Mails per a Hipàtia

Conversa de sobretaula sobre qui va ser el primer blocaire català. Propose el rei Jaume. I esclata la vella polèmica sobre si va escriure ell el "Llibre dels Feyts" o no. El Pare Burns, opine jo, ho va aclarir fa anys amb una frase que em va impactar: potser no era el redactor però no hi ha dubte que era l’autor. És a dir que, possiblement, dictava però és indiscutible que era ell qui "escrivia parlant". Com en un bloc, vaja.

Ho vaig sentir cantat en forma d’albaes:

“Quan el sol refresque l’aigua
i el gel la faça bollir
per curar el mal d’Almansa
ens vindrà res de Madrit”

Au. Me’n vaig a dormir.

El paperot que han repartit el PSPV i el PP (Pla i Camps) acaba dient:

“El President también ha añadido que “desde la Comunidad Valenciana, el Partido Socialista y el Partido Popular damos ejemplo de consenso dentro de la lealtad a la Constitución Española. Los dos grandes partidos políticos de la Comunidad Valenciana, que son los dos grandes partidos políticos de toda España, con lealtad, siempre ambiciosa, pero con lealtad, a todas las Comunidades Autónomas, a toda España. Hoy presentamos un gran proyecto político del que todos los valencianos y todos los españoles nos podemos sentir profundamente satisfechos”.

És a dir quatre voltes espanyols i només tres valencians. No és que esperara res d’aquesta colla però podrien guardar les formes com a mínim.

(La cita l’he tret del bloc del Josep Albinyana, un parell de cases baixant a mà esquerra)

Un text de Zweig m’ha retornat aquest cap de setmana a Ciceró. El vaig llegir quan potser era massa jove però recorde l’impacte profund que em va provocar “Cató el Vell”, en un dels volums impagables de la Fundació Bernat Metge. Vaig pensar que tot estava escrit i que ja havia passat tot. La batalla entre la república i el Cesar, les figures colossals de Juli Cesar i de Ciceró mateix, la traició final… Si haguérem d’escriure un relat de l’alta cultura i l’alta política en qualsevol època només hauríem de canviar els escenaris però els personatges ja han estat dibuixats, segurament de manera insuperable.Zweig m’agrada de manera especial perquè posa de relleu el Ciceró que ara en diríem partidari dels drets humans. I, sobretot, perquè el retrata viu sempre -incapaç d’escapar al perill que l’envolta  ni quan es retira entre els llibres al camp. Un home digne.Ut cum dignitate potius cadamus quan cum ignominia serviamus. Sí. M’apunte rellegir-lo aquest agost. Crec que l’assaboriré més i millor.

Em diuen que ha mort el Lleonard Giner, el pare (real i imaginari tot alhora) de Carraixet. Carraixet és un grup de música ben peculiar ja que s’articula tot ell al voltant del pare. No sé quantes filles i gendres formen part del grup però són la majoria. Els he vist tocar des de que eren ben xicotetes ja que són de l’Horta Nord, a tocar del meu poble. Els Carraixet han format part del paisatge de casa des de fa anys. Supose que per això ara em sent apagat mentre escric això i fent zàping veig que hi ha l’horterada aquella de l’Eurovisión en marxa.
Allà, a l’Horta Nord, hi ha una colla de gent que no ha defallit des dels anys de la dictadura i que constantment saben reinventar-se a ells mateixos, sempre amb la mateixa fe en el país i la seua gent. Són fecunds i quan no fan música fan llibres i quan no revistes i altres papers i quan no unes paelles memorables, plenes de somriures. Segur que demà tots estaran junts a l’enterrament del Lleonard. Amb molta més gent que els acompanyem des de la distància.

En arribar a casa m’he trobat un grup de comerciants i veïns que havien tallat el carrer per a protestar contra l’Àrea Verda. Eren pocs però tallaven el carrer i han omplert el barri de cartells contra la nova taxa per aparcar. Pel que veig en les notícies hi ha hagut com a mínim dues manifestacions més a la ciutat avui. Aquest matí he passat per darrere de l’edifici de La Caixa a la Diagonal i hi ha una finca que té una pancarta immensa que diu "La Caixa no parla". M’imagine que vol dir que no els parla. Una mica més avall, a davant del Departament d’Obres Públiques, una altra pancarta enorme protesta contra el túnel del TGV. Ahir a la vesprada, a l’altra banda de Barcelona, prop de la Sagrera vaig veure també finques plenes de pancartes contra el mateix tren. Fa anys que no veia tanta protesta simultània i per tantes coses. No sé si és un símptoma o una pura casualitat…

Mentre feia una volteta m’he trobat aquesta web sobre la música de l’Afganistan.
Ja sé que no és el mateix la música de l’Afganistan i la de l’Iran però m’ha recordat la fal·lera que li va agafar al Jordi Vendrell a l’inici del Napster i els mp3 amb la música sufí.
A ell li agradava molt aquest tipus de música, especialment la d’arrel iraniana. Lògicament és una música difícil de trobar ací, abans del Napster, per no dir impossible. En trobava en alguna botiga concreta però molt poca. Ell tenia alguns vinils i més interés que no coneiximents reals, de manera que va embogir quan va descobrir el Napster i tot el que hi podia trobar sobre aquest tipus de música. Tenia un Mac d’aquells que en deien Cube ple de música sufí a vessar, tanta que jo li feia la broma de dir-li que un dia la maquineta es posaria a levitar sola. A ell l’experiència li feia repetir una vegada i una altra que allò era l’exemple clar de que Napster no era el problema sinó la sol·lució.

