Mails per a Hipàtia

Les agendes haurien de tenir airbag. Un airbag que es disparara quan estiguera clar que estàs comentent un error garrafal. Ara me’n vaig pitant a Sant Cugat a presentar un llibre. Demà al matí volaré cap a Gènova (i em fan rodar per Roma!) per fer una xerrada. Xerrada que he de fer una horeta i poc després d’arribar a l’aeroport. Així que si falla alguna connexió ja em vaig patint com un idiota. En qualsevol cas no podré tornar. Per tant dormiré a Gènova i m’alçaré ben d’hora per pillar el primer avió cap ací que tinc feina dijous al migdia. Divendres, entre altres coses, me n’aniré a Reus acompanyant el Martxelo Otamendi. I dilluns a les set m’esperen a València, a la Societat Coral el Micalet, per l’enèsima xerrada. Quatre conferències seguides, a les quals n’he d’afegir dues més dijous i divendres següent. I tot perquè les agendes no duen un airbag que bota automàtic quan hi ha perill de col·lisió. Com ara.

(D’acord: ja ho sé que la culpa la tinc jo…)

Em diuen que Modest Prats ha estat guardonat avui amb la Creu de Sant Jordi. Sovint les condecoracions honoren persones però de vegades també hi ha persones que honoren les condecoracions. És el seu cas.

Avui és nou de novembre. A aquestes hores, fa quinze anys, volava capa Frankfurt amb l’única obsessió d’arribar a la capital alemanya a temps de poder viure l’ensorrament del mur. Un teletip havia donat l’avís i era tan increible que quan Quim Guzman em va demanar si el titular d’allò era que el mur queia li vaig respondre “vol dir això però això no pot ser”. Ell es va quedar mirant-me i em va recordar que l’informatiu començava en pocs minuts. Recorde que li vaig demanar temps i vaig eixir al carrer per respirar. Era tan impossible…
continua dins
Avui és nou de novembre. A aquestes hores, fa quinze anys, volava capa Frankfurt amb l’única obsessió d’arribar a la capital alemanya a temps de poder viure l’ensorrament del mur. Un teletip havia donat l’avís i era tan increible que quan Quim Guzman em va demanar si el titular d’allò era que el mur queia li vaig respondre “vol dir això però això no pot ser”. Ell es va quedar mirant-me i em va recordar que l’informatiu començava en pocs minuts. Recorde que li vaig demanar temps i vaig eixir al carrer per respirar. Era tan impossible…
Quan em vaig convèncer de que era veritat vaig correr a l’aeroport. A Frankfurt ens vàrem trobar una colla enorme de periodistes que reclamàvem entrar com fora a Berlín. Aleshores hi havia molt pocs vols. Ens van posar en una sala on les hores passaven lentíssimes. De sobte vaig escoltar una veu coneguda: Jaume Vallcorba-Plana (que no sé què feia exactament allí) havia pujat dalt una taula i recitava poemes en occità a uns companys francesos que se’l miraven perplexe.
No anava a ser aquella l’única perplexitat. Al final ens van carregar a tots en un avió sense marca comercial i ens van portar gratis a l’atrotinat aeroport del Berlín occidental. Després de barallar-nos pels pocs taxis que hi havia només recorde la impressió que em va provocar encarar la Kudamm i veure-hi milers de persones aclamant un parell de cotxes Trabat que havien estat els primers en travessar la frontera. M’hi vaig quedar estupefacte. Com supose que estàvem tots. Recordava haver passat d’un Berlín a un altre per aquells pasos eixuts que els Vopos vigilaven amb aquella mirada de gel. I ara la gent circulava d’un costat a l’altre com si res. Va ser una nit llarguíssima i plena d’emocions. Segurament el dia més feliç de la meua vida de periodista. El dia en el qual vaig veure més alegria al meu davant. Va ser el dia que vaig entendre que no hi ha res que dure per sempre i que els canvis, per més impossibles que puguen semblar, acaben arribant. I acaben emportant-se per davant qualsevol resistència. Em sembla que avui em beure una cervesa per recordar aquella nit, aquells càntics, aquells somriures i tanta esperança.

El que em cansa més de tot aquest espectacle al voltant de la llengua és que mai en la meua vida he trobat a ningú que defense que el “català” i el “valencià” són llengües diferents i use la llengua amb normalitat i intensitat (li diga com li vullga dir).

