Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Esmolar el text, com si fos francès

Vivim temps de polèmica. És obvi. Però les polèmiques consumeixen; a mi com a mínim em deixa eixut haver de criticar amb contundència a la gent. Sempre que ho he de fer ho faig,  siga qui siga, però reconec que personalment no m’agrada gens fer-ho: mesure les paraules fins l’obsessió, escric i reescric els textos durant hores, mastegue els adjectius i m’interrogue sobre cada detall, sobre cada descripció. Acabe esgotat. Literalment esgotat.

I quan me’n sent molt d’esgotat regire la llibreria de casa i trie lectures per deixar-me caure al sofà uns minuts i aconseguir que passe una mica d’aire pel cervell. Aquests dies he triat especialment llibres dels grans periodistes francesos, que són una raça única a l’hora de polemitzar i enfrontar-se a qui siga -pel millor futur de la pàtria. Per això, i per com de bé que escriuen, aquests dies he anat botants dels uns als altres. Del gran Jean Daniel (‘Mon ennemi intime est le dogmatisme‘) a Beuve-Méry, de Françoise Giroud a Bernard Lazare (‘Je veux qu’on dise que, le premier, j’ai parlé‘)…

Passen els anys i les lectures i la meua admiració per ells segueix intacta. Els periodistes francesos -i italians- i també els americans són els meus favorits. Però representes dues concepcions ben diferents de com hem de treballar. Allà on aquells excaven les dades fins acorralar la peça, aquests, els nostres veïns, polemitzen i fan de la funció ètica, del seu dret a pensar, una bandera excelsa, un gegantesc motor intel·lectual. Els nostres diaris, en temps de la república, eren ben francesos i a mi, mentre els llisc, m’agrada suposar que alguns dies sóc capaç d’imitar-los, ni que siga pal·lidament i amb el més gran dels respectes.

I això, saber que ells ho han fet abans i que això ha fet del periodisme a França el que és avui, em compensa una mica del malestar que em causa ser àcid, haver d’esmolar tant els meus articles…

 


  1. Entenc perfectament la sensació que descrius. Les polèmiques esgoten i deixen exhaust sobretot quan s’intenta ser rigorós i crític, expressant el que om pensa sense ofendre ni desqualificar. No és gens fàcil. Requereix una gran habilitat i exigeix un domini del llenguatge que no tots tenim, però que tu has adquirit i domines mol bé. Suposo que les lectures dels mestres francesos i italians t’hi deuen haver ajudat i l’autoexigència i la pràctica deuen haver fet la resta. Gràcies per l’esforç. Segueix-lo fent que els fruits són esplèndids. Gràcies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.