Mails per a Hipàtia

Porte un grapat de dies amb la mà dreta inutilitzada. De fet aquest és el primer test que intenta veure si els meus dits funcionen bé o no. Resulta curiós com de difícil és sobreviure sense la mà dreta. Quantes molèsties arribes a acumular al llarg del dia.

No és ja no poder menjar o escriure. Hi ha milers de gestos quotidians que deixes de fer o que es tornen complicats. Obrir un llibre, per exemple. O rascar-te l’orella. I vestir-se! gairebé m’he sentit ridícul quan no podia posar-me bé les sabates.
No m’ha quedat més remei que tenir paciència. Què podia fer sinó? Demà tornaré a treballar i aniré a Gandia, per participar en la Universitat d’Estiu. La mà, dreta, torna a funcionar, veig.

Normalment és una de les webs que intente mirar cada dia: Gizmodo. Es tracta d’un bloc que anuncia tota mena de catxarrets tecnològics. Quan tinc més temps, com ara, m’hi entretinc. I val la pena.

Normalment és una de les webs que intente mirar cada dia: Gizmodo. Es tracta d’un bloc que anuncia tota mena de catxarrets tecnològics. Quan tinc més temps, com ara, m’hi entretinc. I val la pena.
El que resulta realment sorprenent és comprovar quina barbaritat de coses s’arriben a inventar al cap del dia. Tota mena d’estris per a fer qualsevol cosa. La gent aquesta de Gizmodo s’ha empescat un mètode per a estar a la que cau i realment han esdevingut en poc temps una referència obligada …per als partidaris de la curiositat.

La primera volta que vaig estar a Nova York recorde haver-me preguntat per quin motiu cada nit ix un tren cap a Montreal. Montreal? Quan vaig anar a la capital del Quebec ho vaig entendre de cop: Europa! Montreal és Europa directament. L’Europa més pròxima que cap americà pot visitar. Per això té el diari més parisenc d’Amèrica: Le Devoir.
(Avui, que els independentistes quebequesos han guanyat les eleccions el seu titular és: “Le Québec infranchissable”)

La primera volta que vaig estar a Nova York recorde haver-me preguntat per quin motiu cada nit ix un tren cap a Montreal. Montreal? Quan vaig anar a la capital del Quebec ho vaig entendre de cop: Europa! Montreal és Europa directament. L’Europa més pròxima que cap americà pot visitar. Per això té el diari més parisenc d’Amèrica: Le Devoir.
Le Devoir és Le Monde però amb l’ànima de Libération. Le Monde seria massa sec en un país minoritzat. I el Libe seria massa europeu per a nord-amèrica.
De tota manera al seu davant, literalment al seu davant, hi ha The Montreal Gazette. Cent per cent Amèrica.
(Avui, que els independentistes quebequesos han guanyat les eleccions el seu titular és: “Le Québec infranchissable”. I el Gazette diu que “Duceppe (el líder del Bloc Quebequès) says referendum several years away”). Tot previssible

El xou aquest del retorn de la sobirania a l’Irac em depara una sorpresa. Què ha passat amb aquella famosa bandera que algú es va treure de la màniga? Avui la cerimònia del nou govern l’han fet amb tot de banderes antigues al darrera (les que va canviar a última hora Saddam, afegint versicles de l’Alcorà…)

El xou aquest del retorn de la sobirania a l’Irac em depara una sorpresa. Què ha passat amb aquella famosa bandera que algú es va treure de la màniga? Avui la cerimònia del nou govern l’han fet amb tot de banderes antigues al darrera (les que va canviar a última hora Saddam, afegint versicles de l’Alcorà…)
En matèria de banderes hi ha una autoritat indiscutida a la web, que és Flags of The World. En parlen de la bandereta en qüestió amb tot de detalls. Però supose que ja deu ser, hores d’ara, una proposta del passat (per cert que ben torpe)

Els Estats Units, ells en diuen “la coalició” han retornat la sobirania a l’Irac uns dies abans del que estava previst. I Paul Bremer se n’ha anat immediatament del país. Caram!

Els Estats Units, ells en diuen “la coalició” han retornat la sobirania a l’Irac uns dies abans del que estava previst. I Paul Bremer se n’ha anat immediatament del país. Caram!
Hi ha una web que es diu Disinfopèdia i que tracta de crear una mena de Wikipèdia però centrada en afers públics. Hi trobareu un munt de dades personals i de connexions de Paul Bremer. (Article ací)

Revetlla de Sant Joan a Arenys. Per primer vegada sense la Salseta del Poble Sec. L’Alternativa és patètica i demostra de nou com és de fàcil matar un esforç de vint-i-cinc anys, només en una nit. […]

