Totxanes, totxos i maons

Un cop refet, suposo, dels tretze minuts d’agonia i cagalló que ell i tota la parròquia perica varen viure dissabte passat entre el gol de l’Alavés i el que va marcar Corominas en el període de descompte del partit contra la Real Sociedad, l’amic X.F., un lector habitual d’aquestes totxanes, m’envia un correu en el que em diu tres coses: que malgrat el calvari viscut tota la temporada i molt especialment l’altre dia és molt feliç, que la nova divisa del món perico és “Nunca máis” i que m’agraeix que mantingui ben encesa la flama de la rivalitat. “Ja estic una mica cansat -em diu- de rebre ànims i felicitacions de culers benintencionats”.  (n’hi ha més)

És cert el que diu X.F. (que, lògicament, m’expressa els seus fervents desitjos que en Cesc i l’Henry facin amb el Barça el mateix que diu el Guerra que s’ha fet amb l’Estatut). Si hi ha d’haver rivalitat entre el Barça i l’Espanyol que sigui com la del Betis i del Sevilla. És a dir, a totes. Sense mitges tintes ni mariconadetes confraternitzadores de conveniència. Pacíficament, és clar. Sense violència, no cal dir-ho. Però deixant ben clar que la nostra alegria creix proporcionalment amb la misèria del rival. I assumint, és clar, que les nostres desgràcies els altres les celebraran amb coets i xampany.

I el més collonut del cas és que jo -que, tot i no perdre’m ni un Puyal, en els últims deu anys dec haver anat al Nou Camp dues o tres vegades a tot estirar- reconec que no sabria exposar de manera objectiva i raonada quins motius tinc per pensar d’aquesta manera. Què és el que no m’agrada de l’Espanyol? El nom, potser? La gent que freqüenta la seva llotja presidencial? Determinades banderes que mai s’exhibirien en el Nou Camp? L’estatura moral d’alguns membres de la cúpula directiva? El fet que el Madrid s’hi trobi com a casa? Que no sigui més que un club?

Tot això -i més coses que em deixo- són idees carregades de tòpics i arguments d’allò més discutibles en els que, si ens hi fixem, la dimensió estrictament esportiva queda bastant arraconada. Un eixam de tòpics i arguments que potser en algun moment han pogut tenir una base de raó però que comparats amb els exemples viscuts al futbol en general i, més concretament, a can Barça els darrers (posem) vint anys tampoc és com per posar-se a treure pit a la descarada.

(De fet, l’A. -que és un pou de seny i de clarividència- ja m’ho diu cada vegada que em sent llançar algun improperi contra “l’altre equip de la ciutat”. Que un dia em trobaré algú que em clavarà “un mal tanto” i llavors se m’acabarà de cop tota la tonteria. I crec que, com tantes i tantes vegades, té molta raó…)

D’altra banda, ja m’agradaria en afers de política tenir tan clars els territoris i les afinitats (tot i les reconegudes imperfeccions del procediment) com les tinc en el futbol. De fet, en aquest negociat jo em limito, com a màxim, a tenir clar els que no m’agraden però, en canvi, no tinc gens clar quins són “els meus”. I cada dia que passa, menys.

Per entendre’ns: de les cinc forces representades actualment a l’hemicicle del Parc de la Ciutadella n’hi ha un parell per les quals en el meu ja llarg currículum de votant mai m’he sentit inclinat a donar-los el meu suport. I vist el panorama tot em porta a pensar que mantindré el mateix capteniment durant una llaaarga temporada. Ara bé, quan es tracta de decantar-me per algun color de samarreta concret es comptarien  amb els dits d’una mà de Jerry Garcia o de Django Reinhardt les vegades que he votat per convicció i no empès pel sistema de triar, per eliminació, el menys dolent.

No hi ha tants paral·lelismes, ara que m’hi fixo, amb el futbol. En aquest qui manifesta les seves diferències a través de les bronques són els aficionats i els directius, en canvi, mantenen les aparences i el “fair play”. A la política, en canvi, passa exactament a l’inrevés: els polítics s’atonyinen i ensenyen els bruts sense el més mínim rubor mentre la gent se’ls contempla amb un pessic de resignació i un bon raig de vergonya aliena.

En fi… això ens portaria una mica lluny i tampoc es tracta de posar-se seriós a menys de vint-i-quatre hores de la final de París. He volgut escriure això precisament avui per dos motius: Primerament perquè ha estat avui quan l’amic X.F. m’hi ha donat peu amb la seva reacció a la frase final del meu comentari del divendres passat (una frase ambigua que cobra sentit si la complementem amb el meu comentari del 8 de gener. Ja he dit que aquest home és un totxanaire fidel). I segonament perquè declaracions sinceres com aquesta d’ara, si en algun moment adopten un valor especial i tenen més raó de ser és en un dia com avui, vigília del de demà.

En fi… com diuen ara: “i ja et val, eh?”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!