Dissabte vàrem veure el partit a casa i quan el Barça va haver guanyat la Lliga vàrem organitzar una anada ràpida a l’aeroport de Manises amb els xiquets per tal que pugueren veure de prop els jugadors. El meu cosí Paco va aparèixer amb una vella estelada, retallada i cosida a mà, que devia tindre més de vint anys. Pel passadís de l’aeroport la majoria dels jugadors catalans del Barça van desfilar amb estelades al coll i el contrast em va fer recordar que hi havia un temps en el quals les estelades te les havies de cosir. Potser sí que anem endavant.
Per cert: l’altre dia vaig rebre un mail intrigat per les meues preferències esportives. És fàcil. Entre el València i el Barcelona a la primera volta preferisc que guanye el València i a la segona qui puga fer més mal al Madrid. I dit això subscric el que vaig llegir que explicava un penyista de la Ribera en algun dels milers d’especials d’aquests dies: el Barça em representa millor com a valencià, tot i reconèixer que el València ha millorat moltíssim els darrers anys, també en aquest aspecte.

Si poses al Google “No Madrid 2012” (podria ser en espanyol, o anglès…) i cerques imatges t’apareix la cara de Carod. Ai caram!
(La prova del delicte)

El defensor del poble europeu,
l’Ombudsman, va rebre 482 queixes de l’estat espanyol durant el 2004,
un 12,9% del total, més que cap altre estat. La tendència segueix el
mateix nivell durant els primers quatre mesos de 2005, amb 181 queixes
d’un total de 1.211.

Com a hipòtesis que expliquen aquest fet hi hauria dues:
a) els ciutadans de l’estat espanyol són els més queixosos de la Unió Europea
b) els ciutadans de l’estat espanyol desconfien de les seues institucions més que no els de la resta de la Unió Europea.

A l’entrada de Moscou hi ha (supose que és encara) un monument impressionant. Són unes barres de ferro que néixen de la terra i creen una barricada. Marquen el punt màxim d’avanç de les tropes d’Hitler. O dit a l’inrevés el punt allà on els russos varen aconseguir aturar els soldats nazis. A la porta mateixa de la capital.
Avui a Moscou líders de tot el món estan reconeguent l’enorme sacrifici que la Unió Soviètica va fer per aturar el III Reich. Si no s’hagués aturat l’atac allà, a l’entrada de Moscou, el món simplemen seria diferent. És bo recordar-ho i recordar les desenes de milers de joves que es van sacrificar per impedir que Hitler es passejara per la Plaça Roja com ho havia fet mesos abans pels Camps Elisis.

(M’han enviat la foto del monument del qual parlava. Gràcies)

Si no vaig molt equivocat en aquesta samarreta diria "Democràcia".

Porte tres dies liat amb la transició al Tiger. He volgut instal·lar-me la nova versió del sistema operatiu del Mac i tot són problemes. No m’ha rescatat el correu vell -perdó si algú espera una resposta i no li arriba… Alguns programes peten també -com ara el Keynote que no hi ha manera d’obrir-lo. I m’ha desconfigurat les impressores i les connexions a la xarxa. Sembla mentida que siguen tan potiners.
En canvi he de dir que el nou cercador, incorporat amb el Tiger, és la cosa més impressionant que he vist en anys. Ho troba absolutament tot i és d’una comoditat monumental. La resta de coses al final són una millora del que ja hi havia, en alguns casos divertida i interessant.
En qualsevol cas vaig liat…

Romário es va acomiadar ahir de la selecció brasilenya de futbol. Estic convençut que mai no tornaré a veure jugar a ningú com ell. Hi ha hagut, i hi ha, molts davanters bons en el futbol però Romário estava en una altra galàxia. És cert: no s’entrenava, era egoista i la disciplina no anava amb ell. I què?
En qualsevol cas ahir va dir adéu i en el seu adéu va passar un incident penós i lamentable. Després de marcar un gol (un altre) tota la selecció canarinha el va envoltar i el va alçar, clarament amb la intenció que fos canviat i que la darrera pilota que haguera tocat fos aquella que havia fet entrar amb el cap a la porteria. Però quan el van deixar de nou en terra se li va acostar l’àrbitre i li va ensenyar la targeta groga perquè només marcar s’havia alçat fins el muscles la samarreta del Brasil mostrant aquesta altra que es veu en la fotografia i en la que posa "Tinc una nena que és una princesa". Romário té una filla amb síndrome de Down. És cert que el reglament castiga amb la groga alçar-te la samarreta però aquest àrbitre és simplement un imbècil. Indigne del príncep del futbol i de la seua princeseta.

Este matí he estat al Pavelló de la Vall d’Hebron mirant un espectacle de dansa fet per xiquets de diferents escoles i dirigit per un personatge sensacional,  inaudit, de nom Joan Serra.
Abans de ballar els xiquets un grup menut de balladors ha fet quatre o cinc peces de dansa contemporània. Molt interessant. Sense concessions al públic, escolar o familiar. La primera que han ballat ha estat basada en el bolero de Miquel Gil, basat al seu torn en una peça musical de L’Alcúdia i en un poema, crec, que de Vicent Andrés Estellés.
Ja fa setmanes que la música del Miquel Gil em ronda cada volta més intensament. Fa una proposta que reinventa la tradició portant damunt seu influències i matisos tan variats com subtils. M’agrada la música per ella sola però note, a més, que em remou alguna cosa de dins. De molt endins. Em torna a la meua arrel però sense obvietats. Em suma a l’emoció del paisatge, que és tan dolça com primària, la passió que transmet la música culta; la intel·ligència que creen segles de repòs sobre un llenguatge tan especialment dotat pel sentiment.