Mails per a Hipàtia

Els Estats Units i Cuba han anunciat oficialment fa unes hores que restabliran les relacions diplomàtiques, un pas imprescindible per a l’alçament del bloqueig econòmic i comercial que pateix l’illa des de l’època de Kennedy.

El bloqueig ha estat inútil i cruel. No ha servit per al que volien que servira i en canvi ha portat un patiment enorme a la població cubana, sotmesa sovint a situacions increïbles.

En vaig viure una, en directe.

Quan vaig arribar a Barcelona, a meitat dels anys vuitanta del segle passat, l’Assumpció vivia amb la Nuri i la Montse en un pis del carrer Aragó on vaig anar a parar jo també fins el dia que va nàixer la nostra filla major. Aquell pis era un indret fantàstic per on desfilaven tot de personatges interessants. La Nuri va fer amistat per alguna raó amb un molt conegut historiador cubà, de remot origen català: Manuel Moreno Fraginals, que en un parell d’ocasions per aquells anys va fer de professor convidat a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Fraginals va venir diverses vegades al pis del carrer Aragó i vam mantenir amb ell llargues converses, força interessants. Sobre totes les coses. Sopàvem i després ens quedàvem hores parlant de Cuba, d’història, del passat català de l’illa o de qualsevol altre tema que algú posava sobre la taula.

El cas és que jo ja tenia aleshores un ordinador Mac molt primitiu, quan n’hi havia molt pocs, i ell va quedar fascinat per aquella màquina i les coses que es podien fer amb ella. Poc després me’n vaig comprar un altre de mac, més modern, i vam decidir donar-li el mac vell perquè se l’emportarà a Cuba i poguera treballar tranquil i en millors condicions.

Però va aparèixer el bloqueig. Els detalls sobre com va passar tot plegat la veritat és que se m’han esborrat del cap però el cas és que al final Fraginals no se’l va poder emportar perquè no podia embarcar de cap manera un ordinador ‘occidental’ cap a Cuba. I encara menys un Apple. Era així de bèstia. Ni per amistat podies cedir un ordinador a un cubà, que portés tecnologia nordamericana, fet als Estats Units. I totes les seues pertinences eren estríctament vigilades abans de pujar a l’avió per tal que no s’emportarà res prohibit. Val a dir que els macs d’aleshores no eren precisament aquestes coses tan menudes i fàcils d’amagar que tenim avui…

Al cap dels anys vam saber que es va exiliar de Cuba, ocasionant una important polèmica i es va establir a Miami, on estic segur que es va comprar un ordinador…

Hi ha moments i dies on em sap especialment greu ser lluny del poble, no poder-me acostar ràpidament a abraçar els meus, anar d’una revolada a fer-los costat en moments especialment difícils. Només ser allà, al seu costat. En silenci.

Sempre maleisc el tren, aquesta trampa impossible que separa València de Barcelona. Perquè podríem estar a una hora i mitja de distància i seguim a tres hores llargues, si hi ha sort. Sis d’anar i tornar. El dia sencer només per recórrer la meua geografia i recordar, simplement, l’estima, l’apreci, la solidaritat amb l’amic. Però sóc lluny del poble.

[Àudio: El Pau Alabajos em va fer recitar al Palau de la Música aquest poema on l’Estellés homenatja precisament els seus pares. Em vaig esborronar mentre el llegia, especialment mentre recitava aquell ‘lluny del meu poble…’]

Arran la publicació de ‘Els 20 mapes més curiosos sobre els Països Catalans‘ molta gent m’ha fet arribar nous mapes, alguns d’ells fascinants. Així que he decidit ampliar la col·lecció i oferir aquest nou grup de mapes, vint més.

1. Etnografia d’Europa

Vicent Fortea em fa arribar aquest Mapa (versió pdf). És un mapa etnogràfic europeu del 1912 que ell va adquirir en un antiquari. Té la particularitat que Eivissa i Formentera apareixen separats de la resta dels Països Catalans.

2. Un mapa de la llengua ben antic.

Josep Guia em fa arribar aquest sorprenent mapa de 1883. És un mapa de la llengua catalana que, emperò, no fa distincions de les zones occitana ni castellana. Deu ser el més antic de tots.

