Mails per a Hipàtia

Una vegada vaig entrevistar Joan Coromines, gràcies a la tenacitat de l’Eliseu Climent. Va ser una ocasió excepcional ja que en Coromines accedia a fer molt poques entrevistes. Quan ens vàrem saludar em va preguntar el meu nom i cognoms i vàrem començar l’entrevista. Parlava de tot amb molta passió però de sobte es va aturar i va dir "Ho tinc! Un Partal és un tipus de bardissa que hi ha a l’Alt Pirineu…" Vaig quedar esmaperdut i garratibat. Mentre fèiem l’entrevista ell anava repassant fitxes mentalment fins trobar aquella on encaixava el meu cognom. Vaig acabar l’entrevista i vaig tornar a la redacció amb el convenciment que poques voltes en la meua vida trobaria una memòria comparable a la d’aquell home.

Diuen a Canal9 que el Crist de Crevillent ha estat sotmés a un TAC previ a la restauració de la talla, que data del segle XVI. M’he quedat mut un segon. Quina responsabilitat per al metge…

Dissabte a la nit vaig anar a veure cremar la meua falla. I quan dic “meua” ho dic amb tot el coneixement de causa. Jo, Juli Hurtado i l’Andreu la vàrem fundar el 1973. Després les coses es varen complicar molt amb l’anomenada Batalla de València, les falles varen caure generalment en mans de l’extrema dreta i jo vaig deixar-ho córrer fins fa uns anys, quan les aigües començaven a baixar calmades i vaig tornar a tindre una relació cordial amb la comissió.
Enguany la falla “la Barraca” ha canviat d’emplaçament -i ja en van una pila- i, de fet, s’ha acostat allà on va néixer originàriament, al carrer de Baix. Com sempre hem quedat els últims en la classificació i, com sempre, ens ho hem pres amb bon humor. El foc ho purifica tot.

Una historieta divertida, que acabe de llegir:

La revolució francesa estimava, malgrat tot, la ciència. I en una de les seues decisions espectaculars es va proposar que el metre fora la mesura universal de longitud que anava a imposar arreu. El metre es va definir com una deumilionèsima part de la distància entre el Pol Nord i l’Equador, passant pel meridià de París. I es van posar a medir.
El 1806 es va fer una primera mesura, molt coneguda i documentada, entre Dunquerque i Barcelona. Però després calia precisar més i es van fer necessàries noves mesures, ara entre Barcelona i les Illes. S’hi van dedicar dos científics, un d’ells nascut a Perpinyà, de nom Francesc Joan Aragó.

Els científics triangulaven el territori amb fogueres, fins a Dénia i botant després a totes les illes, per poder fer el càlcul el més correcte possible. Però el juny del 1808 esclata la guerra del francés mentre Aragó estava acampat al cim de S’Eslop, a Mallorca, encara encenent fogueres. I un "francès" encenent fogueres a Mallorca, en plena guerra, era més que sospitós. Així que es va enviar un destacament militar a capturar-lo. Quan Aragó va veure pujar els soldats simplement va agafar les medicions que ja tenia fetes, se les va amagar i va començar a baixar cap al pla. I en trobar els soldats els va "parlar en mallorquí" dient que hi havia un francès estrany allà dalt i que anaren a cercar-lo. Va colar, les mesures varen arribar on calia i varen servir per a definir exactament el metro.
Evidentment el parlar mallorquí d’Aragó era rossellonés. Més que suficient, però, a la vista (a l’oïda en aquest cas) dels militars espanyols que no en varen saber observar cap diferència.

(Per saber-ne més: "Arago: la jeunesse de la science" de Maurice Dumas

És tard i em divertisc llegint unes quantes especulacions periodístiques i eclesials sobre qui serà el pròxim Papa. Durant molts anys he esperat que fos Carlo Maria Martini però el temps, la longevitat de Woijtila per a ser exactes, ho impedirà. Sempre he admirat la capacitat intel·lectual de Martini, especialment després de seguir el debat que va sostenir amb diversos intel·lectuals laics a les pàgines de la revista italiana Liberal, ara fa uns deu anys, entre els quals Eco, Scalfari i Montinelli. El pitjor del cas és que sembla que Ratzinger té molts punts en la majoria de les quinieles enteses. Que Déu no ho vulga!

