Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

De sobte veig al mòbil el pont de Picanya arrosegat per l’aigua i de seguida cride a mon germà Joan i li dic que se’n vaja a casa dels pares. Ell viu a la part baixa del poble i els pares a la part alta. La gota freda, finalment, no farà res a Bétera, però és qüestió de sort. Uns minuts més i plou més al nord i el Carraixet passa a ser el Poio i ja la tenim.

Els valencians tenim la memòria viva de l’aigua i el fang i en reaccionem antropològicament. Només així explique la meua primera resposta. Ma mare ens ha explicat mil vegades l’aiguat, la riuada, del 1957 amb ella mirant-se la gent des dels teulats d’una Bétera completament inundada. Quan érem xicotets, si plovia, no ens deixava anar a escola, perquè estava a l’altra banda del barranc. Obria un poquet la finestra, ens portava al meu germà i a mi un got de llet i ens deia que continuarem dormint, que era perillós d’anar-hi. Jo vaig viure Tous i la pantanada, treient fang de les cases…

Com diu Raimon al meu país la pluja no sap ploure. Tot i que aquesta vegada ha estat molt més problema, pel que sabem ja, el president que tenim, que no sap fer de president i és un criminal.