Turas go hÉireann. Béal Feirste (8)
Deixa un comentariI de sobte travesses la frontera. No es veu. No hi ha, com hi havia abans, soldats de l’imperi britànic repassant els cotxes, preguntant on vas. Irlanda no té avui una frontera westfalina que la separa -la ratlla, el guardabarreres, els passaports…- i tanmateix la frontera hi és. Encara un tros d’Irlanda, ocupat pels britànics.
Euros o lliures? Quan no hi ha frontera clàssica queden els petits detalls. Com ara que et pregunten quan passes la targeta si vols pagar en euros o en lliures. Belfast ha canviat molt des de la primer vegada que vaig ser-hi, però encara palpes la diferència. El nostre hotel, pura casualitat, és a les portes de Sandy Row, un dels barris recalcitrantment unionistes i des de la finestra veig un gran mural orangista i tot de banderes britàniques a les casetes.
Fa anys el pas d’ací a Falls Road era materialment impossible, ara, però, m’equivoque de camí i acabe anant a parar a la seu del Sinn Féinn quan estan baixant la persiana, allà on hi ha el gran mural de Bobby Sands. Jo mateix quede sorprès per la suavitat del canvi. La llengua, en les senyalitzacions, va marcant ara la línia que fins no fa pas tant marcaven les metralletes. Als barris republicans l’irlandès treu el cap, als barris britànics ni tan sols existeix.
Caminem per Falls Road. Com sempre, m’atura a mostrar el meu respecte al cementiri on es commemoren tots els morts, i mira que n’hi ha, lluitadors per Irlanda. Per Assumpció és la primer vegada i ho mira amb uns ulls més sorpresos i amatents que els meus. Reconec que és una cosa sorprenent que en un territori que és oficialment encara part del Regne Unit hi haja monuments als soldats de l’IRA, als presos de les vagues de fam, als morts per atacs de la policia o l’exèrcit britànic. I que siguen tants i tants els noms que a cada cantonada expliquen el patiment de l’opressió, el dolor viscut per aquest poble.
Potser per això caminem més en silenci del que ho solem fer en qualsevol ciutat, perquè els cartells, els rètols i les pintades impressionen. I ens perdem per dins de Falls Road per carrer xicotets i estrets on continuem llegint les plaques, els cartells, els dibuixos que recorden tots i cadascun dels morts, fins que no trobem el camí de tornada i ho hem de preguntar. Irlanda, malgrat la frontera.