Un premi sorprenent per a mi, amb un record per la Maria i l’Eliseu
Deixa un comentariPer aquelles coses que mai no saps de qui són idea, l’Associació Més Junts sempre Anem Més Lluny ha decidit atorgar-me un dels guardons “Primer d’Octubre a la Trajectòria” que lliura cada any en commemoracio del referèndum d’autodeterminació.
Em va sorprendre molt la cosa perquè al meu costat van premiar gent que són tot un referent per a mi des de fa molts anys. L’Aureli Argemí, de manera pòstuma, el Lluís Llach, l’Eliseu Climent o l’ANC entre més.
Vaig aprofitar, doncs, l’ocasió per a agrair a dos dels guardonats tot el que han significat per a mi. A la Maria Conca i l’Eliseu Climent.
La Maria va ser professora meua a l’Escola de Magisteri -de fet va ser la meua primera professora de català. Parle de finals dels anys setanta del segle passat. Jo portava a classe una carpeta amb una estelada xicoteta enganxada, que havia comprat en una paradeta a l’albereda de Bétera del Partit Socialista del País Valencià -com canvien els temps!
Un dia fent un examen la Maria se’m va acostar sigilosament per darrere i em va demanar si sabia què era allò. Naturalment que ho sabia, però aquella conversa innocent va acabar derivant en la meua entrada al Partit Socialista d’Alliberament Nacional, en el qual vaig militar uns anys i que va ser tota una escola de vida, a més d’ideològica, per a mi.
A més, la Maria i el Josep Guia quan l’Eliseu Climent buscava gent per a començar El Temps van recomanar-li que m’agafara, cosa que ell va fer i que va canviar radicalment la meua vida: de mestre -o músic- a periodista.
L’Eliseu va confiar en mi i en aquell equip de gent que encapçalava Francesc Pérez Moragon, la qual cosa em va permetre fer un tomb vital tan inesperat com feliç.
Cap dels dos, per raons diverses però ben comprensible, va poder acudir a l’acte, de manera que vaig intentar convertir el meu parlament en una mena d’homenatge a aquestes dues persones que em van ajudar tant a ser el que són. Espere haver-ho aconseguit.