3. Menys inversió per habitant

En la primera tanda de mapes ja en vaig ensenyar uns quants en els quals el país apareix de forma natural quan s’estudia alguna cosa. Un altre exemple seria aquest mapa del diari El País que retrata la inversió per habitant que fa l’Estat espanyol. Els tres territoris on la inversió és més baixa són els nostres. Aportació d’@ignasi18p

4. Cartografia francesa

David d’Enterria em fa arribar aquest mapa francès, que ja té bona cura de separar la Catalunya Nord

5. Per la dignificació de la llengua valenciana

Aquest és un mapa important. És un mapa lingüístic editat el 1931 per Acció Valenciana. Com és ben evident l’expressió ‘valencià’ s’usa en aquest mapa com a sinònim perfecte de ‘català’.

Me l’envia, igual que el mapa següent, el grup de sociolingüística ‘Una llengua, un poble‘.

6. La Unió de les Nacionalitats

Mapa fet per la Unió de les Nacionalitats, organisme predecessor de la Societat de Nacions, al seu torn embrió de les Nacions Unides (ONU). Que entenia com a “Catalans”, els territoris que van de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, al marge de consideracions geopolítiques. A la Wikipèdia es pot consultar amb tot detall aquest mapa.

7. A l’Atlas de les Nacions sense Estat

Mapa que apareix en l’Atlas de les Nacions sense Estat, publicat a eurominority.org

8. Éssers mitològics dels Països Catalans

Un mapa ben curiós, vist en un bar. No està clar si és una còpia única, feta per al bar en qüestió, o si és una obra d’un col·lectiu o grup i es pot adquirir.

9. El puzzle

Aquesta és la coneguda versió del mapa en forma de puzzle.

10. I si som francesos?

Aquest mapa etnogràfic alemany porta a l’extrem la lingüística. Com que el català és una llengua gal·lo-romànica ens classifica com a ‘francesos’. D’alguna forma ho som, d’acord. Però la proposta és ben poc encertada…

11. Som 28 milions

Una versió molt més encartada d’aquest tema és la que presenta aquest mapa del CAOC, que considera catalans i occitans membres de la mateixa comunitat nacional. Per combatre el famós ‘Som 6 milions’ de Jordi Pujol la xifra s’eleva als 28 milions.

12. El mapa de les regions

Tot i les discussions que encara hi ha sobre els límits de les regions del nostre país aquesta és l’aproximació més encertada.

 13. La conjugació verbal

Mapa de com es conjuga la primera persona de present en les diverses regions.

 14. Mapa de morfosintaxi

A Iberolingua hi ha una molt interessant col·lecció de mapes de morfosintaxi i lèxic. Com aquest.

15. Amb l’Alguer o sense?

La majoria de mapes dels Països Catalans no incorporen l’Alguer. Una certa tradició fa que la ciutat catalana de Sardenya quede fora dels mapes més polítics: hi parlen català però no són catalans sinó sards. Aquest mapa fet per Marc Belzunces és una de les excepcions.

16. Encabir el poble d’Iniesta

En una discussió sobre en una web anglesa de Futbol, arran la Pilota d’Or, algú, retocant el mapa de la Wikipèdia, va voler explicar que Iniesta és català a base de distorsionar una mica el mapa per encabir-hi Fuentealbilla. Sens dubte un excés.

 17. Un mapa molt aproximat

Realfilmcareer.com diu que aquest és un mapa ‘aproximat’ de llengües de l’Estat espanyol. Molt aproximat, sí: a Cartagena parlen català i a Girona no.

18. Exportacions i importacions. Una realitat contundent.

Aquest és un mapa molt interessant de les exportacions que fa el Principat. El mapa és del professor Pankaj Ghemawat, que s’hi acosta pensant en el procés d’independència. A la seua pàgina trobareu també el d’importacions. Què té d’interessant aquesta representació cartogràfica? Que evidentment posa de relleu d’una forma ben gràfica la importància enorme dels fluxos econòmics interiors dels Països Catalans.

19. Redibuixant Europa

Un intent de redibuixar Europa des de la base provincial, respectant les llengües i cultures. Discutible, com sempre que s’intenta fer això.

 20. El Temps a TV3. El mapa més popular de tots

Alguns lectors em va retreure l’altre dia que no inclogués el mapa del Temps de TV3, sens dubte el mapa més popular dels Països Catalans que mai no ha existit. Ací està.

