Turas go hÉireann. Inis Oírr (5)
Deixa un comentari
Les Illes Aran són tres illes situades al bell mig de la badia de Galway. És una terra dura, però preciosa, que té una característica que m’interessa especialment: són el tros d’irlanda on l’irlandès és encara la llengua normal del dia a dia. De fet serà l’únic lloc on escoltaré a dues persones parlant entre elles la llengua.
Per arribar-hi cal pujar a un petit vaixell que fa la travessia. De les tres el més fàcil és anar a l’illa petita, a Inis Oírr. Pots fer el viatge d’anada i tornada el mateix dia des de la veïna Doolin.
Inis Oírr té uns tres cents habitants que durant les hores del dia que el ferri porta gent es dediquen en bona part al turisme.
Un m’ha portat en un carro de cavalls a fer la volta a l’illa, un recorregut magnífic que inclou la visita a la carcassa d’un vaixell enorme que una tormenta va deixar penjat en la costa i que els anys han anat rovellant fins donar-li un color rogenc intens.
Al pub de l’illa l’animació era enorme perquè tots els forasters volíem dinar i la família que el porta feia treballar fins i tot el xiquet, que servia plats de manera molt eficaç i atenta. En entrar-hi la sorpresa ha estat el sostre d’on penjaven banderes de tots de països, entre les quals una estelada catalana. Hi havia també una bandera bretona -òbvia en l’univers celta-, una ikurriña basca i la bandera de Taiwan, acompanyant tot de banderes d’estats independents, però també d’alguns estats nordamericans. No sé si val de compendi de l’interès geopolític…
Inis Oírr forma part del Gaeltacht, el territori dins la república que se suposa que està encarregat de conservar la llengua que abans en deien gaèlic i que ara prefereixen dir-ne irlandès. La comparació amb el català és inevitable, però errònia. L’irlandès va desaparèixer de la majoria del país moltes dècades abans de la independència i, en tot cas, l’estat independent no ha estat capaç de recuperar-lo. I ha tingut tot de problemes que nosaltres ens hem estalviat: normativització, manca de literatura -a meitat del segle XIX es va arribar a calcular que no arribaven a cent les persones que a tot Irlanda podien escriure la llengua pròpia–, poca adaptació a la modernitat…
Inis Oírr és, en aquest sentit, la Irlanda que podria haver estat i que potser no serà mai. Els “revitalistes”, que és el nom que donen ací als partidaris de tornar a posar l’irlandès en el centre de la vida pública del país, parlen amb amargor del futur malgrat alguns brots verds que els fan mantenir l’esperança -com ara que hi ha més parlant de l’irlandès fora del Gaeltacht que dins, que l’irlandès viu una sorprenent volada al nord, que les xarxes socials han propiciat un augment dels continguts o que l’èxit dels Kneecap ha fet que tota una generació jove s’interesse per la mateixa.
(De tornada a Galway hem pogut visitar en vaixell i admirar des de dalt també els penyasegats de Moher. Tota una experiència. Una cosa majestuosa).