Mails per a Hipàtia

He estat uns dies a Lisboa i he aprofitat per comprar el llibre “Um Estranho em Goa” de José Eduardo Agualusa.  El llibre és fascinant perquè recorre un espai de la Índia que fou portuguès amb aquest sabor estrany dels imperis perduts. És divertit perquè Agualusa és angoleny, profundament africà (un dia quasi se’m mor de pànic en veure un correfoc a Sant Antoni, i ho va justificar amb la por antiga al foc que regna a l’Àfrica…) i escassament portuguès. Però en canvi al seu llibre flota aquesta sensació del temps que tots eren uns. Potser és un dels casos en els que la llengua pesa tant que esdevé pàtria. Ell viu al Brasil, va néixer a Angola, està sovint a Portugal, viatja a Goa i descriu una part de l’Àsia que parlava portugués (Goa, Macau, Timor Leste…)
A Goa avui el portugués és ben bé passat i prou. L’ahir. Un ahir fins i tot decadent que s’escapa a poc a poc, demogràficament. He estat cercant si trobava alguna web de Goa que em portara al món lusòfon de la ciutat i no he trobat res.

Alfred Giner Sorolla ha mort a Vinaròs. Va ser un gran científic i un intel·lectual molt consistent. A Prada de Conflent alguns estius fèiem tertúlia, parlant sobretot de ciència i del país. Recorde especialment un debat que ens va portar a un punt insospitat.
Parlàvem de la SIDA i em va explicar que a ell el varen cridar del govern americà quan la malaltia va començar a estendre’s de manera descontrolada, en aquell temps que ningú no entenia què caram estava passant. Es va formar un grup reduït de científics encarregats de trobar algun fil del qual poder estirar per a identificar quina mena de malaltia era aquella i què es podia fer per combatre-la.
Pel que deia varen treballar mesos d’una forma esgotadora, hores i hores i no hi havia manera de saber res de profit. La frustració era tan gran que ell en una reunió va dir en veu alta el que anava pensant feia temps: i si "això" és el diable? Les mutacions del VIH eren tan desconcertants i novedoses que semblava un fenomen gairebé para normal. Amb el seu bon humor de sempre em va explicar que la pregunta va causar un fortíssim impacte entre els seus col·legues, conscients tots ells de que Giner Sorolla era un descregut.
Sortosament temps després, i gràcies al treball d’ell i de molts altres, es va trobar una explicació gens esotèrica del fenomen i la SIDA ha esdevingut una malaltia crònica a occident, que ja no mata. Per desgràcia no passa el mateix a l’Àfrica o a l’Àsia…

Hi ha gent, editorials, que es dedica a fer petites joies. És el cas de la gent de Campgràfic. Des de València un grup d’amants de la tipografia, va publicant de tant en tant llibres grossos o llibrets exquisits, sempre dedicats a la tipografia i l’art de fer llibres. Per a fulanos com jo, que olorem els llibres en comprar-los, aquests volums són especialment estimables. Ara he aconseguit el darrer: “La copa de cristal”. És un llibretó de Beatrice Ward, publicat originàriament als anys trenta a Anglaterra. La gràcia del cas és que en la impremta els donyets han fet de les seues…

El Papa torna a estar malalt. Cada vegada que ho està em ve a la memòria un llibre extraordinari, que considere que és el millor volum periodístic que he llegit mai. El va escriure John Cornwell i el va titular a partir de la coneguda frase de l’evangeli segons Mateu: “Com un lladre en la nit”. (“A Thief in the Night”)
El llibre intenta narra la mort sobtada de Joan Pau I. I l’opció que agafa el periodista no és la d’intentar esbrinar com va ser sinó la de narrar tot el llarg procés d’investigació que ell va fer. Va parlar amb tothom, pràcticament, i la seua narració acaba deixant un sabor molt estrany i sorprenent. A mi em va fer pensar que no el va matar ningú però que el va matar el Vaticà. És a dir que no hi va haver cap mà executora però en canvi l’estructura vaticana va facilitar la seua mort -conscientment o no.

