Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Vaig amb la Júlia a l’estrena de la nova versió de Mar i Cel de Dagoll Dagom. Amb por. Quan vas a veure un clàssic, una d’aquelles obres que has vist diverses voltes en la teua vida, sempre et fa cosa pensar que no serà tan bona com abans. Però ho és. Hi ha petits detalls, innovacions, que la fan fins i tot millor.

Dit això són les escenes de sempre les que provoquen entusiasme. Supose que és inevitable i no saps mai si emocionen per elles mateixes o pels records. Però és inevitable. Quan, al final del primer acte, el vaixell es gira cap a l’espectador, amb el fum recreant de manera perfecta la mar i tota la tripulació grimpant pels màstils, és difícil no emocionar-se.

M’expliquen, per cert, una trampa bona. Les cançons més famoses són a la primera part. Amb aquell final apoteòsic. Està previst per a mantenir enganxat l’espectador i que no se’n vaja a la mitja part. Bona, aquesta.