Masoquisme?
Aquest matí he seguit la tertúlia d’en Bassas, que ha viscut un moment d’una intensitat difícil d’explicar -un dels tertulians l’ha qualificat de moment històric de la ràdio i tot- quan hi ha intervingut, en directe i per telèfon, Enric Marco, fins ahir mateix president de l’Amical Mauthausen. Després començava un espai que m’agrada no escoltar, però avui m’hi he quedat. […]
És el cara a cara que un cop per setmana enfronta dos polítics. Avui hi eren David Madí i José Zaragoza, dues cares públiques de la maquinària dels partits CiU i PSC, respectivament. I la cosa tenia el morbo de ser anunciada com una valoració de l’entrevista que ahir van mantenir, finalment, el president Maragall i Artur Mas.
Mai no m’han agradat gaire les maneres de Madí, ara portaveu de Convergència. Però admeto que, al costat de les paraules, l’actitud i el fons que ha esgrimit el seu contrincant dialèctic, avui per avui secretari d’organització i de finances dels socialistes, fins i tot l’he trobat educat i mesurat.
Quina barra. Quina manera de tergiversar fets i paraules, d’arrossegar l’aigua al propi molí, de no deixar parlar dient que no et deixen parlar, de confondre i enganyar, fins i tot de mentir o gairebé. El senyor Zaragoza ha demostrat que no té el mínim respecte cap als qui l’escolten. Si partit endintre consideren que el seu relat distorsionat té alguna utilitat, per ells faran. Però imposar-lo per antena, jo ho trobo denunciable.
Deu ser per això, per evitar aquest mal de panxa previsible, que he agafat l’hàbit de no seguir aquest espai de can Bassas. No sóc tan masoquista, ves.