Vicent Luna i Sirera

Es quedà una nit preciosa, quatre núvols  que no impediren veure el cel estrellat. Per acabar d’arrodonir la nit, ens donaren una aigua de València que ens refrescà per començar la baixada que ens portà de nou al mateix lloc on vàrem eixir.
Comptat i debatut, una pujada nocturna d’allò més profitosa: contacte amb la natura, coneixement del nostre entorn, cura del propi cos i passar-ho bé amb familiars, amics i coneguts. No s’hi pot demanar més. Sí, repertir-ho més sovint.

Eren les nou de la nit i feia un  ponent que cremava. El refrany popular ja ho diu: “de ponent ni el vent”. L’eixida era des de la Plaça de la Safor de Llocnou, quin nom més bonic per a la plaça d’un poble. De mica en mica, i a mesura que s’apropava l’hora assenyalada, la plaça anava omplint-se de senderistes. Xiquets, joves, adults, majors…gent de totes les edats i de diversos pobles de la comarca, Llocnou, Gandia, Almiserat, Castelló… i sobretot de Llutxent, inconfundibles per la samarreta que portaven tots.
El so d’un petard ens anuncia que és l’hora d’iniciar la pujada, coincidint amb l’eixida de la gent de l’església que ha assistit a la missa. Observe els feligresos i em crida l’atenció la gran diferència d’edat entre ambdós grups. Uns se’n van a casa contents, satisfets i convençuts que la missa els ha servit per purificar la seua ànima i procurar-se un lloc al paradís. Els altres, i abans d’eixir, ja se’ns apega la samarreta, sabem que la pujada també ens servirà per purificar-nos el cos, oxigenant els pulmons, perdent grassa, gaudint de les vistes, disfrutant de la natura. És evident que som generacions diferents, uns ja veuen finir la seua vida i els preocupa el més enllà, els altres, en canvi,  preferim pensar en el present, gaudir de la vida, l’únic real i autèntic paradís i disfrutar de la natura.
Carrer amunt iniciem la pujada, deixem a l’esquerra la fàbica de rajoles i el cementeri i entre tarongers ens dirigim a la falda de la muntanya on agafarem una sendeta per pujar al capdamunt. De tant en tant és necessari fer  una paradeta per agafar aire i també per contemplar el paisatge. A la dreta onbservem el paratge conegut com  La Granja, un dels primers assentaments de la vall del Vernissa. Totes aquestes terres pertanyien als monjos del Convent de Sant Jeroni, terres que foren desamortitzades en temps de Mendizábal.
Encara queda una mica de claror, mirem al derrere i ens n’adonem de la gran gentada que puja sendeta amunt, de segur que som al voltant de les 300 persones.
Seguim la pujada i aviat en  hi trobem al bell mig del bosc. La pujada per l’estreta senda ha fet que al caminar freguem amb tota mena d’herbes aromàtiques i ens hi arribe les seues olors: romaní, timonet, pebrella, sajolida, estepa…quina meravella de serres que tenim! Va fent-se de nit i se’ns fa necessari encendre les llinternes que ens ajudaran a continuar la pujada, puntents i puntents de llum, com una llarga processó.
A l’hora prevista pels organitzadors arribem a un pla, s’han acabat les pujades, des d’on podem contemplar una estona  tota la vall del riu Vernissa: el castell i poble d’Almiserà,  Llocnou, Ròtova, Gandia.. i al fons l’imponent Montdúber. Continuem l’itinerai previst, ara per un terreny molt pla fins arribar al lloc on soparem, conegut com La Mina, una antiga pedrera d’on treien arema. 
La pujada ha valgut la pena i una de les meues cunyades comenta que de segur que ha perdut algun que altre quilet. Només arribar, la gent de l’organització ens hi espera per oferir-nos tota mena de refrescos, tot un detall que, com és natural, agraïm infinitament. La gent, per grups, comença a seure’s i es disposa a sopar. Els entrepans ens saben a glòria i entre olives, ametles, i la bota de vi que no pare, sopem  com feia temps que no recordàvem. Faltava un detall que, afortunadament, va quedar en anècdota. I és que en posar-nos a sopar va començar a ploure, res quatre gotes mal comptades que ni van arribar a refrescar.
Es quedà una nit preciosa, quatre núvols  que no impediren veure el cel estrellat. Per acabar d’arrodonir la nit, ens donaren una aigua de València que ens refrescà per començar la baixada que ens portà de nou al mateix lloc on vàrem eixir.
Comptat i debatut, una pujada nocturna d’allò més profitosa: contacte amb la natura, coneixement del nostre entorn, cura del propi cos i passar-ho bé amb familiars, amics i coneguts. No s’hi pot demanar més. Sí, repertir-ho més sovint.

Alcoi, 2 juliol del 2011

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!