28 de març de 2012
Sense categoria
0 comentaris
ESCRIT A LA PELL
Rere el vidre de la finestra entelada pel baf només es veien taques de colors que configuraven el paisatge quotidià dels camps d’ametlers i el pinar allà enfora. Les taques boiroses de colors eren el silenci del paisatge. He pensat en els mots que no s’aturaven d’atacar-me dia i nit. Com es podria fabricar un baf semblant a aquell tel de ceba damunt el vidre per tapar-los, per alleugerir-los, per fer-los enlairar fins que es convertissin en menys d’un sospir, en una taca de silenci?
[Imatge Antoni Aloy]
De vegades sembla que la casualitat és el que mou les vides dels humans. El meu nom és Josep Sansó, encara que puc assegurar que no he heretat cap ni una de les característiques físiques del personatge bíblic. Tenc quaranta-dos anys i em dedic a fer classes de matemàtiques a un institut. La meva orientació sexual és clara: m’agraden els homes, i sobretot si tenen les espatlles amples, un poc de sobrepès i una epidermis excessivament pilosa. Per què comença així aquesta nota de diari? Ja ho sé, és clar. He decidit escriure-la dirigint-me a un interlocutor que no em coneix, que no sap res de mi, algú al qual som totalment estranger. No som tots estrangers, per més que pensem que ens coneixem els uns als altres? L’un per l’altre. Sempre l’altre com el desconegut. Havia posat una cançó de Scott Matthew al lector de compactes i esperava n’Aina Trobat, la filla de la meva amiga Magdalena, que cada dos dies venia per fer un repàs d’informàtica. Aquest cantant que m’havia fet conèixer un vell ós amic de tota la vida, en Jordi Suasi, deia coses així: “Ara som tot sol”, “I he d’admetre aquesta veu de plom”, “Quina és la manera de donar plaer a l’altre?” “El teu neuròtic director i aquells idiotes” “Per entendre’m t’han d’agradar els trencaclosques”, “T’estim”, etc. La veu era xiuxiuejant i fonda, però hi havia amor i tristesa forts que banyaven d’un degoteig sanguini el meu estat d’ànim, que volia blindar d’una serenitat clàssica. Feia un mes i cinc dies que havia tallat amb en Felip, el meu darrer amor, i encara duia la ferida mal tancada. No hi podia pensar, perquè totes les defenses que havia anat acaramullant a poc a poc s’esbucaven en sec quan m’aficava dins les butzes del mot Felip i el veia amb els seus ulls foscos i aquell posat de malfactor que m’agradava tant, quan el sentia com em deia paraules malcarades que m’enrampaven per dedins i em provocaven aquella sensació de felicitat que no tendria pus lluny del seus braços peluts i forts que quasi m’ofegaven en cada estreta amorosa. Quan començà a sonar el timbre d’una forma insistent, vaig tenir una girada de ventre. N’Aina va entrar com un terbolí i em va pegar una aferrada pel coll, entre llàgrimes i mocs, que no s’acabava mai. He tractat des de fa anys amb adolescents i sé quin maler fan les tempestes emocionals, quasi sempre hormonals, quan apareixen i sabia tot el que havia de fer en casos així. Al cap d’un quart n’Aina, amb la seva cabellera roja arrissada i llarga, que li tapava la cara, ja estava més tranquil·la, asseguda a la camilla amb una tassa de valeriana amb mel de mil flors que bevia a glopets petits com un ocellet. I aquí ja podia articular unes quantes paraules seguides amb un poc de sentit. No cal dir que sabia que el seu enamorat nomia Miquel Arteguer, tenia vint anys i estudiava filologia catalana. Primer de tot vaig suposar que hi podria haver els terratrèmols d’una brega molt forta d’enamorats, o el pitjor de tot, un trencament. Els fantasmes d’en Felip em tornaven a aparèixer i recordava les bramades que havia fet tot sol amb la companyia d’un bon whisky irlandès. Però ella ho va desmentir tot d’una. Recordes en Pere David Alomar, aquell amic d‘en Miquel, del qual et vaig parlar fa devers un mes? Vaig recordar que n’Aina m’havia explicat molt preocupada una història d’un estudiant de dret que havia contat a en Miquel que tenia problemes molt greus amb la família, però que no li havia volgut explicar quins eren. En Miquel sospitava que podien tenir relació amb la seva sexualitat. Ell, que el coneixia de petit, estava segur que era gai, però que dir-ho, dir-li-ho, per més amics que fossin, encara li resultava molt difícil. En Miquel havia anat a escola amb ell i havia viscut aquelles escenes dels companys que l’insultaven perquè era un poc efeminat i li deien: maricon, marieta, nineta, pometa i coses per l’estil. I ell l’havia salvat de moltes d’aquelles pallisses cruels que un líder de la classe i la seva guàrdia pretoriana infligien a les nines lletges i als nins poc mascles. A mi aquells relats em semblaven terribles i ben coneguts en carn pròpia, per la qual cosa una o dues vegades li havia demanat per ell. Al pati de la meva escola havia patit les tortures d’en Pere Pixa d’Or, que em duia als urinaris i em feia mamar-la-hi fins que m’ho amollava tot dins la boca. Un dia, que ja no podia pus, li vaig pegar una mossegada tan forta al capoll que hi va haver sang pertot. Ell i jo cridàrem com a bèsties i el resultat va ser que l’expulsaren de l’escola i mai més ningú no em va tornar a fer res. Just pensar-hi, m’escarrufava. No et pots imaginar què ha passat, em digué n’Aina mentre li tornava a pegar un atac de plorera. Entre llàgrimes, vaig assabentar-me dels fets. En Pere David havia dit als seus pares que li deixassin una casa d’estiueig que tenien a un poble de la costa, Binicassà, per fer-hi una festa amb els amics. La festa havia de ser ahir vespre. En Pere David va anar a la casa de la mar, va segellar totes les portes i finestres de la cuina i va obrir el gas. L’han trobat mort avui migdia. Si ho haguéssim sabut, que estava tan malament, si l’haguéssim pogut ajudar!, mormolava moquejant n’Aina. Jo no podia dir res, també em queien les llàgrimes i moquejava per aquell mausoleu d’innocència sacrificada pel mal del món. Després, encara que no fos gaire canònic, vaig preparar dos whiskis i ens els prenguérem n’Aina i jo com si fos un vell remei de padrina contra el mal bocí. Feia vint-i-tres anys que no em bategaven com ara els canells, just davall les retxes finíssimes que me’n travessaven les venes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!