No conec ningú que crega que el “valencià” és una llengua independent i que puge a un taxi i li parle en “valencià” al taxista, o que es plante davant una atenció telefònica de qualsevol marca que es nega a parlar-li en una llengua que no siga el castellà. No conec cap escriptor que ho siga en “valencià”. Cap cantant que ho siga en “valencià”. Cap periodista que ho siga en “valencià”. No els he vist mai a València.

La primer vegada que vaig anar a la processó del 9 d’octubre a València jo tenia quinze anys. Vaig quedar parat en veure el comportament dels aleshores incipients blaveros. Un d’ell em va amenaçar perquè jo duia un petit tros de tela amb les quatre barres enganxat al jersei i ho va fer en castellà. Han passat molts anys, ben bé tres dècades, i ells segueixen allà mateix. Defensant per motius polítics una llengua en la qual no creuen ni han cregut mai, ni pensen creure mai.

I ara Zapatero, el del tarannà que canviaria el món, els dóna peixet. Estic segur que ho fa pel mateix motiu pel qual m’amenaçava aquell gorila feixista a la Plaça de la Mare de Déu fa trenta anys. Perquè Espanya és l’única cosa que els importa. Al primat i a ZP. banderita tu eres roja, banderita tu eres gualda…

Vesprada llarga. Primer he participat en una xerrada a l’eWeek que han organitzat ací. Amb els assistents he pogut parlat de codi lliure, de copyleft, de com la xarxa pot canviar les relacions informatives i socials al món. En un moment determinat per explicar com va això dels blocs, he obert el meu i hem publicat la nota, escadussera, que hi havia abans. Després un passeig fins l’altra banda del riu i hem inaugurat la seu de VilaWeb ací a la capital d’Osona.

Conforme s’acosten les eleccions americanes tothom crema el màxim de pòlvora. M’he descarregat el vídeo que Eminem ha soltat com una bomba a la xarxa, amb una lletania llarguíssima contra Bush. Fa molts anys que seguisc les eleccions americanes (hi he estat treballant tres voltes) i mai no havia vist una mobilització tan ampla i contundent contra un candidat. Des de George Soros a Eminem va un tros llarg però la suma de tots podria ser que fora l’única esperança d’acabar amb Bush. Ja que Kerry, per ell sol, no ho és…
(El vídeo el tenen diverses webs però estan molt col·lapsades. Jo me l’he baixat amb un programet P2P: “Bush Eminem” i el trobes de seguida…

L’estat de Texas va executar ahir un altre jove negre pobre, sense família, acusat d’un assassinat que molta gent, que em mereix crèdit, veu molt difícil, per no dir impossible, que el fera ell.
Aquest cas ha tingut un ressò especial perquè les circumstàncies del judici són encara més estranyes del que és habitual allà i perquè grups pels drets humans europeus han lluitat fins l’últim moment per aturar la seua mort. Especialment ahir a la nit, quan semblava que el descobriment de noves proves podia aturar l’execució. Me’n vaig anar a dormir després de llegir en la seua web que hi havia una possibilitat de frenar la mort. I vaig enviar de nou un mail demanant clemència per ell. Però l’estat de Texas no entèn de sentiments, va per feina i les gestions de darrera hora varen quedar en res. El fiscal de l’estat va pressionar perquè Green no vesquera de nou la llum del dia. I ho va aconseguir. A les tres de la matinada, hora nostra, el van matar. A les portes de la presó on el van matar, entre altres, hi havia el fill de la pressumpta víctima que ha lluitat també per la innocència de Green.
Fa un segon he entrat a la seua web (www.savedominiquegreen.com). Encara hi ha la darrera crida a enviar mails i telefonar al governador de l’estat perquè ature l’execució. Supose que no han tingut forces per canviar-la després de la mort. Ens demanen que ressem per ell. Jo ja no me’n recorde de com es fa però guardaré silenci una estona en el seu honor.

La gent de Creative Commons i Wired ofereix baixar-se de la xarxa el cd on actuen un grup de músics, entre els qual Gilberto Gil o David Byrne, actuen contra el copyright i en suport del copyleft (alguns drets reservats). Vos podeu baixar el disc, escoltar-lo o modificar-lo, samplejar-lo, seguint les normes del copyleft.
Per a baixar-vos el disc aneu ací. Per a saber més sobre el copyleft hi ha la versió catalana de creative commons.

