara imputat, Francisco Camps, la joia de la corona per al PPCV. Un partit empenyorat que els valencians necessitem un centre espiritual, un lloc on peregrinar i espiar els pecats, una mena de Montserrat a la valenciana.

            Uns han arribat en autobús, altres en cotxe particular. Som gent molt diversa: de  l’Alcoià, el Comtat, la Vall d’Albaida, la Costera, la Ribera, la Safor.., d’allò que en diem les Comarques Centrals, vaja, del cors del país, des d’on molta gent encara hi creu i lluita cada dia per mantindré la flama de la nostra identitat. El guia ens dirigeix les primeres paraules i ens hi dóna la benvinguda en nom de tots els ajuntaments organitzadors. És la quarta etapa de les anomenades Rutes dels Monestirs. L’eixida, com sempre, és des del lloc d’arribada de la darrera etapa. Avui l’itinerari és des del Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna fins al Monestir de Santa Maria de la Murta. Abans de fer camí, i suportar millor el reixiu i la fresqueta del matí, ens  aconsella que en el bar de la cantonada escalfem el cos: un cafetó, una herbeta, fins i tot algú s’atreveix amb l’herberet o la cassalla.

            És l’hora i ara si que va de debò. Prop de 200 excursionistes comencem l’itinerari previst. La gent camina en petits grups. Nosaltres fem colla amb els Xino-Xano de Llutxent, amics i coneguts d’altres excursions. Vora el monestir agafem la Senda de la Sèquia, creuem el riu Vaca i  i fem camí. Aviat les botes i els camals acaben completament mullats del reixiu i la rosada  del matí. Caminant caminat, xino-xano arribem al poble de Benifairó de la Valldigna. És la primera parada i, quasi sense haver fet ganeta de menjar, ens diuen que és l’hora d’esmorzar. No passa res, de segur que amb una bona cervesa  i un poc d’aigua-sal ens entrarà la gana.

            Ànim, hem de continuar el nostre itinerari, i la motxilla ara pesa menys. A una banda i l’altra del camí Vell d’Alzira tarongers. Bancals i bancals d’aquest cítric que ens hi acompanyaran fins a les portes del Convent d’Aigües Vives. Fa goig veure aquests camps tant ben treballats. Els meus cunyats , que tenen algun bancal i que ho entenen, em posen al dia de la gran quantitat de varietats: Navelate, València Late, Salustiana, Clausellina, Oronules, Navelina…, és impossible recordar-se’n de tants noms. I encara queden les mandarines, que si Clementines, Orovals, Marisol, Satsumes... Amb tanta taronja i mandarina, tot i que acabem d’esmorzar, és una temptació veure’n tantes a dreta i esquerra. M’aconsellen que em menge una Clementina Fina. Per favor, quina meravella de fruita, de l’arbre a la boca, ben freda i dolça. Quasi sense adonar-se’n hem arribat al poble de la Barraca d’Aigües Vives. En l’antiga estació del tren ens hi esperen, la gent interessada aprofita perquè li posen el segell de l’itinerari en el carnet de la Ruta dels Monestirs. Val a dir que aquest poble ha sabut donar-li una utilitat cultural a aquestes dependències, doncs en la majoria dels pobles per on passava el tren han quedat abandonades. Per cert, que poca perspectiva de futur van tindre aquells polítics que ens van deixar sense trens: l’Alcoi-Alacant, el Gandia-Dénia, el Carcaixent-Gandia, el Villena-Vilallonga…. Gràcies a aquesta idea genial, entre altres, som un país poc cohesionat on, de vegades, és més ràpid i fàcil anar d’Alcoi a Madrid, posem per cas, que d’aquesta ciutat de l’Alcoià a Castelló. Tenim una xarxa de trens de rodalies que fa pena, però això sí, un AVE deficitari ( com tots) que ens comunica ràpid i molt car amb la capital del Reyno. Ja sabeu, de Madrid al cel!!. La veritat és que encara ens passa poc. Hi ha qui a hores d’ara, i amb tot el mal que ens estant fent, no entén el perquè hem de votar als partits valencianistes, als de casa nostra, als que defensaran els nostres interessos, i mai als que durant anys i panys ens han ignorat i s’han dedicat a ofrenar.

            L’entrepà del dinar ens ha sabut a glòria, i si és acompanyat d’uns bons tragos de vi de la bóta encara més. De postre no cal que us diga què vam menjar. Així que descansats, i amb un altre color de cara,  continuem el nostre itinerari per l’antiga via del tren. De tant en tant, ens crida l’atenció algun que altre bancal de caquis. Sembla que cada vegada hi ha més llauradors que  decideixen substituir el tradicional taronger per aquesta fruita que cada vegada té més acceptació. Seguint el mateix Camí Reial ens disposem a travessar la Vall d’Aigües Vives: a una banda la verticalitat de la Serra de les Agulles i a l’altra les muntanyes arrodonides del Realenc. Arribats al Convent d’Aigües Vives fem una parada per visitar aquest monument. En l’escalinata que puja al convent és un bon lloc per fer-se la fotografia de tot el grup i adonar-se’n que som una bona colla de  participants. Observant els voltants, ens crida l’atenció la gran quantitat de palmeres afectades per aquesta plaga que anomenen el Picut vermell. Els experts diuen que és originari de les àrees tropicals del sud-est Asiàtic i Polinèsia. El problema és que la femella d’aquest corc, amb rostre allargat i corbat, fa la posada dels ous en la corona de les palmeres. Després eixiran les larves que penetraran directament en el tronc i, amb les poderoses mandíbules, llauraran galeries i galeries. Aviat les fulles comencen a marcir-se i en poques setmanes la pràctica totalitat de la corona es veu afectada, originant la mort de la palmera.