Els amics, i veïns, de la Llibreria La Calders em demanen que presente al seu local el llibre de Joseba Sarrionandia ‘Jo no sóc d’aquí’. Ho faig encantat i la cosa acaba derivant en una tertúlia amb Ainara Munt Ojanguren, la seua traductoria i amb la gent que hi ha al local. Poca perquè ho fem el primer dia de fred d’hivern a Barcelona -o potser és per alguna altra raó però aquesta ens sembla plausible.

L’Ainara parla més de literatura i jo més del personatge, com és lògic. Sarrionandia és un home peculiar. Ha obert molt el focus de la literatura basca amb una manera d’escriure molt peculiar i amb una mirada molt extensa sobre el món que l’envolta. Però evidentment li resulta molt difícil escapar al personatge. Ell és el protagonista de la famosa fuga de Martutene on dos presos d’ETA, ell i Pikabea, es van amagar en els baffles d’Imanol per burlar la vigilància. I per tant de la cançó dels Kortatu (Sarri, Sarri…) que tothom ha ballat en alguna ocasió.

Des d’aleshores viu en exili, ves a saber on. La seua presència pública és gairebé inexistent i el contacte amb ell de qui vulga saber-ne res molt difícil. Això malgrat que els delictes dels quals l’acusen ja han prescrit i que per tant podria tornar, en principi, sense massa problemes -sembla que no és tant tant clar però ja ens entenem,

Al final de la presentació llegim alguns fragments del llibre. Jo en trie un, brutal, on relata una pallissa a la presó. Em va impressionar molt. El llibre són apunts curts molt diversos i ben escrits sobre temes de tot tipus. Mentre el lliges no tens en cap moment la impressió que els està escrivint un pres. Però quan arriba el moment, la presència de la presó es torna d’un pes aclaparador, impossible de suportar. Com supose que devia ser la realitat, el dia a dia, de l’autor.

1. El primer, el mapa de la llengua

El concepte de Països Catalans s’atribueix a l’historiador i jurista valencià Benvingut Oliver, en un llibre publicat el 1881. Tanmateix el primer mapa que es coneix es va publicar vint anys després. Era un mapa publicat al número 2 de la revista Catalonia, amb el nom de ‘Mapa de les terres catalanes’. No se’n conserva còpia. El segon mapa, aquest que presentem, el van publicar Joan Aguiló i Pinya i Antoni Riera, en una làmina adjunta a “Fronteres de la llengua catalana y estadística dels que parlen en català”, una comunicació presentada al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906)

2. El primer mapa polític, en plena dictadura

Aquest mapa va ser editat de forma clandestina el 1947 per les Joventuts d’Estat Català, en plena dictadura franquista. Es tracta del primer mapa que parla del Països Catalans no com a referència cultural sinó com a nació. En temps de la república el concepte de Països Catalans no va quallar més enllà dels moviments culturals. Seria sota el franquisme, amb l’impuls especialment dels moviments independentistes i d’intel·lectuals com Joan Fuster que el concepte arrelaria de forma popular en una bona part de l’oposició política i social.

3. El mapa més popular, el de Ballester i Canals

El gran activista cultural i nacional Josep Ballester i Canals és el responsable, als anys seixanta, de la creació i difusió del que, sens dubtes, és el mapa més popular dels Països Catalans en tota la història. El mapa és, a més, d’una excel·lent qualitat, i ha estat reimprès i reproduït en moltes ocasions. Fuster va retre homenatge a Ballester i Canals dient que aquell mapa era la ‘maniobra més eficaç mai feta pels Països Catalans’. El mapa va ser realitzat per Antoni Bescós i Ramon el 1962.

4. El mapa més complert

Aquest mapa editat per la Fundació Irla és el mapa més complet fet fins ara. És d’una gran qualitat cartogràfica i ha estat imprès en paper a gran mida. El mapa cartografia comarques i poblacions dels Països Catalans, distingint clarament aquelles que són de llengua occitana o espanyola de les que ho són de llengua catalana. Ara mateix és el mapa més popular i usat.

5. Vist des del nord

A la Catalunya Nord és molt conegut aquest mapa, editat en català i en francès pel Consell General dels Pirineus Orientals. Es tracta d’un mapa que a més de dibuixar els límits del país aclareix la situació legal de la llengua en cada territori.