Revetlla de Sant Joan a Arenys. Per primer vegada sense la Salseta del Poble Sec. L’Alternativa és patètica i demostra de nou com és de fàcil matar un esforç de vint-i-cinc anys, només en una nit.
Durant vint-i-cinc anys la revetlla de Sant Joan ha estat organitzada per una comissió popular i la presència de La Salseta s’havia convertit en un autèntic ritual. Aquest any l’Ajuntament ha aprofitat la indecisió dels organitzadors per a colar-se i el canvi ha estat radical. En comptes de la Salseta uns desconeguts que cantaven fatal i només sabien parlar en castellà (van dir que feien una cançó de “rock català” i van tocar allò de “la raja de la falda”…) Els bars, que abans pagaven la festa i expressaven solidaritats diverses s’havien convertit en una maquinària de fer diners. Fins i tot ha coincidit que has asfaltat una part de la platja. El resultat? Una nit desconeguda gràcies a un ajuntament que rebutja ajudar Raimon per a cantar Espriu i en canvi dóna tot de facilitats a Bisbal. Em sembla que es diu Bisbal. Vull dir un d’eixos de l’Operasion Triumfo…

“Vinte e três anos depois, Portugal voltou a vencer a Espanha, e a, deste modo, somar o seu sétimo triunfo de sempre diante do país «vizinho».”
Així acaba la crònica que fa el Diario de Notícias lisboeta del partit de futbol. No costa massa de llegir-la entre línies, sobretot aquesta frase. Aquest “vizinho” diria que explota. D’orgull per un partit guanyat? de ressentiment? No ho sé. Però en qualsevol cas Obrigado Portugal.

Sóc a Maastricht per una reunió de l’European Journalism Center. La seu de l’EJC està a l’edifici del Centre Ceramique, un espai que és a la vegada biblioteca, centre cultural i un munt de coses més. Entre les quals col·legi electoral avui. Perquè els holandesos han votat avui dijous i no diumenge. M’he trobat el col·legi entrant i ací voten amb una mena de maquinota pseudo-electrònica molt gran. Queden tapats al seu darrera: punxen el nom de qui volen votar i aleshores apareix la seua cara en pantalla i confirmen que és qui volen votar. Així el recompte nacional estarà acabat en un minut. La llàstima és que no el poden fer públic fins diumenge, perque la resta dels estats voten més tard, excepte els britànics que també han votat avui.

Dimecres de la setmana vinent farà cent anys que la ciutat de Dublin (Ath Cliath) va ser l’escenari privilegiat d’un llarg dia en la vida del senyor Leopold Bloom. Aquell dia era, va ser, les mil pàgines de l’Ulysses que James Joyce convertiria en una peça única de la literatura universal. Cent anys després el Bloomsday Centenary Festival, que cada any commemora aquelles vint-i-quatre hores, promet ser més que especial. He entrat a veure la web i me l’he trobat en la vella i preciosa llengua gaèlica de l’Eire. Fa anys que sent a dir que Joyce parlava gaèlic i que bona part de la seua màgia la deu a com transcrivia a l’anglès els pensaments de la llengua dels seus avantpassats. No sé si és veritat però m’ha agradat saber que James Joyce es deia Séamas Seoigh i que l’Ulysses en realitat és Uiliséas.

Fast Finder porta camí de ser millor que Google. Com a mínim és el primer cercador que aconsegueix enganxar-me des de l’aparició de Google. Treballa amb els apis d’aquest però fa una mà de coses noves espectaculars. Es nota que encara estan en una fase embrionària però potser seran la primera alternativa seriosa al Google. No vos el perdeu!

Si podeu llegir en anglès vos recomane moltíssim la lectura de l’article L’educació d’Alexandra Polier, publicat a la revista New York. En ell la periodista que va ser acusada falsament de ser amant de John Kelly pel Drudge Report, per The Sun i per tota aquesta colla d’animals explica al detall com el pitjor periodisme imaginable (rumors…rumors…rumors…) pot alterar radicalment la vida d’una persona normal. Un extraordinari document. I una bona vacuna.

El mercat dels navegadors s’està animant molt. El Safari, d’Apple, ja em va fer canviar de navegador. Després vaig descobrir el Firefox, que és el meu preferit ara mateix. Una autèntica meravella. I avui m’he baixat el Shira, un navegador nou d’orígen japonés. Diuen que és molt bo però molt bo haurà de ser per a fer-me canviar el Firefox. En qualsevol cas l’Explorer ja no sé ni per on para dins el meu disc dur.

Fa anys que defense que el diari de Buenos Aires Clarín és el millor diari en espanyol del món. Ara el seu parent digital l’han remodelat i la sensació és encara més contundent al seu favor.
Clarín digital em sembla que marcarà una tendència nova de disseny. Parteix la pantalla en dues parts. En una hi ha la informació pura i dura i en l’altra tots els suplements i especials. De fet és una evolució de la típica columna a la dreta que ocupa més espai que mai. El Los Angeles Times ja ho havia insinuat fa temps, quan va canviar de maqueta però ara el Clarín ha anat més enllà. M’agrada.