Vicent Luna i Sirera
Tirant al blanc
L’exemple de Finlàndia és el model a seguir. Aquest estat durant la crisi dels noranta va eixir de la crisi gràcies a la formació dels seues treballadors i a la inversió en educació i tecnologia. Clar que els finlandesos l’any 2006 destinaren a educació el 6,14% del PIB, mentre que l’estat espanyol només el 4,28%.
Davant la perillosa crisi econòmica que estem patit, provocada fonamentalment per la caiguda dels bancs a Europa i els Estats Units, el Govern central ha hagut de reduir la despesa, diuen que en uns 15.000 milions d’euros, de forma imprescindible per, segons el president Zapatero, “finançar les coses bàsiques”. Aquesta retallada estatal està afectant, com és obvi, a les administracions autonòmiques i municipals que ensems s’han vist en la necessitat de fer el mateix amb tot tipus de partides: despesa farmacèutica, reducció del sou als funcionaris i d’alguns càrrecs polítics, congelació de les pensions, augment en l’edat de jubilació, ajornament en la realització d’infraestructures etc, etc. A totes aquestes retallades cal afegir les noves mesures de la reforma laboral que, malgrat l’oposició dels sindicats, entraran aviat en funcionament.
Al País Valencià els retalls en totes les conselleries és ja una realitat, tot i que el president Camps ens ha dit que els valencians estem més preparats per eixir de la crisi. Quina vergonya, som la comunitat més endeutada de tot l’estat en relació amb el PIB, el 15,1% , quan la mitjana estatal és del 9%. Tenim un endeutament de 17.724 milions d’euros, és a dir 3.545 euros per cada valencià i valenciana. Pel que respecta a la Conselleria d’Educació, si aquests darrers dos cursos han estat marcats per les vagues i mobilitzacions en contra de la política erràtica del conseller Font de Mora, es preveu que el proper curs també serà força conflictiu. El conseller ja ens ha avançat on va a pegar la tisorada, malgrat que els sindicats STE-PV, FETE-UGT i CCOO han manifestat la seua oposició i preocupació. Els inspectors estan reunint-se amb els directors dels centres perquè assumisquen les noves instruccions que es basen en: augmentar les ràtios i la supressió de grups. Les conseqüències són fàcils de preveure i no seran altres que la disminució de la plantilla del professorat i , el més greu, l’augment del fracàs escolar. I malauradament hi haurà més fracàs escolar perquè augmentar la ràtio (fins a 33 en secundària, 26 en infantil i cap grup inferior a 18 ) vol dir tindre menys temps per a l’atenció individualitzada. Més fracàs perquè s’eliminaran els grups de suport a l’alumnat que ho necessita, com els programes d’educació compensatòria, educació especial o amb dificultats, així com en valencià.
Si en totes les avaluacions fetes pel Ministeri d’Educació el fracàs escolar del País Valencià ha estat un dels més alts de l’estat, ara amb aquestes retallades encara ho serà més. I és que, tot i la crisi, cada vegada hi ha més especialistes que coincideixen que retallar els recursos en educació és un greu error. L’exemple de Finlàndia és el model a seguir. Aquest estat durant la crisi dels noranta va eixir de la crisi gràcies a la formació dels seues treballadors i a la inversió en educació i tecnologia. Clar que els finlandesos l’any 2006 destinaren a educació el 6,14% del PIB, mentre que l’estat espanyol només el 4,28%. Finlàndia des de fa una pila d’anys ha apostat per una sòlida formació del professorat i la seua avaluació permanent. El resultat, a més d’estar entre els primers llocs de la classificació internacional de Pisa, és que davant d’una crisi aquest sòlid sistema educatiu és clau per afrontar-la amb un major avantatge competitiu.
En canvi a casa nostra l’educació i la investigació són un desastre. El sistema educatiu canvia de legislatura en legislatura en funció del Govern de torn ( recorden: LODE-LOGSE-LOCE-LOE..). La formació del professorat es limita a l’acreditació de 100 hores de formació cada sexenni i l’avaluació del rendiment del professorat i dels centres no existeix.
Segurament el president Zapatero, i davant les pressions de la UE i de l’empresariat, no ha tingut massa marge per tirar endavant altres mesures menys antisocials. Estic convençut que una de les seues màximes preocupacions és, com ha dit, “finançar les coses bàsiques”, però algun dia els polítics hauran d’adonar-se’n que amb l’educació no s’hi pot jugar, i que invertir en educació sempre és una garantia d’afrontar millor els moments de crisi. Crisi, tot siga dit, que periòdicament genera el propi sistema capitalista i que, com sempre, paguen les conseqüències els més necessitats.
Alcoi, 26 de juny del 2010
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ens cal primer saber ben bé on som, quina classe d’Estat ens administra i tot això fet, mirar de trobar solucions. No gens fàcils per cert, però, possibles. Si potser l’Estat més corrupte d’Europa el comparem amb el possiblement menys corrupte, com és el cas de Finlàndia, doncs, facilment ens diran que no tenim trellat o bé fem volar coloms. La dada envers la corruptibilitat de Finlàndia l’he treta de can Wikipedia. El cas d’Espanya el coneix tothom i més, qui tinga un mínim interes en qüestions públiques. En el vostre prop passat apunt, en vaig voler fer cinc cèntims.
Hem perdut el tren del nostre temps i això no només ho diuen llistes com la Top 500 que tracta de mesurar la possició dels països segons el nombre d’aparells d’alta tecnologia computacional. En els últims dos anys, Espanya ha devallat huit posicions i amb només tres d’aquests aparells híper-mega-computadors, Espanya ocupa la dissetena possició. És clar que parlaríem de qüestions purament anecdòtiques si no fos perquè la fuita de cervells, de persones altament preparades, resulta una veritable sagnia segons ens conta l’informe d’Adecco. els dos darrers anys més de 100.000 joves han pegat a fugir a la recerca d’un esdevenidor potser més interessant que no ací.
Arribats en aquest punt no sabem si el pretendre seguir el model finlandes ens resultaria una mica galdós. Allò que podem donar per segur és, o canvien les regles del joc democràtic espanyol o enfilarem el recte camí que mena a la merda. Així de senzill