6. Occibèria

Aquest és un peculiar mapa fet en aragonès que dibuixa els territoris influïts històricament per la llengua d’Oc i la corona d’Aragó. Hi ha hagut històricament diversos mapes que han inclòs el català com un dialecte de l’occità o fins i tot del francès. Aquest va més enllà i proposa un espai occibèric que engloba Occitània, els Països Catalans, l’Aragó i una part d’Espanya i França. És un mapa molt original i ple de detalls curiosos, com ara la definició d’Extremadura Aragonesa per a referir-se a les comarques valencianes d’influència aragonesa o la diferenciació que fa de les diverses zones de Múrcia.

7. Quan el país emergeix. Funcionaris

Més enllà de la cartografia oficial hi ha mapes de detall que fan emergir els vincles i llaços entre els Països Catalans, de forma purament tècnica. Els Països Catalans comparteixen models econòmics i socials indubtables que es fan visibles, per exemple, quan s’analitza el nombre de funcionaris per càpita en el conjunt de l’estat espanyol. S’hi observa clarament que el Principat, el País Valencià i les Illes tenen menys funcionaris per habitant que cap altra comunitat autònoma de l’estat.

7. Quan el país emergeix. La Viquipèdia geolocalitzada.

Diversos mapes tecnològics han posat de relleu l’existència real d’una comunitat humana al conjunt dels Països Catalans. La creació de la Viquipèdia o els usos de twitter, per posar dos exemple, dibuixen de forma més o menys clara una geografia amagada. És cert que la contundència del Principat és molt major però el mapa queda traçat clarament i s’allargà per la resta dels Països Catalans de forma contundent i clara.

8. Mapes de paraules

A vegades es fan mapes que de fet només contenen la silueta del país i en el seu interior un contingut que no és geogràfic. És el cas d’aquest mapa que usant la coneguda tècnica del mapa de paraules presenta recursos de twitter de tots els Països Catalans, webs o serveis que es poden fer servir per a millorar l’ús de la llengua catalana.

10. El mapa a les notícies

El procés independentista del Principat ha fet que diaris i televisions de tot el món dibuixen mapes. Un d’interessant és aquest publicat pel Wall Street Journal, que delimita perfectament les regions catalana i basca que aspiren actualment a la independència i l’abast global de les dues nacions.

11. Una original proposta europea

Aquest mapa presenta els territoris d’Europa dividits de tal manera que tots tenen la mateixa població: Equipopulous. Això fa que hi haja algunes divisions curioses, però sempre basades en arguments històrics o sociològics. Així els seus autors han optat per respectar els Països Catalans, només afegint-li una part del Llenguadoc occità. El nom triat és una curiositat interessant ja que ens identifica com a costa balear, tesi remarcable des del punt de vista estríctament geogràfic.

12. Els Països Catalans a l’Europa del 2022

Aquest és un mapa, irònic, que ha fet córrer rius de tinta. És un estudi de com podria ser Europa al 2022 posant l’èmfasi en el pes d’Alemanya. El mapa, significativament, recupera la confederació catalano-aragonesa amb el nom d’Imperi Català però deixa fora les Illes, que passen a estar controlades de forma definitiva per (la nudista) Alemanya. Una dosi de futurologia ficció en la qual, per cert, Espanya passa a estar controlada, ara oficialment, pel Vaticà.

13. La gent fa el mapa: els ateneus

Hi ha diversos mapes creats a partir de les activitats de la gent. Un exemple interessant és aquest mapa dels ateneus i casals dels Països Catalans, fet per la revista L’Accent. El mapa marca aquelles institucions locals que tenen un compromís amb el país i la cultura catalana, dibuixant una geografia humana desconeguda per molta gent.

14. L’evolució de la llengua

Aquest mapa ressegueix l’evolució de la llengua per regions o comarques, en base a les dades del Baròmetre de la Comunicació. Cartografia quanta gent considera el català com la seua llengua d’identitat i si aquesta xifra augmenta i disminueix respecte a les anterior edicions del baròmetre.

15. Les institucions i la política als Països Catalans.

Aquest mapa analitza la composició electoral dels diversos territoris i la distribució dels escons en les diverses eleccions. És, però, un mapa clarament basat en els territoris que avui són a l’Estat espanyol ja que a la resta de territoris es limita a indicar que guanyen els partits andorrans, francesos o italians. La referència a L’Alguer és poc comú ja que tret dels mapes lingüístics la resta de mapes consideren la ciutat com una minoria cultural catalana dins Sardenya.