Això del Carmel, com més hores passen pitjor. A VilaWeb hem fet la prova d’enviar un redactor, l’Enric Borràs, a seguir el tema sobre el terreny, escrivint un bloc. El trobareu punxant sobre el títol "Carmel" a la columna del costat.

Un bloc molt interessant sobre el disseny de diaris: newsdesigner.com

Sorpresa. Sembla que ja fa mesos però jo no me n’havia adonat fins avui. Al dial de la ràdio FM de Barcelona es pot trobar Ràdio França Internacional. Exactament al 105.3

Aquest és el símbol que havien de dur de forma obligatòria, als camps nazis, aquells que havien intentat escapar en alguna ocasió o que havien estat descoberts preparant activitats contra les autoritats alemanyes. El símbol dels més honorables, doncs.

(Si voleu saber més sobre els diferents símbols als camps aneu ací)

Sembla que des d’aquesta setmana (o hauria de dir “des d’esta setmana”?) el Google ja admet cerques de fins a 32 paraules. Uf.
Normalment al Google jo pose sempre tres o quatre paraules al cercador perquè és més fàcil afinar la cerca però no em sé imaginar per a què podria necessitar fer una cerca que incloguera 32 paraules… Algú ho farà servir…

Al 1617 un frare de l’ordre de Sant Agustí, mestre de xiquets al meu poble i de 52 anys d’edat el van condemnar a galera per 10 anys acusat de sodomia.Li deien Mosén Joan Garcia Ferrer.(No saps mai quina sorpresa et trobaràs quan et poses a llegir)

He recuperat, ara en digital, Journey to the Centre of the Earth, un disc de Rick Wakeman que vaig escoltar molt quan tenia divuit o vint anys, si fa no fa.
És curiós el que passa amb la música vella, que fa anys que no has escoltat. La recuperes però mentre vas retrobant compasos que havies oblidat i que reconeixes immediatament al seu costat es despleguen imatges, sensacions, olors, del passat que se sumen al paisatge.

Dies una miqueta atrafegats a Brussel·les. Fred i pluja, com era d’esperar.
Dilluns el president Barroso ens va rebre, una mica de forma improvisada, a un grupet de periodistes. No l’havia vist mai en directe i he de reconèixer que, posicions polítiques a banda, em va sorprendre molt favorablement. Un gran domini de l’escena, una amabilitat a anys llums de Prodi i molta mà esquerra. Ha fe decorar la seua area a Berlaymont amb quadres de pintors portuguesos, procedents de l’apreciable Fundació Gulbenkian. Bons. Realment bons. Fins i tot ens va fer entrar al seu despatx privat per mostrar-nos els seus preferits i va al·ludir a la seua predilecció per Tàpies.
Tot i això el seu càrrec no té gran cosa a veure amb l’art i el cert és que no ho té fàcil políticament. Però em fa la impressió que aquest home podria crear al seu voltant un cert consens o fins i tot un liderat públic consistent. Si el deixen moure’s i no el tanquen, entre tots, dins el renovat Berlaymont. Em diuen, però, que és massa presidencialista. I això a la Comissió mai no ha estat una tendència positiva…

Gates diu, ha dit en unes declaracions als Estats Units, que els partidaris del codi lliure som “una mena de comunistes”. Caram! Què jovenet que em fas sentir! Què et sembla la bandera?

(PD. El símbol de la c al revés és el del copyleft. Algú ha fet un cartell preciós d’estil soviètic, també en resposta a l’amo de Microsoft.)

No puc ni entendre com un personatge públic de la rellevància (por ser vos quien sos) d’Enric d’Anglaterra siga tan ruc de vestir-se de nazi. Ni tan sols com a brometa. En què deu pensar aquest xicot? Fins i tot en el cas que simpatitzara amb els nazis n’hi ha coses que no les pot fer en públic i una és convertir-se en anunci ambulant de l’Afrika Korps.
No sé si ser successor té alguna cosa a veure però el marit de la Letizia també era (ignore si ho és encara) un gran admirador dels nazis.

A ViiPhoto fan un reportatge fotogràfic fantàstic sobre la vida privada de Bush. Està molt ben fet. Però en una de les fotografies resulta que se’l veu posant-se música amb el seu iPod. Oh no! jo que no volia tenir res en comú amb aquest personatge…