Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Arribem a Baile Átha Cliath o Dublin. Venint de la costa oest d’Irlanda el xoc és enorme. Passem de paisatges fenomenals i àrees poc poblades al brògit d’una ciutat moderna, gairebé com qualsevol altra. Gent, un munt de gent de tota classe i condició, cotxes, distàncies, gratacels, bars i restaurants, caminades de quilòmetres i més quilòmetres.

Per sort hi ha coses sensacionals encara en la ciutat cap i casal de l’illa. Gaudírem del Trinity College i la seua monumental sala de lectura -quin plaer només seure entre tots aquells llibres i pensar que Oscar Wilde o James Joyce van passar hores i més hores allí dins devorant-los. I quina emoció parar-se davant la vitrina que conté l’original de la proclamació de la independència, un paper que va tardar trenta anys en fer-se realitat, però que finalment ha marcat la vida d’aquest país. El museu de l’emigració va ser una mica decebedor, però en canvi el Museu Irlandès d’Art Modern, ben a les afores de la ciutat, va ser un descobriment inesperat.

També perquè va eixir el sol, per primer vegada des de que érem a Irlanda. Així que vam aprofitar els seus extraordinaris jardins per a passejar i gaudir-lo. Crec que per primer vegada en la meua vida vaig apreciar el sol com si fos un d’aquells turistes de costa: com si me’l poguera menjar.

Una de les nits, a més, vam poder anar a un pub que m’havien recomanat si volia escoltar una jam session autèntica de música irlandesa. I a fe que la vaig gaudir. Un grup improvissat de gent tocava flautes, una uilleann que em sonava a música celestial, acordions, banjos, violins… Va ser molt emocionant veure’ls tocar només per gust mentre anaven bevent cervesa, improvisant melodies i ritmes només amb la mirada i amb el toc discret del peu picant.