            Gràcies a la gentilesa de l’actual propietari de l’edifici, la família Gomar, més conegut com a Tano, ens ensenyen el convent. Comencem la visita pel claustre, no és massa gran i està decorat amb pintures al fresc. El guia ens fa una introducció general, acompanyat de l’alcalde de La Barraca d’Aigües Vives que ha tingut el detall de vindre a rebre’ns. L’edifici actual es va construir durant els segles XVI i XVII amb els corresponents estils renaixentista i barroc. Per la desamortització de Mendizàbal, a mitjan segle XIX, els monjos l’hagueren d’abandonar, passant als barons de Casanova. L’any 1977 el va comprar un empresari de Carcaixent per donar-li un ús residencial. I, fa uns pocs any el comprà, com ja em dit, la família Gomar per al servei de restauració. El monestir va pertànyer a l’ordre dels agustins, ordre que custodiava la imatge de la Mare de Déu d’Aigües Vives, patrona de la ciutat de Carcaixent. Tot seguint, i separats en dos grups, pugem a veure la planta superior on estaven les cel·les dels monjos. Només hi podem accedir a algunes dependències. Una d’elles ens crida l’atenció per la seua decoració. És l’habitació de la baronessa Casanova, el seu retrat penja de la paret, per cert no massa afavorida. Seguint la disposició del que foren les cel·les, i a les cantoneres, ens hi trobem poals al terra per recollir la pluja de les goteres. I és que l’edifici en conjunt necessita una urgent rehabilitació. El problema, segons ens conten, és que l’edifici està declarat Monument Històric i per tant necessita l’autorització del la Generalitat Valenciana. El propietari ha informat l’organisme competent de l’estat actual de l’edifici però, toquem ferro!!, la Conselleria de Cultura i Patrimoni no tenen ni un cèntim per a restauracions. Això sí, per a la Llum de les Imatges tots els que facen falta. En uns quants anys el patrimoni de l’església ( de l’església!!) l’han deixat de fil de vint. Tornem a baixar a la primera planta per completar la visita. La que fou la Sala Capitular del convent és ara un menjador, així com la majoria de la resta de dependències. Ens queda per veure la capella, on podem observar el retaule i, on estava el cor, una petita biblioteca. La visita ha estat interessant, però se n’anem amb un sabor agredolç. Alguns continuem pensant que tenim uns governants massa sectaris i, tots aquells que no són “amiguitos del alma” han de passar amb pà i aigua. Porca misèria!!

            Continuant per l’antic traçat del tren Carcaixent-Gandia passem pel Barranc d’Aigües Vives i ens dirigim cap a la Serra de les Agulles per cercar el pas natural conegut com el Pas del Pobre. El pas és una petita senda que va pujant en ziga-zaga solana amunt. L’encara tendra brosta que ha quedat  segada al terra, és una prova evident que fa pocs dies que han portat a cap el manteniment d’aquesta senda. Pugem a poc a poc, fa un bon solet i a alguns comença a sobrar-nos roba. Podem gaudir de les vistes, la Vall de la Casella i de la flaire de la murta, la sajolida, el timó, la pebrella… Va, una mica més i ja hi som al capdamunt. Enfront nostre el pas de la Murta, i al fons, a l’esquerra, on acaba la vall la ciutat d’Alzira. Només per les vistes ja ha pagat la pena fer l’esforç de la pujada. Ara queda la baixa per la frondosa ombria. Les darreres pluges i la humitat evident de l’ombria fa que la senda estiga relliscosa. Tot i així paga la pena fer aquesta baixada. Per a alguns va ser la sorpresa del dia, almenys per a mi que no imaginava que anara a creuar un bosc d’arborços. La veritat és que mai n’havia vist tants, i encara menys en el moment que el seu fruit, l’arborç, està madur per menjar. Alguns se’n  fem un fart de menjar-ne. Però, és que a més a més la resta de la vegetació, com la murta o el margalló, és tant alta que fa la sensació d’estar al bell mig d’un bosc frondós: un plaer, una autèntica passada!! Qui gosa dir que al nostre país no tenim raconets per perdre’s?

            El sol ja no el veiem, i encara menys en aquesta banda de la serra. Relliscant, agafant-se dels matolls o amb l’ajuda del bastó hem aconseguit fer la baixada, sens dubte una baixada per recordar. A prop del Camp de Tir de la Casella ens hi esperen els autobusos i els cotxes que ens portaran a casa. No hem vist el Monestir de la Murta, queda pendent per al proper itinerari. Clar i net, un jorn per recordar, un dia meravellós, un itinerari que paga la pena, que ajuda a conèixer el nostre país, la nostra història, el nostre patrimoni, una proposta que enforteix els llaços d’amistat de les nostres comarques, una idea que fa país.

 

Alcoi 14 de desembre del 2011

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!