16. L’Espanya assimilada.

No és un mapa dels Països Catalans però és gairebé el mapa polític més famós que fa referència als Països Catalans, de fet a la Corona catalano-aragonesa. En aquest mapa de 1854 publicat a Madrid es distingeixen amb claredat quatre Espanyes. La unitària, la colonial, la foral (el País Basc) i l’assimilada (Aragó i els Països Catalans). El mapa ha aixecat molta polèmica i discussió, fins i tot a l’hora d’analitzar qui n’és l’autor.

17. Quan el formatge ens fa un país

Darrerament s’ha posat de moda comparar idiomes posant-los sobre mapes. Un exemple seria aquest mapa que vol explicar com es diu formatge en les diverses llengües europees. No només marca els Països Catalans per separat sinó que ens identifica amb Occitània i ens relaciona amb l’estat francès, per la homofonia entre el català i el francès.

18. El mapa de la corrupció

Un mapa tan desagradable com real fet per la CUP per a denunciar els casos de corrupció als Països Catalans ‘espanyols’ i intentar comptar quants diners representen.

19. Enllaçats

Un altre mapa activista, aquest que arriba des de les Illes per la campanya Enllaçats per la Llengua. Hi presenta els principals dialectes del català.

20. I el mapa mut

Tret de la Viquipèdia. I sobre el qual podeu dibuixar.

>> Aquest apunt ha estat ampliat amb 20 mapes més ací.

Vivim temps de polèmica. És obvi. Però les polèmiques consumeixen; a mi com a mínim em deixa eixut haver de criticar amb contundència a la gent. Sempre que ho he de fer ho faig,  siga qui siga, però reconec que personalment no m’agrada gens fer-ho: mesure les paraules fins l’obsessió, escric i reescric els textos durant hores, mastegue els adjectius i m’interrogue sobre cada detall, sobre cada descripció. Acabe esgotat. Literalment esgotat.

I quan me’n sent molt d’esgotat regire la llibreria de casa i trie lectures per deixar-me caure al sofà uns minuts i aconseguir que passe una mica d’aire pel cervell. Aquests dies he triat especialment llibres dels grans periodistes francesos, que són una raça única a l’hora de polemitzar i enfrontar-se a qui siga -pel millor futur de la pàtria. Per això, i per com de bé que escriuen, aquests dies he anat botants dels uns als altres. Del gran Jean Daniel (‘Mon ennemi intime est le dogmatisme‘) a Beuve-Méry, de Françoise Giroud a Bernard Lazare (‘Je veux qu’on dise que, le premier, j’ai parlé‘)…

Passen els anys i les lectures i la meua admiració per ells segueix intacta. Els periodistes francesos -i italians- i també els americans són els meus favorits. Però representes dues concepcions ben diferents de com hem de treballar. Allà on aquells excaven les dades fins acorralar la peça, aquests, els nostres veïns, polemitzen i fan de la funció ètica, del seu dret a pensar, una bandera excelsa, un gegantesc motor intel·lectual. Els nostres diaris, en temps de la república, eren ben francesos i a mi, mentre els llisc, m’agrada suposar que alguns dies sóc capaç d’imitar-los, ni que siga pal·lidament i amb el més gran dels respectes.

I això, saber que ells ho han fet abans i que això ha fet del periodisme a França el que és avui, em compensa una mica del malestar que em causa ser àcid, haver d’esmolar tant els meus articles…

Sopar d’aniversari a casa. Amb els amics més pròxims de Barcelona -a Bétera ja ho celebrarem el cap de setmana. Apareixen els regals com mana la tradició i entre ells aquests gràfics de l’Oriol Nubiola, plasmats en cartell, samarreta i unes xapes espectaculars per la roba.

Els Nubiola, a part de ser molt bons amics, són molt bons dissenyadors i fotògrafs. En aquest cas ha estat l’Oriol, que no sé ni quantes hores haurà hagut de dedicar a fer aquest disseny ‘On Tour’ que m’ha impressionat i tot. Realment el nombre de presentacions del llibre ha estat enorme. Vist així, sobre el mapa.

