Mails per a Hipàtia

He llegit amb un gran interés el llibre de Jerry Broton ‘A History of the World in Twelve Maps‘.

Els qui em coneixen ja saben que els mapes, la cartografia, com a eina de comprensió de la realitat, ocupa en el meu temps lliure, i si puc de feina, un espai considerable. Sóc, he estat, un gran col·leccionista d’atles, no puc passar de llarg mai davant un mapa i sempre que puc em divertisc, sé que és una paraula que pot estranyar a alguns, desxifrant el seu significat, trobant espais de coneixement que ignorava abans.

Aquests dies estic molt content perquè al llibre de Broton he trobat l’explicació a un problema que em rossegava de fa dècades. Les nacions, totes, són invents. Això que vegem avui, els estats-nació, són al final construcció, sempre forçades, a partir del fruit de decisions intel·lectuals que han encapsulat realitats sovint ben difícils d’encapsular. França ha fet els francesos. Per entendre’ns.

La teoria fa dècades que no em presenta ni una ombra de dubte però em rossegava el com i si bé havia trobat respostes parcials no em feien el pes. En quin moment Portbou és Espanya i Cervera França? No dic en els tractats sinó en la quotidianitat. A banda i banda la gent és la mateixa, ni l’una cosa i l’altra per cert. Quan algú i com decideix que la Punta de l’Ocell quedarà a Espanya i el cap de Cervera no? Si parlem del Tractat dels Pirineus això que en diem la delimitació de la frontera era pura fantasia. Només cal llegir-lo. On era la ratlla? La cosa era d’un abstracte irritant…

Broton, però, aclareix definitivament la cosa quan dedica un dels capítols del llibre a explicar amb tot luxe de detalls el mapa de Cassini, que fa molt temps que considere un dels cims intel·lectuals d’Europa. Cassini, comissionat pel rei fa el primer mapa de França, de la França que era aleshores, i per primer vegada, per exemple, assenyala on hi ha els masos, on són les cabanes de pastor, on els camins que travessen les muntanyes… amb una precisió no només desconeguda fins aleshores sinó impensable en aquell temps. Cassini decideix ‘dibuixar’ França per tal que aquesta es puga reconèixer a ella mateixa.

Per suposat que l’aventura de Cassini és extraordinària, en plena revolució francesa a més. És ell qui s’inventa aquest traç que tots els mapes del món avui defineixen com a frontera. Cassini sap de sobres que els llauradors d’una banda i l’altra de ‘la frontera’ no distingeixen si el camp és a França o a Espanya, que ningú no els talla el pas pels camins, que les parròquies depenen de bisbats que estan potser ‘en l’estranger’ (i tant important que era això aleshores!). I sabia en definitiva que més que línies les fronteres eren els castells. Però amb un pensament únic i revolucionari ho canvia això. Canvia com fem els mapes i, alerta, com fem les nacions. Poca broma.

Abans de Cassini quan pujaves de Portbou amunt fins que no arribaves a la imponent fortalesa de Salses simplement no notaves cap canvi. Tot, a banda i banda, era igual en la quotidianitat. L’estat no existia, no existia en el sentit que li donem avui. L’estat no era visible i el rei controlava les seues possessions a base de fortaleses i d’alguns funcionaris. A Salses si que ho veies que allò era una altra cosa, com encara es veu avui i és una visita que recomane vivament. Però a Perpinyà? No dic ja a Cervera…

Això fins que arribà Cassini, amb els seus famosos triangles, i va delimitar per primer vegada on començava i on acabava la ‘nació’. Fins aleshores aquests mateixos límits eren una cosa molt difosa. Molt difosa, especialment als marges. Amb el seu geni geogràfic i polític Casinni va canviar la realitat del món per sempre.

I per això el seu influx és tan monumental que encara avui els mapes són com ell els va fer. I les guerres, les batalles polítiques, els grans negocis, qualsevol planificació d’un viatge, els fem sobre aquest codi que ell va explicar al rei i que la Convenció va nacionalitzar, deixant-lo destrossat en la ruïna més absoluta –però aquesta és una altra història.