Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Decidim anar a Derry, la ciutat que els britànics s’encaboten amb seguir dient-ne Londonderry i que en irlandès és Doire. Allà on va passar el Bloody Sunday trobem un museu menut, però magníficament organitzat, que explica la gran matança feta pels soldats britànics el 1972. El museu està construït al lloc on van morir cinc dels tretze morts d’aquell dia al Bogside. T’ho diuen en el moment que vas a eixir i per més que hagen passat 53 anys, aquella massacre que va canviar la història d’Irlanda se’t fa present.

A voltes anar als llocs et fa entendre coses que perseguies de fa anys. El Bogside s’ha de mirar des de la ciutat britànica, passejant per les imponents muralles que delaten per elles soles de què va tot això. Sobre el turó una ciutat britànica fortificada, als seus peus una ciutat irlandesa que apunten amb els canons.

Benvinguts al Derry Lliure, ressa el famòs cartell, que avui és ja més un reclam turístic que una altra cosa -la casa on hi havia la pintada la van tirar a terra els soldats britànics i ara és una paret que simula ser una casa. Al seu davant una gran pintada honora Bernadette Devlin i tots dos recordem que havíem llegit de molt joves el seu llibre i que va ser una de les primeres figures polítiques en emocionar-se, tant lluny com érem l’un de l’altre.

A la república, aquests dies fan eleccions a la presidència i les ha guanyat Catherine Connolly, una independent d’esquerres, defensora de la unitat nacional i de l’irlandès que promet que farà tot el que estiga en la seua mà per acabar amb l’ocupació britànica, però reconeix que ja no sap si donaré temps a que passe en vida seua.

M’hi sent molt identificat quan ho diu. Quan vaig llegir la Devlin potser devia tindre quinze o setze anys. Un dels meus primers articles, amb vint-i-pocs va ser sobre com les dones irlandeses feien xocar els taps dels cubells del fem contra el terra, creant un so aterrador en tota l’illa en saber de la mort de Bobby Sands. Recorde perfectament que jo era a l’Alguer el dia que es van anunciar els acords de Pasqua… Ara que tinc més passat que futur jo tampoc no sé si arribaré a veure el dia que l’últim soldat britànic deixe l’illa. I mira que m’agradaria.