Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

S’ha mort el Pi de la Bassa

Publicat el 24 de gener de 2017 per vicent

80200931

El temporal de fred i pluja s’ha cobrat una víctima a la Serra de Portacoeli: l’imponent Pi de la Bassa. Aquest arbre, l’edat del qual es calcul·la en 175 anys, estava malalt des de feia mesos, pel tomicus i per la incompetència de la Generalitat a l’hora de tractar-lo, i ara simplement no ha resistit els forts colps de vent. Avui he vist la foto de l’arbre caigut, amb les arrels a l’aire i he sentit molta tristor.

Per a mi i per a la meua família aquell no era un arbre qualsevol. Des de fa molts anys el Pi Blanc era el nostre lloc de Pasqua. Diumenge i dilluns de Pasqua pujàvem sempre serra amunt fins aquest paratge, situat més enllà d’on la invasió dels turistes de València fa impossible apreciar la muntanya. El pi era al Pla de Lucas, molt a prop de l’entrada de la preciosa Vall de Lullén i allà ens hi quedàvem per berenar, esclafir ous al cap seguint la tradició de la mona, jugar al futbol, fer un passeig fins la veïna cartoixa o volar el catxerulo.

El Pi de la Bassa tenia unes arrels monumentals i feia un rogle ample d’ombra, on ens ajuntàvem pares, germans, cosins, nebots i amics a passar unes vesprades llargues i amables. Sentim-nos el que som: una família. Entrepans, mones i dolços anaven i venien, entre converses animades i alguna que altra cançó tradicional, sempre procurant replegar-ho tot al final per tal de deixar aquell indret tan nét com l’havíem trobat.

Per això m’ha fet tanta pena avui saber que l’arbre ja no estarà quan tornem a enfilar aquell revolt de la carretera des d’on es veia ja, tan gran. Espere que per recordar el que ha estat deixen la placa de fusta que ens explicava a tots que aquell amable arbre que ens acollia amb tanta generositat era un noble pi blanc de quatre metres i mig de diàmetre i prop de dènou metres d’alçada. Un autèntic gegant que jo i la meua gent trobarem molt a faltar.

Publicat dins de Bétera | Deixa un comentari

  1. Cap la possibilitat de recuperar-lo, sospito. Si no tot, a base d’esqueixos. Si el vent l’ha tombat (i per a res no voldria anar d’especialista o tècnic perquè no ho sóc), el seu trasplant ha de ser possible. Una altra cosa és que un llamp l’hagués incendiat. Quan jo era menut vaig quedar profundament colpit per l’incendi a causa d’un llamp d’una de les oliveres mil·lenàries de casa. Avui en dia ha rebrotat. De fet, l’atzar ha fet que ahir mateix li fes una foto per penjar-la al bloc un dia d’estos.

    Lo drama de l’espoli d’estes oliveres a les Terres del Sénia em fa sospitar que, si poden ser arrencades i trasplantades a ves a saber quina altra part de món, este pi tant apreciat també pot ser recuperat. Però repeteixo que això ho ha de valorar un o una tècnica (prèvia voluntat de les autoritats competatents, evidentement).

  2. Afegir, per cert, que si no resultés cap inconvenient per a les dites autoritats, propietaris, etc., de voluntaris i voluntàries per o observar la manera de recuperar-lo no en manquen, arreu. Segur. Però, com tot, això també és una qüestió de voluntat (que agrade o no ateny a l’àmbit de la nostra actual consciència d’espècie), los recursos i els mitjans. No caldria dir-ho, però aquí queda dit amb tota la cordialitat que sóc capaç d’oferir.

Respon a Eduard Solà Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.