Sempre m’ha agradat l’esport perquè normalment et procura alegries barates i senzilles. (De vegades també plores per un partit però poc sovint: la meua filla encara recorda la darrera vegada que ho vaig fer…)
Exemple és això de l’hoquei i la selecció catalana. Jo crec que no havia vist mai un partit d’hoquei. I aquests dies me n’he tragat tres o quatre. M’he encuriosit per saber com caram els porters aguanten ajocats tant de temps o com fan això de picar a terra l’estic per alçar la pilota.
Però sobretot m’ha encantat avui l’alegria que hi havia a la Plaça Sant Jaume i en general al carrer. Molta gent hem sigut feliços veient aquella colla de joves que s’ho han passat bé jugant a Macau i han guanyat el Mundial B. Aquests moments de goig són els que expliquen perquè l’esport sempre tindrà un lloc en les nostres societats.

(Per cert: en alguna de les fotos de Macau, de celebració del campionant, hi ha un jugador o directiu -perquè porta l’acreditació oficial penjant del coll- que va vestit amb una samarreta de VilaWeb. Si algú sabera qui és li agrairiem molt que ens posara en contacte …per regalar-li la col·lecció sencera.

A Brusel.les. El teclat de l’ordinador, m’imagine que perque deu ser flamenc, te les els accents introbables. Son les nou i no hi ha ni una anima pel carrer. No tinc mes remei que mirar la tele. Fan futbol. El Madrid. Sembla que esta patint molt. Des de la distancia m’agrada. Pero no se si te massa futur aixo/

L’Alfons Cornella (www.infonomia.com) sol dir que els procesos d’innovació no són necessàriament complexos en termes tecnològics. Aquest cap de setmana he tingut un bon exemple.
Volíem fer una paella a la vinya per a un grapat d’amics. I, evidentment, la volíem fer amb llenya sobre terra. Al matí em vaig preocupar. Bufava un garbí més que consistent i no trobava el lloc on arrecerar-nos. Pensava en els ferros tradicionals de la paella, que reclamen un terreny molt horitzontal –ja que, en cas contrari, l’aigua no es reparteix de manera uniforme…
Però el Carles, que és qui la feia, va apareixer amb uns ferros innovadors. Llargs amb una travessa horitzontal a la part de dalt de tal manera que en poses tres i aguanten qualsevol paella, en qualsevol circumstància. Els pots posar sobre qualsevol terreny (ja que els claves i els vas equilibrant després amb les alçades) i, a més, permeten més espai entre la paella i el terra per dominar millor la llenya. Innovació.

Això d’El Periódico no té nom. Ahir, parlant del debut de la selecció d’hoquei del Principat al Mundial de Macau dien que un dels problemes era que havia de jugar “sense els internacionals”.
Com s’explica? Si estan jugant a Macau, en el campionat del món i contra Austràlia, què caram són cadascun dels jugadors de la selecció sinó “internacionals”. Llegint la resta de l’article s’entenia: volien dir sense els jugadors catalans que han jugat partits amb la selecció espanyola. Per tant si jugues amb Espanya ets internacional però si jugues amb Catalunya no. Arrea!!

Veient avui l’acte d’homenatge a Lluís Companys i la sobtada febrada pro-Companys del PSC i en concret de Maragall no he pogut deixar de preguntar-me com és que el mateix partit, en el seu moment, va intentar de totes totes que l’estadi de Montjuïc no portara el nom de Lluís Companys sinó el del notable feixista conegut com Juan Antonio Samaranch. Pregunte. I recorde, de passada, que la proposta de dir-ne de l’estadi Lluís Companys va partir de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. Que l’Ajuntament de Barcelona va evitar aquesta referència als Jocs Olímpics i que només la presió d’Iniciativa i ERC dins el govern municipal va acabar tombant el debat cap a l’honor al president de la Generalitat i no al (mafiós) president del CIO.

Reconec que em costa molt pujar amb comoditat a un taxi. De vegades he trobar taxistes magnífics però el nombre de taxistes que aconsegueixen irritar-me, ho lamente molt però és alt. I m’encurioseix entendre perquè, ja que em passa en qualsevol ciutat.
Avui m’he barallat per la ràdio. Jo intentava parlar pel mòbil mentre ell tenia un xumba-xumba notable en marxa. De primer li he demanat molt suaument. Ell diu que ha baixat la ràdio però jo no ho he notat. I he hagut de demanar-li en un to una miqueta més resolt. Aleshores sí que l’ha baixat de manera constatable però ha començat a desbarrar. Se m’ha ocorregut dir-li que segons el reglament del taxi sóc jo qui pot decidir sobre la ràdio (que una vegada m’ho van explicar…) i la reacció ha estat pujar el volum de nou. L’he fet parar i he baixat. Però amb un mal gust de boca tan gran.