Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Era per falles. Em sembla recordar que per la plantà, a València. Així que ara deu fer, dia amunt dia avall, quaranta anys que estem junts, l’Assumpció i jo. Quaranta.

Quan comences una relació el futur es viu i es veu com una cosa gairebé prescindible. El moment és tan absorvent que el demà sembla lluny i els anys no es poden ni imaginar. No crec que ningú pense que quaranta anys després seguiràs al costat d’aquella xica, de fet ni la pots imaginar, ni pots imaginar-te tu mateix com seràs al cap de tants d’anys. Ni et passa pel cap la quantitat de coses i més coses que poden arribar a passar-vos.

Però passen. Lentament, però ràpides. Lentament perquè cada dia és un món sencer, però ràpides perquè un dia gires el cap enrere i resulta que n’han passat quaranta d’anys. És com un miracle impossible de descriure. He fet els càlculs i estic marejat: catorze mil sis-cents dies. Vivint junts, creant junts, gaudint junts, patint junts, lluitant junts, treballant junts. Tantes i tantes coses…

Hem fet quaranta anys com si res. Però hi ha la Txell i la Júlia que justifiquen per sempre la nostra vida. I totes les coses que hem fet professionalment junts. I les cases que hem construit i fet nostres. I els viatges, els quatre costats del món per on hem passejat agafats de les mans. I els somnis, alguns d’aconseguits, d’altres que seguim perseguint.

Costa de creure-ho, però han passat quaranta anys. Era per falles… Què bé!