Joan Pinyol

Des de la terra del paper

25 de febrer de 2009
Sense categoria
0 comentaris

Oblidar és un crim!

Us enganyaria si no us confessés que cada vegada que penso en les persones que fa just setanta anys van haver de creuar la frontera francesa per culpa d’un final tristíssim de la guerra se’m fa un nus a l’estómac. El mateix que quan penso en la trista sort del meu avi, que no pogué ni marxar del país i que trobà la mort per aquestes dates a la presó franquista de la Seu Vella de Lleida.

Trobo que aquest país, que pateix una amnèsia impresentable, aquests dies hauria de fer l’esforç de tenir uns moments de record per tots els exiliats i per totes les víctimes de l’aixecament en armes contra la Segona República. Però no ho farà.

Fa un parell d’anys vaig trepitjar la platja d’Argelers, al Rosselló, i em vaig emocionar només d’imaginar el que va passar allà l’any 1939. Però el 90 % dels catalans ni ho saben, i això m’entristeix profundament.

Per això vull compartir amb vosaltres l’escrit que el periodista Arturo San Agustin va publicar fa uns dies a EL PERIODICO a propòsit del concert que Paco Ibañez du a terme aquests dies en aquella població. Una actuació que prendrà la forma d’un record emocionat de totes les persones que van començar a patir a la seva pròpia pell les primeres penúries d’un exili condemnat a conviure -en alguns casos de per vida- amb diferents caps del monstre feixista europeu.

Trobareu aquest escrit, que us recomano d’allò més, si continueu llegint…

Això que escric aquí vol ser una cosa semblant a una carta dirigida al pare o a l’avi. Encara que ja no hi siguin. Encara que ja no hi sigueu. Una carta dirigida als que van estar al camp de concentració d’Argelers, al Rosselló (França), ara fa 70 anys. Durant la retirada. Quan, al travessar la frontera, us pensàveu que el pitjor ho havíeu deixat enrere.

‘Allez, allez’

