Trist
El meu primer Mac me’l va vendre, de segona mà, el Jem Cabanes, a meitat dels anys vuitanta. Era un 512, sense ni tan sols disc dur però que fascinava tots els meus amics perquè definitivament era una altra cosa. (Ara, com es veu en la foto, presideix l’entrada de VilaWeb). Amb ell, amb aquell petit Mac, vaig poder fer coses inimaginables per a mi, des de revistes amb aquell programa genial que era el PageMaker fins programes informàtics amb l’Hypercard. Des d’aleshores la meua vida, com la de tanta gent, ha estat vinculada als productes inventats per Jobs. Ordinadors, iPods, iPads, iPhones…
Ahir just estava mirant amb la meua major la web d’Apple intentant entendre com feien això del Siri quan l’empresa de Cupertino va anunciar la mort de Jobs. I em vaig sentir profundament trist. No el vaig veure mai en persona però era com si el coneguérem. Perquè les seues màquines són per tot arreu però sobretot perquè sense les seues màquines no hauria pogut fer ni la meitat de les coses que he fet, VilaWeb inclosa.
I això, per a mi, té valor.
A casa tampoc hauríem fet ni les 3/4 parts de les coses que hem fet i fem.
iTunes ha estat per a mí un regal. Totes les cançons que tinc en el meu Mac les he comprat i escolto el que m’agrada i pels matins faig els exercicis per com,ençar un nou dia amb la música de fons ‘ Pale Blue Eyes’ de Lou Reed, ‘Comptine d’été’, una cançó preciosa vietnamita, Enya i tantes d’altres …
Sí, avui jo també estic trista.