Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Hi ha gent que té una gràcia enorme i natural. Mireu ací com hauria pogut funcionar Google als anys 60.

Des de fa anys l’entrada de l’estiu la marquen, per a mi, pel·lícules i llibres. Comence a llegir els llibres que no puc mirar amb la suficient calma durant el curs. Sobretot llibres de tema científic. El primer d’aquest any m’ha deixat acollonit: “our final hour“, de Martin Rees

Martin Rees és, entre altres coses, l’Astrònom Real d’Anglaterra (que no està malament). I un astrofísic i cosmòleg reconegut arreu del món. Les seues opinions han de ser tingudes en compte i tot i que ell diu que no vol que el llibre siga catàstrofista la veritat és que llegir-lo posa els pèls de punta. El senyor Rees creu que al llarg del segle XXI és probable que desaparega la vida humana del planeta, com a conseqüència dels teòrics avanços científics que se’ns giraran en contra.
No l’he acabat encara. No sé si acabar-lo.

Ahir vaig ser a Gandia, fent una conferència a la Universitat d’Estiu sobre els envits que provoca el periodisme digital.
Penge l’esquema de la xerrada, per si li interessa a algú.

La digitalització, de la qual internet és la mostra extrema, canvia profundament els models d’adquisició de notícies del públic occidental. La revolució és sobre com aconseguim les notícies i, ara, també sobre com les creem i difonem. És un estadi diferent, per exemple, a la consolidació de les agències de notícies o a l’aparició de la CNN.

Ara fa deu anys dels inicis del periodisme digital

-Inici als Estats Units amb dues grans visions:
->de base tecnològica
-Yahoo! Current Events
-Google News
->de base periodística
-San José Mercury News
-Slate
-CNN…

-Ben aviat la majoria dels mitjans entren a Internet, sense massa planificació. I això provoca nous models
->penjar a la web l’edició en paper o emetre la ràdio en directe…
->aparició de nous mitjans clarament periodístics però directament basats en internet
->apropiació dels serveis de notícies per webs genèriques tipus Yahoo!
->entrada de les agències de notícies en la disputa del lector final

Passats els 10 primers anys de periodisme digital hi ha alguns canvis ja clarament consolidats i que no tenen marxa enrera

-Hi ha una gramàtica pròpia del mitjà
->l’enllaç com a matèria primera
->un ús més intensiu de les eines de participació
->temps real. Internet ja competeix més amb la televisió que no amb els diaris tradicionals. Poc espai, per exemple, per a l’opinió
->personalització
->format ràpid de lectura (pantalla…)
->les fonts esdevenen mitjans (partits, governs, clubs…)

-Hi ha formats
->agregadors de notícies
->neoagències
->diaris digitals amb perfil diari de qualitat
->explosió de periodisme groc
->periodisme cívic, deconstruït

-Hi ha models de negoci i empreses
->pagament per continguts (fracàs dels models tipus El País, èxit del WSJ.com)
->suport i complementació de la marca (BBC), fins i tot cercant camins independents (Clarin)
->complementariat a partir d’una sola redacció sobre diferents mitjans (Lawrence Journal. Segre…)
->models estríctament digitals (VilaWeb)
->conversió en diari de moviments urbans (OhMyNews a Corea)
->El fenòmen dels No-Media (indymedia…)

-Hi ha l’arribada de nous fenòmens extraordinàriament innovadors
->RSS
->Blog
->Ubiquitat/mobilitat – desaparició de l’ordinador
->periodisme p2p (SMS 11M)

Internet ha provocat ja canvis enormes en la forma en la qual rebem i consumim informació. I els comença a provocar en la forma en la qual creem informació i en l’impacte social de la mateixa -fenòmen de l’altermundialisme mediàtic. També redibuixa el paper i la credibilitat dels mitjans tradicionals.

->les fonts són públiques i la crítica de les fonts es socialitza i fa, de vegades, el treball que hauríem de fer els periodistes (contrastant.net)
->ja no hi ha premsa estrangera (11S o 11M)
->copy/paste universal. On s’originen les notícies?
->impacte de l’arribada al lector de les agències de notícies (pagar només per reproduir però les redaccions ja no estan més ben informades…)
->socialització del periodisme a través dels blocs (Salam Pax, projecte eleccions americanes The Seattle Times…)
->més transparència (vídeo Juan Carlos a Euskadi)

L’impacte del fenòmen és més gran encara perquè la crisi dels mitjans tradicionals té moltes cares i arriba per molts costats

->diaris de pagament vs gratuïts
->costos enormes de la tv digital
->pèrdua de contacte amb la realitat de les grans empreses mediàtiques
->construcció de grans corporacions que ja no tenen al cor la informació
->pèrdua de credibilitat. prostitució política, cultural (Babèlia) i social de les grans corporacions

I també perquè la revolució tecnològica permet coses impensables fa cinc anys

->arrelament de la banda ampla o adsl
->creixement dels ordinadors (memòria, disc dur, capacitat de gestió…)
->simplificació dels procesos d’edició (php. bloc…) fins i tot de vídeo (pròxima revolució?) i de distribució (wi-fi, G3…)
->models p2p. La música ja ha canviat per a sempre. On hi ha el napster de la informació?

