Mails per a Hipàtia

Ens escapem tres dies per a passar el cap d’any a París. Una manera com una altra d’obrir el cap i deixar-nos anar, una miqueta enllà de l’actualitat i d’aquest dia a dia tan esgotador que vivim des de que va començar el procés d’independència.

A París fan vaga els transports, amb tot el dret del món. I això ens força a caminar una barbaritat. Com que ara els mòbils fins i tot saben quants passos fas la màquina em retorna la xifra: fem 14.38 quilòmetres el dia 30, 12.83 quilòmetres el dia 31 i 9.81 quilòmetres el primer de gener. Això fa poc més de trenta set quilòmetres. La distància aproximada entre Arenys i Barcelona, que no se’ns ocorreria mai fer a peu.

Les ciutats, i sobretot les grans ciutats com París, tenen això. Evidentment si hagués hagut metro no hauríem caminat tant però caminar per París sempre és atractiu. Només hem agafat en dues ocasions la línia un del metro, pensant que era serveis mínims. Després he descobert per a la meua sorpresa que no fa vaga perquè està completament automatitzada, no té conductors ni cap intervenció humana. El descobriment m’ha fet pensar que aquest capitalisme salvatge que vivim té, doncs, una altra fita a assolir: fer impossible les vagues fent que no treballe cap humà.

Ens hem quedat en un hotel petit a tocar de la Plaça de la República. El Marais, l’ajuntament, el Pompidou i les Halles formen part des de fa dècades de la meua memòria parisenca. Com les llibreries. Per sort la FNAC de les Halles encara ven llibres i encara em puc perdre per les diverses llibreries Gibert que coexisteixen al Boulevard Saint-Michel. El problema és que amb l’edat m’estic tornant selectiu. Abans ho comprava tot i ara mire de comprar només el que puc llegir en el període raonable de temps que se m’obre al davant. Llibres de geopolítica i d’història, les darreres novetats de la sempre apassionant política francesa. el polèmic volum d’autodefensa del senyor Finkielkraut…

Bona part del viatge el passem als museus. Anem al Museu Maillol. S’hi nota un bon esforç per ofegar la seua catalanitat però aquesta supura per tots els cantons. Al fons hi ha una sala amb terra de masia i l’única llum natural de tot l’edifici que no s’entén sense entendre d’on venia. El Rodin, ben a prop, està tancat perquè és dilluns però podem admirar des de fora el jardí. De camí entre un museu i un altre passem per Matignon, la mítica seu del ministeri d’afers estrangers francés. Hi ha policies per totes bandes però l’edifici sap a poc. Encara anirem al Pompidou, com a primera feina de l’any.

Sorpresos. Sorpresos per la llarga cua que hi ha per entrar-hi a les onze del matí del primer de gener. No m’ho esperava pas això. Volíem veure-hi les exposicions de Bacon i Soulages. La primera em fascina, la segona m’impressiona però em sap a poc. Aprofitem, però, per fer un cop d’ull a tot el que aquell magatzem de cultura guarda. I per prendre un cafè mirant París ple de núvols. Notre Dame és tot just una insinuació, la Torre Eiffel ni es veu.

Per Notre Dame hem passat a la força. És la primer vegada a París des de l’incendi i costa molt no acostar-s’hi a veure com ha quedat. Impressiona. Però impressiona més encara imaginar, allà davant. fins on devia pujar el foc de l’agulla. Des del riu et fas una idea aproximada del que devia significar el foc i costa no quedar impressionat.

La nit de cap d’any, pròpiament dita, decidim anar als Camps Elisis. L’espectacle és pobre per al que diries que és París. El castell de foc que marca les dotze de la nit és del nivell del que en Bétera tirem quan la Pastoreta, cosa de segona. Però la riuada de gent i la barreja impressionen molt. Quan comencem la marxa cap a l’hotel ens va passant gent que saluda pels mòbils als parents o als amics a l’altra punta del món i en totes les llengües. Cridem a Bétera per saludar perquè a Taiwan ja dormen. Les nostres filles han entrat als anys vint sis hores abans que nosaltres i ja ens han telefonat des de l’espectacular 101 de Taipei. S’hi han estat sis hores al futur però ara ja les hem enganxat. Benvinguts als anys vint, diu VilaWeb.