Us regale un eBook per acompanyar el confinament: ‘Bétera, el país més meu’
Divendres va fer un mes sencer que estic confinat. I, contràriament al que m’esperava, el temps ha passat volant. Segur, en bona part, perquè l’actualitat informativa és d’una intensitat que poques vegades he viscut en la meua vida i acabe fent més hores que un rellotge -com tota la redacció de VilaWeb, que aquest mes ha deixat el llistó informatiu a un nivell certament molt alt i del qual n’estic molt orgullós.
Les estones d’esbarjo les he repartit entre la vida familiar, la música -la meua menuda ha recuperat un guitarró de quan jo tenia vint anys i li ha donat una nova vida-, veure films a la tele i investigar coses noves.
Així dijous vam poder emetre una xerrada virtual en vídeo amb connexions, fent servir un software nou i posant molt d’interès en aprendre a fer-lo anar o he dedicat una estona del meu temps a aprendre a editar eBooks, que aprendre sempre és divertit.
El resultat és aquest volum, Bétera: el país més meu. És un recull més aviat literari sobre el meu poble. Hi explique coses del meu passat, de la vida al cafè que regentaven els meus pares, dels meus amics. de les festes que compartim. del pas dels dies. M’he divertit molt fent-lo, a base de replegar textos que tenia dispersos per ací i per allà i que ara he presentat d’una forma coherent.
Si el voleu us el podeu descarregar gratis i teniu dues opcions:
–En format ePub vos el podeu descarregar de l’iTunes. És interactiu i permet fer les coses que un eBook solen deixar fer-
-Com alternativa ací hi ha la versió en pdf, que no fa llumenetes però que es pot llegir segur.
Espere que ajude a fer passar algunes hores més d’aquest confinament.
Gràcies.
Moltes gràcies Vicent!
Passa ja a formar part de les meves lectures d’aquests dies.
Moltes gràcies, Vicent. L’he pogut baixar a la primera de l’iTunes cap a la tauleta.
Encara no he vist les coses interactives, més enllà de poder cercar paraules i posar-hi notes, que fan tots els eBooks, però funciona bé, fins i tot les lletres capitulars grans que l’editor d’eBooks que no em deixa fer —o no sé si m’ho deixa fer d’una manera que desconec—.
Com a petit tema tècnic, no hi surt la portada que aquí al bloc, sí reprodueixes.
Aquests dies sí que llegeixo força, i la dona m’agraeix que ho faci amb la tauleta sense molestar-la amb el llum de la tauleta, la de nit, vull dir.
Ja m’agradaria durant el confinament poder escriure, però els nervis, per uns temes que en principi no m’haurien d’afectar gaire, no em deixen i em limito a fer fotografies confinades: objectes curiosos, estudis de colors. trencaclosques, animalons urbans, menjar a a la cuina… Ho he provat amb un vídeo i, definitivament, no és el meu. Afortunadament, sí que encara em surten enigmes, d’aquells que pràcticament ningú em soluciona, cosa que confirma una mica la meva tesi: «pena, cansa molt». Idèntica a la de «l’esport cansa molt», especialment vist per qui mai no ha entrenat.
Tampoc no tinc ni idea de com pujar coses —escrits anteriors— a l’iTunes o similar. Ja m’agradaria poder posar alguna cosa que tinc en CC by sa, allí, però no he esbrinat els detalls, de moment em limito a col·locar-les al Drive —són públiques— i passar un enllaç —per exemple: tiny.cc/2wmwmz—, encara que no quedi gaire professional.
Realment és difícil fer qualsevol cosa fora dels circuits, ni que sigui de franc.
Tinc unes dotzenes d’opuscles curts de divulgació, que tampoc mai no he trobat altra manera de distribuir-los que no sigui imprimir-los a casa i regalar-los a mà.