Vicent Luna i Sirera

Efectivament, el País Valencià per continuar viu, per continuar aportant
al món la nostra peculiar manera de ser, necessitem retrobar-nos,
tots!! L’exemple d’integració d’aquest músic japonés és el model a
seguir. El d’una persona que, sense prejudicis i sense abandonar les
seues arrels, s’ha integrat en la societat alcoiana d’una manera natural
i plena. Segurament aquest no és el model que agrada al PP, i en
especial a certs alcoians, aquells que a alguns ens agrada dir del puntet, molts d’ells incapaços de dir un bon dia

Enguany a la ciutat d’Alcoi els actes institucionals al voltant del de la Diada Nacional del 9 d’Octubre han tingut una especial rellevància. I és que, i per poc que s’hagués fet ja hauria sigut significatiu, el govern actual del tripartit, PSOE, Bloc i EU, han tingut la voluntat política  de dignificar la Diada de tots els valencians i valencianes. Una festa que, durant els governs del PP, havia perdut tot el caràcter reivindicatiu i patriòtic que ha de tindre una Diada. Al PP ja li està molt bé que aquest dia es convestisca en un dia més de festa, acompanyada, això si, de paelles gratuïtes, processons cíviques amb olor a naftalina, mascletades ( que no falten per favor!!) i quatre actes folckòrics per acontentar la clientela. Aquesta ha estat el model del cap i casal i que han exportat a la resta de pobles i ciutats del País Valencià. En resum, un dia que, per a la majoria de valencians i valencianes, passa sense pena ni glòria. Un dia en que Canal 9 fa un desplegament periodístic i ens repeteix les quatre vaguetats i obvietats de tots els anys, però sense analitzar ni qüestionar res.

Ara bé, cal dir que veritablement  els populars saben els que es porten entre mans. Des que l’any 1995 van guanyar les eleccions a les Corts Valencianes fins l’actualitat segueixen al peu de la lletra ( en educació, cultura, patrimoni…) un full de ruta que té com a objectiu laminar i difuminar, a poc a poc, (“sin que se note el cuidado, pero que se consiga el efecto”) qualsevol tret identitari que ens caracteritze als valencians i ens puga fer diferents. En 16 anys els resultats, si consultem les xifres de l’enquesta del darrer mes de maig del CIS, són força preocupants. A la pregunta sobre el model d’organització territorial de l’estat espanyol el 21,2% ( la tercera de tot l’estat!!) prefereix un estat amb un únic Govern central sense autonomies, quan l’any 1995 era només el 12,3%. Aquell mateix any, el 26,2% de valencians volien tindre més competències, però 16 anys després només hi ha un 9,8% que els agradaria tindre més autonomia. Aquesta davallada, en les aspiracions d’aconseguir més poder competencial i més autonomia, i per tant d’una pèrdua d’identitat, no és degut a cap casualitat. És el resultat desitjat pels nostres governants, ni més ni menys, és el model del PP. El model que intenta de totes les maneres amagar les diferències, uniformitzar, espanyolitzar, el de “l’autonomia bien entendida”.

Doncs bé, això és el que tenim arreu del País Valencià però, com deia més amunt, afortunadament encara hi ha exempcions. Encara hi ha ciutats i pobles on els seus habitants tossudament encara no s’han begut l’enteniment i s’hi resisteixen  a “que se consiga el efecto” i a més, com ara Alcoi, ens mostren un camí a seguir: el camí de la pluralitat, del respecte a les diferències, de l’orgull de la pròpia identitat.
Hiroshi Fujii, un músic japonés que viu a la nostra ciutat de fa anys, alcoià com el que més!!, i en nom dels tres partits que governen la capital de l’Alcoià, ens va llegir el manifest amb tota la seua il·lusió i orgull. Un manifest consensuat i unitari que anava al gra, sense defugir aspectes importants: l’orgull de ser alcoians i valencians, de parlar una llengua mil·lenària, el català, de ser un poble amb uns trets d’identitat irrenunciables, d’estar orgullosos de ser una ciutat innovadora i capdavantera, d’un poble que , malgrat tots els fulls de ruta i “todos los efectos” és tossut i com cantava Ovidi Montllor ” Un poble que l’ofeguen i que mai mataran”. Aquests mestre de la guitarra començà el manifest amb un “ens retrobem” i acabà esperonant “a tots i a totes, alcoians d’ascendència i nouvinguts que som necessaris per continuar vius”.

Efectivament, el País Valencià per continuar viu, per continuar aportant al món la nostra peculiar manera de ser, necessitem retrobar-nos, tots!! L’exemple d’integració d’aquest músic japonés és el model a seguir. El d’una persona que, sense prejudicis i sense abandonar les seues arrels, s’ha integrat en la societat alcoiana d’una manera natural i plena. Segurament aquest no és el model que agrada al PP, i en especial a certs alcoians, aquells que a alguns ens agrada dir del puntet, molts d’ells incapaços de dir un bon dia. Hiroshi, per si encara en teniu algun dubte, quan acabà de llegir el manifest, amb la seua dolçaina ens tocà la Muixeranga i, alguns, vam pensar que encara hi ha motius per l’esperança, que tot no està perdut i que, potser, comencem a retrobar-nos. Moltes gràcies Hiroshi pel teu exemple i simpatia.