Éreu, els que anàveu a peu, aquella filera de pobres amb paquets i maletes que sempre apareix a totes les guerres. Pobres sense rumb, que aquesta és la direcció de la fugida. Quantes bosses i maletes porten sempre els pobres. Neu, fred, barba d’uns quants dies, coixos, mantes, dols i aquells ulls que la fam i la por fan més grossos. Però el que França us va oferir, al travessar la frontera, van ser uns camps de concentració, que ni tan sols ho eren. Perquè el d’Argelers, el vostre, no era pas un camp sinó una platja buida i castigada per la sempre exagerada tramuntana. Triples filats i uns guàrdies senegalesos que us etzibaven cops al cul quan intentàveu anar a pixar. Cops de culata, humiliacions i rialles. “Allez, allez”. No és estrany, doncs, que algun d’aquells guàrdies aparegués un matí amb un ganivet ben clavat i una ganyota mortal, gelada i sorpresa.
No tots vau arribar a Argelers amb alguna manta. N’hi va haver molts que a l’arribar al camp de concentració només portàveu posada la dignitat. Amb les sabates destrossades, però amb la dignitat intacta. Des de l’Ebre fins a Argelers. Quinze dies a peu. Per això ho anàveu llençant tot pel camí. Només vau conservar les bales i el fusell per poder defensar-vos si era necessari. Cantàveu una cançó, una cançó dolenta, reconeguem-ho, que es titulava Desde el Ebro hasta Argelès i que mai vau oblidar.
“Somos los tristes refugiados llegados a este campo después de mucho andar./ Hemos cruzado la frontera a pie, por carretera, pensando en el azar./ Mantas, macutos y otras hierbas, dos latas de conservas y algo de humor es cuanto hemos podido salvar después de tanto luchar./ Y aquí nos han encerrado, en la playa de Argelès-sur-Mer./ Aquí nos han encerrado y no nos dan de comer./ No nos dan de comer./ Somos los tristes refugiados llegados a este campo después de mucho andar./ Hemos cruzado la frontera a pie, por carretera, pensando en el azar”.
Vau ser, encara ho sou, els oblidats. Ningú, fins fa poc, parlava de vosaltres. I vosaltres sou, i això s’ha de saber, els espanyols republicans dels camps de concentració francesos, per exemple, el d’Argelers. Vau ser, encara ho sou, els oblidats. Vau ser els empestats. La caiguda del Govern de Léon Blum va significar que la premsa francesa va començar a alarmar la població. Alguns diaris de Perpinyà van arribar a dir que els millors republicans espanyols mereixien ser tornats a Franco.
Als pitjors se’ls havia d’afusellar. Això publicava de vosaltres la premsa francesa. Les conseqüències, recordeu-ho, van ser que al vostre pas les dones i els nens francesos entraven precipitadament a casa i tancaven portes i finestres. Moltes d’aquelles persones creien que éreu fins i tot caníbals. Caníbals, assassins i violadors.
Vau ser, encara ho sou, els oblidats. Fins fa poc, el cine, la novel.la o la televisió us ignoraven. Així és Hollywood. Així són certs lobbies. Però vosaltres també vau ser víctimes. Uns, malgrat la repressió, també professional, que us esperava, vau decidir tornar a Espanya. Uns altres, us vau quedar a França. I encara a uns altres, la mort us esperava en algun camp d’extermini nazi. Camps com el de Mauthausen, aquell camp que ha explicat molt bé als seus llibres l’aragonès Mariano Constante.
Això que escric vol ser una carta al pare o a l’avi, encara que ja no hi siguin, encara que ja no hi sigueu. Una carta per informar-vos que dissabte, a Argelers, a la Salle Polyvalente, a les 20.30, Paco Ibáñez, que va tenir el pare, Manuel, bon ebenista, al camp d’aquesta població francesa, us dedicarà un recital molt especial. I serà un recital molt especial perquè també dissabte es recordarà el poeta Antonio Machado, mort, també, ara fa 70 anys.
Paco cantarà dissabte aquell Muelle del reloj, que Rafael Alberti us va dedicar. “A través de una niebla caporal de tabaco/ miro el río de Francia/ moviendo escombros tristes, arrastrando ruinas/ por el pesado verde ricino de sus aguas. Mis ventanas/ ya no dan a los álamos y los ríos de España”. I aquell altre poema, Un español habla de su tierra, de Luis Cernuda, que diu així: “Ellos, los vencedores/ caínes sempiternos,/ de todo me arrancaron./ Me dejan el destierro./ Un día tú ya libre,/ de la memoria de ellos,/ me buscarás. Entonces/ ¿qué ha de decir un muerto?”.
I d’Antonio Machado, mort a Cotlliure, davant del mar i les seves esteles, girant l’esquena encorbada de vell sobtat a les vinyes i a la fortalesa dels templers, mort de molta pena i tabac escàs, sense afaitar, despentinat, abandonat ja del tot amb un abric de fred o pedra i recordant la seva infància sevillana amb pati i llimoner, Paco Ibáñez us cantarà “Y tu morena cara,/ los trigos requemados,/ de un suspirar de fuego/ de los maduros campos./ Tus ojos me recuerdan/ las noches de verano”. Don Antonio de l’olmo viejo, de Leonor, Guiomar i del Jesús que li agradava, que no era el “del madero sino el que anduvo en la mar”.
Quan Paco agafi la guitarra, pensaré en el meu pare, que va estar al camp de concentració d’Argelers i que com tots els que han patit un camp de concentració o la tortura gairebé no explicava res d’aquells episodis del fred.

Sense barracons
Pensaré en el meu pare i en José Zamora. I en Alberto Escalada. “No hi havia barracons. Vivíem al ras, a la platja. I l’aigua que bevíem era salada”. També pensaré en aquell company de Manuel Ibáñez, el pare de Paco, que cada dia deia el mateix: “Me’n vaig a Amèrica”. I s’acostava a la vora de l’aigua i tornava. Però un dia, després de dir que se n’anava a Amèrica, es va ficar dins del mar i ja no va tornar.
Vau ser, encara ho sou, els oblidats. I, no obstant, l’aragonès Andrés Campos, cunyat d’Alberto Escalada, va ser qui comandava els primers tancs que van alliberar París. També vau alliberar les regions de Foix i Tolosa. Vive la France.

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4


ARTURO SAN AGUSTÍN

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!