Cremar banderes
Publicat el 21 de juny de 2007 per vicent
S’ha organitzat un cert enrenou amb la crema de senyeres durant les celebracions de la victòria futbolera de Madrid. A mi, lògicament, em molesta que passe això, em resulta desagradable. Però dit això entenc que cremar banderes és una forma d’expressió política, amb una llarga tradició al darrera i que té un sentit més enllà de la simple bretolada. És una manera de manifestar de forma plàstica la disconformitat amb una idea o amb un país i, per tant, considere que s’hauria d’interpretar jurídicament com això i prou. Sóc a favor, doncs, que ningú no siga jutjat ni perseguit per cremar una bandera espanyola, americana, israeliana, europea, palestina, nostra o d’on siga.
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari
Benvolgut Vicent: no me’n puc estar de donar-te l’enhorabona no tan sols pel post d’avui (que subscric al cent per cent) sinó per l’editorial d’avui també al Vilaweb i que ha evitat que jo, de forma més destralera, tractés el tema. No sé que caram s’està coent a casa dels Godó i en certs àmbits de l’alta classe econòmica catalana però les darreres portades i discursos de La Vanguardia (a mi em va passar el mateix diumenge -la vaig comprar per l’excel·lent col·lecció de ganivets- i em vaig endur un bon ensurt a part d’indignada fustració) em porten a intuir que alguna cosa s’hi mou. I que penso que té a veure amb posicionaments previs davant l’agitada vida político-econòmica que viu el nostre país. Salut i endavant.
Estic d’acord amb el que dius. Però a mi el que m’emprenya és que aquesta gentola puguin quedar imdemnes, mentre que si hom crema un drap espanyol el portin de cap a l’Audiència Nazional.
Volia felicitar-te per dir això tan clar. A mi algunes actituds que he vist aquests darrers dies sobre aquest tema m’han fet agafar una certa por. Alguns estan reproduint els esquemes mentals més carrinclons i retrògrads heretats dels espanyols perquè aquí per manca d’estat tampoc hi ha tradició (per sort, hi afegeixo jo). He sentit a dir de tot però algunes de les coses més terribles feien referència a la necessitat de glorificar la bandera blindant-la jurídicament, fer-la aixecar al matí a col·legi… bé, ja m’entens.
totalment d’acord,sempre i quan, quan sigui a la inversa no es magnifiqui com sol passar sovint. Entenc que després de 4 anys sense poder celebrar res, més la tensió acumulada a la primera part, la ràbia llargament continguda explótés i els eixeleberats de sempre cremessin algunes banderes, però insisteixo, si fos a la inversa a Madrit haurien corregut rius de tinta i el Guru d’en Fedeguico n’hauria fet bandera durant una setmana.
Jo tampoc condemnaria ningú per cremar una simple bandera, això sí però, els posaria una bona multa per destruir mobiliari públic i vandalisme.
… fixeu-vos que el fet de cremar una bandera és un acte públic, ningú no crema una bandera d’algun opositor a casa seva, en la intimitat. Precisament es cremen banderes en públic per provocar i es cremen -generalment- en grup per protecció. Aquest simple fet, el cremar un bocí de roba en públic té la intenció, com he dit, de provocar, de generar confrontament i això és així per que qui crema, sap que el fet trascendeix lo material i arriba al sentiment de l’altre, sap que farà mal al cor de qui li cremen la bandera. S’hauria de interpretar jurícament… com la lesió d’un bé jurídic: el de la dignitat humana.
El trencar mobililiari públic no altera els ànims de qui sent els colors "verds" de la paperea trinxada, cremar un contenidor fot molt, però és evident que no és el mateix; ens movem en esferes independents i en nivells molt allunyats de sentiment (rebuix envers dels bandals en el cas de la destrossa del mobiliari públic i lesió de la nostra dignitat, sentit de desprotecció o sensació de ser odiats, en el cas de la crema de banderes i senyeres)
Salutacions,
alex
Jo recordo fa anys, no sé de quina celebració es tractava, sentir per tota la Rambla una única frase. Era allò de Què se quema? Madrid? Què se quema? Madrid?…
Em va indignar: jo que no sóc gaire futbolera anava a celebrar el triomf del Barça a la Lliga, a la Champions o on fos i la gent fixant-se més en qui havia perdut que en el propi triomf.
Doncs és una mica del mateix: no estem contents quan guanyem si no ens fotem amb el del davant? No negaré que dins nostre hi ha una llumeneta d’alegria perquè els altres deuen ser tristos i plorosos, però d’aquí a centrar la festa en la desgràcia aliena… doncs no!
Subscric el comentari d’en Vicent, però no l’acabaria aquí. Hi ha un petit detall, ara i aqui, la llei espanyola que plana sobre tots és asimètrica respecte als símbols nacionals, la senyera és bandera de tercera. No serà, doncs, el nostre tarannà més civilitzat, un cop més, mostra de la pusal.linimitat dels catalans? No voldria que els nostres enemics en fessin una lectura de la nostra consciència de sotmetiment, res més.
Hi ha una novel·la que fa anys que circula pels premis literaris catalans i en provoca la seva declaració de ‘deserts’ no per problemes de forma, sinó perquè planteja amb claredat el tema de les banderes. S’hi descriu una nit de foguerons de sant Antoni on un grup crema la bandera catalana i mereix els elogis de tothom, mentre que la reacció d’un altre grup davant aquest fet és cremar l’estanquera, la qual cosa motiva tota la peripècia dels protagonistes de la narració, que acaben a la presó. Els fets descrits a aquest llibre són històrics.
A l’actualitat, en Pedrolo no trobaria editor i seria perseguit d’una manera molt més bèstia que ho fou al seu temps, i no seré jo qui digui que fou poc el que li esdevingué.
No sé si és la presència ineludible de Villatoro a tots els premis de novel·la (tots, sense cap excepció) o què és, exactament. El cas és que els interessos editorials que representa aquest senyor veten sistemàticament qualsevol manifestació sobiranista d’allò que publiquen. Els escriptors sabem que si volem publicar hem de renegar, com ho va fer la senyora Maria de la Pau Janer.
No veig el dia que el nostre país podrà sortir de la trinxera en què ha estat confinat.