mel, 13 de juliol
Un 13 de juliol no es va despertar. El cor. Recordo que vaig portar el meus fills, petits, al tanatori, en aquell intent de fer-los partíceps del dolor i del vincle. El meu cosí Mel, només tenia 39 anys, o 38 encara. De la vida recent un contacte lleuger, de vides que s’estimen i se saben, però que es segueixen de lluny. De la vida d’infants, d’adolescents, records marcats amb tinta permanent. El meu cosí més trencador, amb l’atractiu de l’enigma i la rebel·lió. De maneres pausades i un somriure dolç que els sotets de l’hermosura accentuaven. El que em va fer estimar la música de Simon & Garfulken quan a casa només entrava Nova Cançó, (el fregall i l’escombra els anomenava jo per buscar-li gresca). Sempre que els escolto hi penso. I avui, en un íntim record, una estona de vinil que s’encalla, però que em transmet, encara, ressons de llavors.