Davant això només hi ha dues posicions possibles:

->considerar que tot el que passa no és periodisme i mantenir-se al marge. Posició suicida i estúpida.
->intentar mesclar cultures i aportar valors i tècniques periodístiques al que està passant. Morirà el periodisme? Si ens mantenim al marge del periodisme digital serà només un passatemps elitista.

Cal iniciar una crítica positiva del mitjà, per guanyar credibilitat en el debat

->velocitat
->frivolitat
->còpia

Però sobretot cal crear i innovar.

Tendències de futur (present?) sobre les quals innovar
->Ubiquitat. Internet Martini.
->Personalització. Blocs
->Traducció automàtica
->Mètodes de catalogació i selecció de notícies
->Llenguatges push…

Porte un grapat de dies amb la mà dreta inutilitzada. De fet aquest és el primer test que intenta veure si els meus dits funcionen bé o no. Resulta curiós com de difícil és sobreviure sense la mà dreta. Quantes molèsties arribes a acumular al llarg del dia.

No és ja no poder menjar o escriure. Hi ha milers de gestos quotidians que deixes de fer o que es tornen complicats. Obrir un llibre, per exemple. O rascar-te l’orella. I vestir-se! gairebé m’he sentit ridícul quan no podia posar-me bé les sabates.
No m’ha quedat més remei que tenir paciència. Què podia fer sinó? Demà tornaré a treballar i aniré a Gandia, per participar en la Universitat d’Estiu. La mà, dreta, torna a funcionar, veig.

Normalment és una de les webs que intente mirar cada dia: Gizmodo. Es tracta d’un bloc que anuncia tota mena de catxarrets tecnològics. Quan tinc més temps, com ara, m’hi entretinc. I val la pena.

Normalment és una de les webs que intente mirar cada dia: Gizmodo. Es tracta d’un bloc que anuncia tota mena de catxarrets tecnològics. Quan tinc més temps, com ara, m’hi entretinc. I val la pena.
El que resulta realment sorprenent és comprovar quina barbaritat de coses s’arriben a inventar al cap del dia. Tota mena d’estris per a fer qualsevol cosa. La gent aquesta de Gizmodo s’ha empescat un mètode per a estar a la que cau i realment han esdevingut en poc temps una referència obligada …per als partidaris de la curiositat.

La primera volta que vaig estar a Nova York recorde haver-me preguntat per quin motiu cada nit ix un tren cap a Montreal. Montreal? Quan vaig anar a la capital del Quebec ho vaig entendre de cop: Europa! Montreal és Europa directament. L’Europa més pròxima que cap americà pot visitar. Per això té el diari més parisenc d’Amèrica: Le Devoir.
(Avui, que els independentistes quebequesos han guanyat les eleccions el seu titular és: “Le Québec infranchissable”)

La primera volta que vaig estar a Nova York recorde haver-me preguntat per quin motiu cada nit ix un tren cap a Montreal. Montreal? Quan vaig anar a la capital del Quebec ho vaig entendre de cop: Europa! Montreal és Europa directament. L’Europa més pròxima que cap americà pot visitar. Per això té el diari més parisenc d’Amèrica: Le Devoir.
Le Devoir és Le Monde però amb l’ànima de Libération. Le Monde seria massa sec en un país minoritzat. I el Libe seria massa europeu per a nord-amèrica.
De tota manera al seu davant, literalment al seu davant, hi ha The Montreal Gazette. Cent per cent Amèrica.
(Avui, que els independentistes quebequesos han guanyat les eleccions el seu titular és: “Le Québec infranchissable”. I el Gazette diu que “Duceppe (el líder del Bloc Quebequès) says referendum several years away”). Tot previssible

El xou aquest del retorn de la sobirania a l’Irac em depara una sorpresa. Què ha passat amb aquella famosa bandera que algú es va treure de la màniga? Avui la cerimònia del nou govern l’han fet amb tot de banderes antigues al darrera (les que va canviar a última hora Saddam, afegint versicles de l’Alcorà…)

El xou aquest del retorn de la sobirania a l’Irac em depara una sorpresa. Què ha passat amb aquella famosa bandera que algú es va treure de la màniga? Avui la cerimònia del nou govern l’han fet amb tot de banderes antigues al darrera (les que va canviar a última hora Saddam, afegint versicles de l’Alcorà…)
En matèria de banderes hi ha una autoritat indiscutida a la web, que és Flags of The World. En parlen de la bandereta en qüestió amb tot de detalls. Però supose que ja deu ser, hores d’ara, una proposta del passat (per cert que ben torpe)

Els Estats Units, ells en diuen “la coalició” han retornat la sobirania a l’Irac uns dies abans del que estava previst. I Paul Bremer se n’ha anat immediatament del país. Caram!