Aquestes setmanes no paren de passar periodistes estrangers per VilaWeb, preguntant sobre el procés i intentant entendre què està passant. Fa uns dies, però, una visita em va fer una il·lusió especial. Era una periodista de Delo, el diari eslovè del qual alguna vegada he contat anècdotes sucoses de l’època precisament de la independència d’Eslovènia. Aleshores era jo qui cridava a la porta del seu diari, a Lubjinana, per saber més del que estava passant. És a dir per fer els que els seus periodistes ara estan fent amb mi.

Ho vaig explicar a Mimi Podkrižnik, la seua redactora desplaçada a Barcelona i ella ho ha reflectit en aquest llarg article que acaben de publicar.

El món fa algunes voltes de tant en tant.

La meua pissarreta d’El Punt Avui TV de dimecres passat.

[vimeo 112432067 w=500 h=281]

Cap de setmana londinenc. Apretat perquè participe en dos actes diferents. Divendres a la nit en el sopar que organitzen CatalansUK (del qual en trobareu referència en aquesta crònica d’ells mateixos). I dissabte per la vesprada en un debat amb Alex Callinicos sobre el canvi social i les situacions a Escòcia i Catalunya.

El primer va ser un debat enorme. Vam començar a les 7.30 i passades les 12 encara ens barallàvem. Directament. Em va sorprendre un ànim una mica encès que no sé si atribuir a la distància. En qualsevol cas em va resultar molt interessant ja que vaig conèixer molta gent fantàstica que hi viu i treballa i que es deixa la pell també pel país.

Pel que fa al segon va ser per un públic més divers, d’entrada el debat ja era en anglès, i em va permetre conèixer en Callinicos, un personatge de referència en el món anglosaxó com a pensador marxista i un activista polític francament determinat.

Entremig una mica de passeig, un parell de llibreries i una bona visita a la Tate Modern, admirant un parell d’exposicions que em van alegrar la setmana.

Ara fa una setmana del 9-N. Jo vaig acabar la nit participant en una tertúlia organitzada per Euskal Telebista al mateix centre de premsa internacional de Barcelona. He tardat uns dies en tenir la còpia però heus-la ací

[vimeo 112012500 w=500 h=281]

Aprofite l’estada a Londres, convidat a prendre part en un sopar de Catalans UK, per visitar el parlament britànic. Xavier Solano hi treballa i m’ha convidat a veure’l per dins, cosa que no havia tingut mai l’ocasió de fer. Curiosament he estat als parlaments escocès i gal·lès abans. Mai no és tard, però.

Westminster és tanmateix un parlament ben especial, com ho sap tothom. Passegem de gust per les seues estances i Solano em va explicant anècdotes riques del parlamentarisme britànic, de la seua manera de fer, mentre defensa que el parlament català n’hauria de prendre nota.

La cambra dels comuns impressiona. L’he vist milions de vegades per televisió però no és el mateix veure-la en directe. Allà dins. És molt menuda, més que no m’imaginava, així que els debats que tantes vegades he admirat per com de directes són en realitat deuen ser-ho molt més del que sembla. A terra hi ha dues línies, una a cada bancada, que els diputats no poden traspassar. La gràcia és que les línies marquen exactament la distància de dues espasses. Glups.

L’espai central del parlament és un ampli vestíbul amb quatre cares, que al·legòricament representen les quatre nacions de la Gran Bretanya. Hi ha una ala de l’edifici encomanada al patró d’Anglaterra, una al d’Escòcia, una al de Gal·les i una al d’Irlanda. I la distribució és interessant. El quadre de Sant Jordi, patró d’Anglaterra, mena a la pomposa cambra dels Lords. El de Sant David, representant Gal·les, a la dels comuns. El de Sant Patrici, representant Irlanda al carrer, i es ben apropiat perquè la major part d’Irlanda ja ha marxat. I el de Sant Andreu, patró d’Escòcia?

Doncs per més increïble que puga semblar mena al pub. No a un pub metafòric sinó a un pub real. No hi vas de forma directa sinó baixant unes escales però al final de tot i rere una porta molt discreta efectivament s’amaga un pub. Amb música a tot volum, cambreres servint pintes de cervesa i tot de personal del parlament compartint cadires i begudes. Evidentment és un pub on no pot anar ningú que no treballe al parlament però que si t’oblides per un moment d’on és resulta impossible distingir-lo de qualsevol altre.

