Totxanes, totxos i maons

Ara fa vint-i-quatre hores érem al camp d’aviació de Nàpols tot esperant el moment d’enfilar-nos a l’avió que ens havia de tornar a casa. Era el final de vint-i-un dies de vacances pel sud d’Itàlia. Tres setmanes, la darrera de les quals la vàrem dedicar íntegrament a Nàpols, una ciutat intensa i excitant sobre la qual ja parlaré en la sèrie d’apunts sobre les vacances que, com cada any, aniré preparant al llarg dels propers dies i setmanes.

(n’hi ha més)

Mentre esperàvem l’anunci del nostre vol rumiava què escriuria en el primer apunt post-vacances i m’anava fent la imatge mental d’un text que, més o menys, diria una cosa així:

“Després de vuit dies a Nàpols -i de dues setmanes més per la Pulla, Basilicata, Calàbria i Campània- tornem a casa. Des del taxi que ens hi porta recordo el trajecte que encara no fa cinc hores hem fet amb un altre taxi des de l’hotel fins a Capodichino, que així es diu el camp d’aviació napolità. “Pazzi, tutti pazzi” (“Bojos, tots bojos”), no parava de dir el taxista referint-se a la caòtica circulació de la ciutat.

Una ciutat que he de confessar que m’ha deixat esgotat i que espero que en els propers dies, un cop produïda la inevitable descompressió, veuré amb altres ulls. El que sí que puc dir ara mateix és que després d’aquesta intensa immersió napolitana Barcelona es presenta davant dels meus ulls com una ciutat neta, endreçada, silenciosa, plena de gent feinejadora, de carrers amples i lluminosos, ben assortida de papereres, amb els contenidors d’escombraries tancats i buidats cada nit, amb les voreres ben enrajolades (quin invent, el panot!), els semàfors en funcionament, els passos de vianants sovintejats i perfectament senyalitzats, amb uns conductors de cotxes i motos exquisidament respectuosos amb el Codi de la Circulació i amb un índex de carrers en obres totalment suportable.”

Això, ja dic, és el que tenia pensat d’escriure ahir mentre féiem temps per embarcar-nos a l’avió. Un parell d’hores després, ja al Prat, vaig comprar el diari i em vaig trobar amb tot el merder que s’ha organitzat de resultes de la publicació a El País (pobre Hereu; aquests ja no respecten ni els seus i prefereixen allò de “España roja -o facha- antes que rota”) d’unes fotografies de gent folgant a la Boqueria i ja no sé què pensar.

En tot cas diria que a Barcelona encara hi som a temps. I després de l’onada que començarà diumenge vinent a Arenys de Munt és evident que, amb cares noves i ja sols, ens en sortirem.

A Nàpols ho tenen més complicat. Fos a Sicília, que l’Etna encara està en actiu, però si s’han de refiar del Vesuvi -una volcà amb molta història però ara ja apagat; una mariconada de volcà, vaja- em sembla que ho tenen magre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!