Els Estats Units, ells en diuen “la coalició” han retornat la sobirania a l’Irac uns dies abans del que estava previst. I Paul Bremer se n’ha anat immediatament del país. Caram!
Hi ha una web que es diu Disinfopèdia i que tracta de crear una mena de Wikipèdia però centrada en afers públics. Hi trobareu un munt de dades personals i de connexions de Paul Bremer. (Article ací)

Revetlla de Sant Joan a Arenys. Per primer vegada sense la Salseta del Poble Sec. L’Alternativa és patètica i demostra de nou com és de fàcil matar un esforç de vint-i-cinc anys, només en una nit. […]

Revetlla de Sant Joan a Arenys. Per primer vegada sense la Salseta del Poble Sec. L’Alternativa és patètica i demostra de nou com és de fàcil matar un esforç de vint-i-cinc anys, només en una nit.
Durant vint-i-cinc anys la revetlla de Sant Joan ha estat organitzada per una comissió popular i la presència de La Salseta s’havia convertit en un autèntic ritual. Aquest any l’Ajuntament ha aprofitat la indecisió dels organitzadors per a colar-se i el canvi ha estat radical. En comptes de la Salseta uns desconeguts que cantaven fatal i només sabien parlar en castellà (van dir que feien una cançó de “rock català” i van tocar allò de “la raja de la falda”…) Els bars, que abans pagaven la festa i expressaven solidaritats diverses s’havien convertit en una maquinària de fer diners. Fins i tot ha coincidit que has asfaltat una part de la platja. El resultat? Una nit desconeguda gràcies a un ajuntament que rebutja ajudar Raimon per a cantar Espriu i en canvi dóna tot de facilitats a Bisbal. Em sembla que es diu Bisbal. Vull dir un d’eixos de l’Operasion Triumfo…

“Vinte e três anos depois, Portugal voltou a vencer a Espanha, e a, deste modo, somar o seu sétimo triunfo de sempre diante do país «vizinho».”
Així acaba la crònica que fa el Diario de Notícias lisboeta del partit de futbol. No costa massa de llegir-la entre línies, sobretot aquesta frase. Aquest “vizinho” diria que explota. D’orgull per un partit guanyat? de ressentiment? No ho sé. Però en qualsevol cas Obrigado Portugal.

Sóc a Maastricht per una reunió de l’European Journalism Center. La seu de l’EJC està a l’edifici del Centre Ceramique, un espai que és a la vegada biblioteca, centre cultural i un munt de coses més. Entre les quals col·legi electoral avui. Perquè els holandesos han votat avui dijous i no diumenge. M’he trobat el col·legi entrant i ací voten amb una mena de maquinota pseudo-electrònica molt gran. Queden tapats al seu darrera: punxen el nom de qui volen votar i aleshores apareix la seua cara en pantalla i confirmen que és qui volen votar. Així el recompte nacional estarà acabat en un minut. La llàstima és que no el poden fer públic fins diumenge, perque la resta dels estats voten més tard, excepte els britànics que també han votat avui.

Dimecres de la setmana vinent farà cent anys que la ciutat de Dublin (Ath Cliath) va ser l’escenari privilegiat d’un llarg dia en la vida del senyor Leopold Bloom. Aquell dia era, va ser, les mil pàgines de l’Ulysses que James Joyce convertiria en una peça única de la literatura universal. Cent anys després el Bloomsday Centenary Festival, que cada any commemora aquelles vint-i-quatre hores, promet ser més que especial. He entrat a veure la web i me l’he trobat en la vella i preciosa llengua gaèlica de l’Eire. Fa anys que sent a dir que Joyce parlava gaèlic i que bona part de la seua màgia la deu a com transcrivia a l’anglès els pensaments de la llengua dels seus avantpassats. No sé si és veritat però m’ha agradat saber que James Joyce es deia Séamas Seoigh i que l’Ulysses en realitat és Uiliséas.

Fast Finder porta camí de ser millor que Google. Com a mínim és el primer cercador que aconsegueix enganxar-me des de l’aparició de Google. Treballa amb els apis d’aquest però fa una mà de coses noves espectaculars. Es nota que encara estan en una fase embrionària però potser seran la primera alternativa seriosa al Google. No vos el perdeu!

Si podeu llegir en anglès vos recomane moltíssim la lectura de l’article L’educació d’Alexandra Polier, publicat a la revista New York. En ell la periodista que va ser acusada falsament de ser amant de John Kelly pel Drudge Report, per The Sun i per tota aquesta colla d’animals explica al detall com el pitjor periodisme imaginable (rumors…rumors…rumors…) pot alterar radicalment la vida d’una persona normal. Un extraordinari document. I una bona vacuna.

El mercat dels navegadors s’està animant molt. El Safari, d’Apple, ja em va fer canviar de navegador. Després vaig descobrir el Firefox, que és el meu preferit ara mateix. Una autèntica meravella. I avui m’he baixat el Shira, un navegador nou d’orígen japonés. Diuen que és molt bo però molt bo haurà de ser per a fer-me canviar el Firefox. En qualsevol cas l’Explorer ja no sé ni per on para dins el meu disc dur.