Aquesta vesprada he participat en una mena de berenar xerrada amb una colla de periodistes americans que fan un volt per Barcelona. A la reunió hi hem assistit cinc o sis periodistes del país, una mica per intercanviar experiències.
Un dels assistents era un important directiu d’El Periódico. He quedat absolutament perplexe amb les seues afirmacions sobre la realitat d’aquest país. I crec que no he estat l’úni. Un dels assistents, americà, m’ho ha definit tot plegat dient que escoltant-lo tenia la impressió que això era Guantánamo i els castellanoparlants havien d’anar pel carrer vestits de taronja. Feia anys que no escoltava coses com les que he escoltat avui dites d’una manera com les ha dit ell….
I això m’ha fet concretar la preocupació que fa mesos que tinc per El Periódico. No el reconec. Trobe que ha esdevingut un diari cada vegada més de partit en el pitjor sentit de la paraula i que perd el nord amb una freqüència sorprenent. Ara fa un any es va creure Aznar i va acusar ETA amb una portada que no va provocar ni una dimissió. Algunes portades com la del dia de les eleccions al Principat són manipulacions que la premsa d’aquest país semblava que no podria fer mai. Fa uns dies va editorialitzar allò del tres per cent,, amb una frivolitat pasmosa, donant peu a Maragall a que ho treies al debat al Parlament. Cada dos per tres presenta unes visions del país irreconeixibles. I, lamente molt definir-ho així, cada vegada transpua un odi més gran a la catalanitat -malgrat estar escrit en català, o traduït vaja. Patològic, diria jo.

Fa deu minuts a Rocafort amb Tamarit aquests dos camions del fem anaven fent una mena de cursa i s’aturaven un al costat de l’altre per a carregar els respectius contenidors. El resultat? cotxes aturats esperant que els camioners vulgueren deixar de jugar i aquesta foto.

Linus Torvald, el pare del Línux, ha creat avui un petit trasbals en anunciar que usa un Macintosh. Un Mac amb Línux com a sistema operatiu però un Línix, al cap i a la fi.
Posats a explicar què gasta cadascú jo també done les meues dades. Jo treballe sempre amb un PowerBook g4, de dotze polsades i trucat. (És a dir amb tanta memòria com li he estat capaç de posar). Com a sistema operatiu faig servir el Mac OSX 10.3.8 i com a navegador el Firefox català, en la versió 1.0. Entre a la xarxa a través d’una ADSL de ya.com, amb un router de 3Com, rebotada a través d’una xarxa wi-fi casolana basada en un Airport Express.
Els meus programes preferits són: Keynote, Photoshop, Acquisition, iTunes, iPhoto, iMovie i Garage Band. També l’Skype, on tinc en nom vpartal

Ha sonat el telèfon i una sola frase, curta i seca, m’ha fet volar a aquells anys de xiquet, quan passava molts dies a Lloc Nou i a Xàtiva, amb la meua àvia.

Hi ha imatges que no s’esborren del disc dur de la memòria, per més anys que vagen passant. Cada matí el meu avi em portava passejant del piset menut on vivien, on vivíem, fins a l’estació de Xàtiva. A les dotze en punt passava el Talgo i, segons ell, tot Xàtiva tremolava. Era com un ritual: només anàvem a veure’l passar. El tren no hi feia parada. L’avi i jo seiem en un banquet dins l’estació i sentíem com ens bufava la cara el tren en passar veloç a davant nostre. Després retornàvem a casa sempre comentant com havia canviat el món, de la tartana a aquell talgo. El meu avi es va morir just abans que jo fera la comunió. Ho recorde perquè no sabien si combregaria o no, pel dol.
De la iaia, tanmateix, recorde més coses de Lloc Nou que no de Xàtiva. Ella vivia a Xàtiva però el seu país era Lloc Nou. Aquell aleshores era un espai petit, encara verge. Poques cases, molt de camp i un cel infinit pels xiquets. Anàvem a pasturar les cabres del tio Trosky muntanya amunt. Fèiem armes amb canyes i ens barallàvem amb elles a les mans o fent harca. Ens banyàvem a la bassa i sopàvem a la fresca mentre ens divertíem amb els primers turistes que volien arribar a Gandia i sempre es perdien en passar a l’entrada del poble. I parlàvem. Molt i de tot. Un dia, ho recorde perfectament vaig tornar caminant de Lloc Nou a Xàtiva, de la mà de la iaia. Juraria que va ser una aventura sobèrbia. Em devia semblar un viatge immens, una autèntica heroicitat i encara puc sentir a la pell el pessigolleig que em va envair en veure la font dels canyos i constatar, així, que havia superat l’aventura. La iaia, com solia fer, em devia explicar algun romanço bonic i jo enfilava l’albereda orgullós d’haver caminat de la seua mà, des de tant lluny.

