Retorn a Gorica
Deixa un comentariL’any 1991 vaig visitar Nova Gorica. Eren els dies de la guerra d’independència d’Eslovènia i la meua intenció era veure en mans de qui havia quedat la frontera entre el que aleshores era Iugoslàvia i Itàlia. En una plaça vaig veure tancs cremats i un mur enorme, de color blanc, que separava els dos països i que no havia pogut evitar que un dels projectils anés a caure a l’altra banda.
El cap de setmana passat hi vaig tornar per participar en l’assemblea anual de Midas. Hi vaig fer cap des de Venècia, des de l’aeroport de Venècia en un transport que arribava ja de matinada i la veritat és que no estava en condicions jo d’apreciar massa coses a aquella hora. Al matí, però, la sensació va ser d’aquelles impressionants, que posen en valor el coneixement de tota una vida.
Havia d’eixir de l’hotel per anar a l’ajuntament de Gorizia, que és el nom oficial de la part italiana ––eren una sola ciutat fins la segona guerra mundial, però després van ser dividides artificialment per la frontera. Allí a l’ajuntament es feia la sessió inaugural de l’assemblea i el transport per arribar-hi era un simple bitllet d’autobús urbà. Em va colpir i emocionar.
Em va colpir i emocionar, perquè allí on jo havia vist tancs combatents i fronteres altíssimes ara no hi havia cap més barrera que pagar el tiquet de l’autobús urbà i baixar en la parada que tocava. Tant que protestem i ens queixem ––amb raó–– de tot el que va tan malament i tant poc que apreciem les victòries profundes, monumentals, històriques, que també hem tingut la gran sort de viure. I vaig pensar en Gaza i en Ucraïna, amb un bri d’esperança justificat.
