
Un rubato a Pequín
Deixa un comentariVaig arribar a Pequín amb sentiments contradictoris dins meu. No hi havia tornat a la capital xinesa des del 1989 i no sabia quina seria la meua reacció emocional per aquest retorn. Tenia dins meu com un desig de venjança, com una necessitat de retre homenatge a aquells joves revoltats de Tian’anmen.
No parle d’una necessitat d’exterioritzar-ho, parle d’una cosa més íntima. Necessitava trobar la manera de reconnectar amb aquella ciutat i amb aquella gent que durant tantes dècades ha estat un record doloròs per a mi.
La sorpresa va ser que la Júlia ens va portar a un bar musical, on ella anava cada setmana mentre va viure a Pequín. I que hi havia una bateria i em van convidar a tocar-la. És molt curiós, però la darrera vegada que jo havia tocat en públic ––no a casa per diversió meua i prou-– va ser precisament a Pequín, aquells dies.
Va ser un vespre de molta tensió al carrer. A aquelles alçades dels esdeveniments, ja amb la llei marcial declarada pel govern, pràcticament tots els periodistes occidentals ens havíem aplegat al mateix hotel i treballàvem tots junts sense importar-nos nacionalitats o especialitats. Això va fer creixer una amistat entre nosaltres que aquell dia va esclatar quan vam assaltar el bar de l’hotel on feien balls. Un company americà viatjava amb la seua guitarra (perquè era surdo) i allí hi havia un baix, que va agafar una companya polonesa, uns teclats on s’hi va posar un filipí i jo que vaig enganxar la bateria. Vam tocar fins que ens van dissoldre i recorde aquell moment com un dels pocs en que vaig poder treure la tensió acumulada de tants dies.
Trobar-me ara assegut, de nou, al darrere d’una bateria i de nou en Pequín va ser, tenint en compte el passat, una manera de recuperar-me, de reconnectar, que no m’esperava. Trenta-sis anys de distància, ni menys ni menys, però la mateixa sensació: un poc de rock i a seguir la música, deixant-se portar.
Van ser tres o quatre cançons només i vaig intentar tocar de manera molt continguda, perquè no volia tapar la Júlia, la Joyce i la Txell que cantaven i eren les protagonistes. Però quan et poses a darrere dels tambors sempre acaben passant coses.
Sé que el que explicaré ara és difícil d’entendre si no ets baterista, però ho faré igual perquè voldria explicar la sensació del moment, d’un moment precís i màgic que em va deixar en pau amb el meu passat, de sobte.
Va ser tocant una cançó de Lady Gaga. Ja he explicat que volia ser discret, però estava assegut davant una bateria Yamaha amb tres plats bons. I una de les coses meravelloses que té la música és que se t’emporta el cervell i aplana la racionalitat. De manera que en un passatge concret se’m va escapar un rubato, un rubato que em va dibuixar un somriure en l’ànima, crec que més gran en l’ànima i tot que en la cara.
En la bateria el ritme, aparentment, ho és tot. Sobretot en el rock i el pop. En el jazz la cosa és molt més matisada i per això gaudisc tant tocant jazz. En el jazz la bateria, com tots els altres instruments, és més intel·lectual, menys rústica i per això mateix molt més atractiva.
A mi m’agrada, m’agradava i m’ha agradat sempre, trencar el ritme i fer-ho sobretot jugant amb els plats. Fer allò que en diuem un rubato. Era, és, una de les meues tècniques favorites. I el vaig fer.
Un rubato és una tècnica que accelera o alenteix el ritme de la bateria en relació al de la cançó, però mantenint el pols general de la peça. Es tracta de trencar el ritme fent un nombre de cops diferents al que correspondria al compàs establert. Allargar algunes notes i escurçar-ne d’altres, però de manera que el temps total del compàs es mantinga constant. És com si “robares” temps d’una part del compàs per “donar-lo” a una altra part.
I el cas és que l’expressió, rubato, prové de l’italià “tempo rubato” que literalment significa “temps robat”. Perquè era una tècnica coneguda i usada, amb gran eficàcia en la música clàssica. Chopin encara és avui el rei del rubato, en dura competència amb Miles Davis. I crec que aquest somriure en l’ànima em va venir per això. El rubato simplement se’m va escapar –en la música, a voltes, les mans van més ràpides que el cervell. I en escapar-se’m em va fer molt de gust i vaig pensar “ostres, se m’ha escapat un rubato, he robat una part del temps…”
I aleshores vaig somriure, embadalit pel que aquella nit significava íntimament tot allò –tocar, Pequín, robar temps…–– per a mi.