Diuen els organitzadors de la Fira de Frankfurt que la cultura catalana serà la convidada el 2007 perquè és una "cultural region" amb una gran literatura. "This is proved by internationally successful authors like Vasquez (sic) Montalban, Juan Goytisolo or Carlos Ruiz Zafon."
Olé!

Avui fa deu anys que va néixer Yahoo! Han publicat, per celebrar-ho, la seua primera pàgina, que podeu veure ací. També fa deu anys que va néixer VilaWeb i la portada original és aquesta. No és estranya la semblança: l’HTML donava per molt poc en aquella època.

Una mena de televisió online estoniana té en, aquesta pàgina, una selecció de vells comercials estonians de primers del vuitanta. Tot un món…

Hi ha dies que no puc evitar riure. Ahir El País, el conegut diari nacionalista espanyol, publicava un article a la pàgina 12 sobre les llengües de la Unió que no té desperdici.

Títol: “El español, contra las cuerdas en la UE”
Subtítol (molt significatiu): “La Comisión Europea ofrece para la segunda lengua de Occidente (és a dir l’espanyol…) el mismo trato que para el esloveno o el letón”.

I l’article vos l’estalvie perquè és difícil de creure. La queixa prové del fet que la Unió ha decidit que les llengües de traducció a la sala de premsa siguen l’anglès, el francès i l’alemany i que l’espanyol només siga usat quan hi ha un comissari espanyol.

Cride l’atenció sobre el subtítol. La segona llengua d’Occident és un mètode de càlcul espectacular. De fet encara ho seria més dir la primera llengua de l’Occident continental i catòlic, per exemple. Supose que allò que el redactor (un tal Ricardo M de Rituerto) volia dir és que el xinés o l’àrab són llengües de bàrbars que no ve al cas comptar. Suposició que em queda reforçada en llegir “el mismo trato que para el esloveno o el letón”. Horror! Déu Meu! Com ha pogut passar això? L’eslovè? El letó? Idiomes de pagesots d’una regió petita i marginal que no sé sap perquè forma part de l’Occident -que deu pensar el tal Ricardo.

Sempre he pensat que els espanyols estan molt poc preparats per a la globalització, entre altres motius perquè els costa admetre que la seua és una llengua americana que uns pocs europeus també la parlen.

Acabe de veure l’entrevista que ha fet la Mònica Terribas al conseller Nadal, al 33. I estic indignat. En tres ocasions seguides la periodista ha preguntat al conseller si hi ha cap prova d’això, tan greu, que va dir el president Maragall ahir al Parlament. I no ha aconseguit que diga que sí, ni que no. I mira que ho ha intentat… Però Nadal ha fet voltes i més voltes, ha insinuat ara això ara allò i ha arribat a dir que el rumor circula molt i que és evident que "si es feia això" es feia sense deixar rastre. I què més conseller? Hi ha proves o no les hi ha?

Puc fer un acudit? Una persona li diu a una altra "tu m’has robat el pis, lladre". Ell respon "quina prova tens?". I Nadal diu: "Sí home, ara deixaràs proves…"

Escriu Agualusa: “Sabe o que é um judeu? É alguém a quem lembram que é judeu”. Serviria per a catalão…