Un cert homenatge a Josep Gifreu
Dimecres vaig participar en un acte al Col·legi de Periodistes de Barcelona que servia per a presentar el darrer dels llibres de Josep Gifreu, ‘El català a l’espai de comunicació‘. Vaig compartir taula amb l’Isidor Maria, el Tresserras i el Joaquim Maria Puyal.
Per circumstàncies inevitables no em vaig poder quedar tota la sessió. Normalment quan aixo passa opte per no participar en l’acte perquè em resulta violent. En aquest cas, però, vaig acordar amb en Gifreu que participaria, perquè em semblava imprescindible agrair-li tota la feina d’aquests anys i ho volia fer.
Vaig explicar que Ramon Barnils, quan vaig començar a treballar a El Temps sempre deia que havíem de fer una revista, ‘com si fórem a Itàlia’ i havíem de fer cas ‘d’això que diu el Gifreu’. Això que diu el Gifreu era la seua teoria de l’Espai Català de Comunicació abastant el conjunt del país, una teoria que ha estat guia i nord del meu treball periodístic des d’aleshores.
Així que vaig anar a dir-ho. A reivindicar que el Gifreu és un dels sants del meu panteó i a demanar-li que ara que la independència ho trasbalsarà gairebé ens ajude a aclarir-nos amb la generositat de gran patriota que ha demostrat tenir sempre.