M’hi vaig fer la cervesa més menuda i lleugera que vaig trobar mentre aprofitàvem per parlar del que està passant al nostre país i a Escòcia.

Divendres em cridà l’Albert per a dir-me que havia mort Juli. Un càncer se l’ha emportat a una velocitat que ens deixa sense alè. Avui, però, la sort ha fet que poguérem dinar tots dos, sols, i que junts poguérem passar una estona recordant el nostre amic.

Amic d’infància. D’infància real. De quan teníem deu anys o alguna cosa així. Juli, aleshores, ja era un personatge especial. Ara fa una estona llegia un article dels seus amics de l’Eliana que el descrivien com el director de música que els ha estat durant tants anys, al Cor. M’ha sobtat veure’l amb barba, i amb barba blanca! Perquè per a mi encara la imatge del Juli és en pantalons curts, en aquells pantalons curts de criatures de pam i mig que enfilàvem còmplices el carrer amunt, tantes vegades junts, ell, Albert i jo.

Juli era especialment creatiu ja aleshores. Al seu pis de la part de baix del meu carrer vam inventar junts, insistisc que teníem deu, dotze anys, les coses més inversemblants. Una temporada vam crear una penya del Bétera de futbol. Ell tenia com una impremta de joguina i l’usàvem per a fer els carnets. Vam fabricar banderes verd-i-blanques i anàvem al camp, el poliesportiu tot just l’havien estrenat, a animar a un equip que ves a saber en quina categoria regional devia jugar.

Després vam inventar i vam fer la falla, la primera falla del poble. Ho he explicat en algun altre apunt: vam fer una falleta menuda, en suro i cartró, i la vam baixar al carrer València, per cremar-la. En eixes aparegué Andreu que ens va comprar una traca i començà el ritual de fer-ne una de veres cada anys, allà en el corral que tenia rere la bàscula. Avui dinant l’Albert m’explicava que se’n recordava de vindre a buscar-nos els dissabtes, que Juli i jo ens els passàvem pintant, serrant, enganxant paper encolat per a poder tenir aquell monument que definia ‘La barraca’.

Parlar-ne m’ha vingut bé. És estrany però pense, crec, que ens ha vingut bé als dos. La mort és sempre una traïció molt ínitima al que eres i amb el qui se’n va se’n va una part de tu també, que mai més no es podrà reconstruir. Així que els dos que quedem vius hem brindat pel nostre amic que se n’ha anat i ha estat com si d’alguna manera poguérem dir-li adéu, encara amb pantalons curts, encara amb tota la vida esperant-nos allà al davant.

Ho diré de forma directa: espere que tots vostès siguen conscients de com en som de privilegiats. Vull dir tots nosaltres, els catalans del Principat i aquells com jo de la resta del país, dels països, que vivim i hi tenim domicili. Diumenge serà un privilegi el dia sencer, viure’l. Posar-nos en les cues amb una papereta a les mans. Deixar-la caure, senzillament, dins l’urna. De fet, viure tota aquesta setmana i viure tot el que estem vivint ja és un gran privilegi, enorme. Un regal que ha estat fet, per la història, a les nostres generacions.

Des que Espanya ens va foradar per Almansa, el 1707, han estat moltes les generacions de catalans que només han pogut resistir, que han hagut d’aguantar els cops, que s’han conjurat per refer el país en silenci i clandestinament, que s’han esforçat a superar un a un els molts obstacles, i tan grans com eren, que des de ponent els posaven al davant. En aquests 307 anys d’ocupació, molt poques vegades el país ha pogut viure amb calma i llibertat, créixer sense traves o inconvenients greus. Sense haver de fer un esforç suplementari de catalanitat.

Però avui és avui, i ací estem nosaltres. Nosaltres, vostès lectors i jo, som els privilegiats que podem guanyar la independència en nom de tots els qui han perdut durant tres segles. Som els qui tenen l’oportunitat de viure la història en directe i de gaudir-la. I som, sobretot, els qui tenim la responsabilitat de no fallar.

Una responsabilitat que és enorme, això no se li escapa a ningú. Aquesta setmana ens mirem els uns als altres i en el fons dels ulls sabem que això és a tocar. Ningú no ens regalarà res i tot encara està per guanyar, però no puc treure’m de damunt aquesta sensació fantàstica de ser el més privilegiat del món. Ni vull.

(El meu article d’ahir a El Punt -Avui)